“Hi ha gent que mai ha entrat en un pis de l’Eixample”

Patricia Capdevila (Barcelona, 1980) s’estrena com a escriptora amb No con un estallido (De Conatus), una novel·la que radica en els blocs d’un barri sense nom, amb personatges que traspassen diferents èpoques, units a una incomoditat que els deslocalitza i els constitueix. Diverses trames es barregen amb la història, que els determina gairebé sense ser conscients, com una cascada contínua de titulars que va escrivint un futur que ja està passant. I amb la família com a origen de tot, amb les seves veritats a mitges i silencis de fons. D’habitacions compartides amb olor de sopa Gallina Blanca a pisos precaris sense bombetes.

No hi ha cap detall deixat a l’atzar en la primera novel·la de Capdevila, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona (UB) i professora de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Després d’anys ensenyant a escriure a altres, va anar madurant en ella la idea de què podia explicar, amb la lectura de Submón de Don Delillo com a peça clau en aquesta carrera de fons que l’ha format com a creadora. “Sempre va haver-hi un desig d’escriure, però no trobava la manera de fer-ho”, assenyala l’autora, qui va veure la necessitat de rebatre com s’ha volgut ignorar la història en l’era neoliberal, donant-li cos per poder acostar-se a les petites quotidianitats de personatges que no saben on han d’estar i quin és el seu paper en el món.

— Què es mostra de la ciutat on succeix No con un estallido?

— Volia poder entrar en diferents espais de Barcelona perquè es veiés la complexitat social d’una ciutat que no es pot llegir en una única imatge. El centre, el Raval, Glòries… És una ciutat complexa, desbordant, saturant, carregada de mil impressions. I m’interessava la perifèria. Clarament, està inspirada en un barri de blocs, però el nom no es diu mai. Vull que sigui una realitat estètica i que pertanyi a aquest imaginari. Crec que és més perifèric perquè no està arrelat a cap lloc. El que importa és la imatge i la sensació, no que sigui un barri concret.

— Hi ha perifèria en el mateix centre de Barcelona?

— És clar, aquestes petites perifèries en les quals no reparem perquè la ciutat les invisibilitza i s’ho empassa tot. Potser la perifèria és com la imatge més clara del fet d’estar fora, però, al final, aquesta sensació es porta a tots els espais. Tots els personatges de No con un estallido tenen un cert desplaçament: o perquè venen de la perifèria a la ciutat, o arriben des de les províncies o el camp. O perquè són de l’Eixample i volen ser obrers, és a dir, també es produeix aquest ensonyament burgès amb la perifèria, de voler pertànyer al barri per la idealització de les classes populars.

— Com se sent la protagonista?

— La Carla es pensa a partir dels afores i, en fer-ho, converteix la perifèria en el centre. Te’n pots anar del teu origen, però, d’alguna manera, va amb tu. L’espai que realment volia que estigués i perdurés d’una manera més clara eren els blocs i després contrastar-lo amb els salons de la zona alta.

“Te’n pots anar del teu origen, però, d’alguna manera, va amb tu”

— Per què aquest viatge?

— Hi ha la idea de les classes i els contrastos. D’estar en entorns diferents de llar, que també té a veure amb la cultura, amb la manera de concebre les cases. Un pis de Glòries amb un intent de disseny suec, el pis petit de l’extraradi, el gran saló burgès. Hi ha un recorregut contraposat de diverses cares de la ciutat. Quan la protagonista va a un saló literari al Turó Park, es troba en un espai que li és molt, molt aliè. S’enfronta una altra vegada a la idea de la pertinença o no i de si ha conquistat el desclassament. Però quan és allà realment veu que no hi ha possibilitat de l’accés, no perquè l’excloguin persones en concret, sinó perquè no hi ha cap lloc on integrar-se. No trobarà on arribar i finalment dir, ja està, soc aquí, a gust. Al final, pensa que és millor la consciència de la intempèrie que un saló acomodat. És un recordatori que la protecció d’una llar o un saló és sempre una il·lusió i que no hi ha lloc on sentir-se acollit.

— Com es reflecteix la diferència de classes?

— No volia que la classe es xifrés només en termes econòmics, sinó en coses petites, molt més subtils, com un gest, una manera d’estar, una comoditat. Hi ha una manera de ser pija específicament barcelonina. Hi ha coses que es donen per descomptades si pertanys a certs àmbits. I aquesta tranquil·litat que les coses són allà i hi són per a tu. Ni tan sols ha suposat un esforç anar a aquest lloc o una pregunta sobre si és adequat que tu estiguis allà. És una interiorització d’alguna cosa que ningú t’ha dit. Hi ha la comoditat o la incomoditat i, a mi, m’agrada més la segona. Narrativament, amb personatges que no estan naturalment instal·lats en el món. Llavors, aquesta tensió de si pertanyo o no, de si soc o no, m’interessa respecte a pensar qui som, com habitem sense tenir aquest viure tranquil i convençut, sentint-se més o menys desplaçat.

— Amb quina intenció?

— No hi ha un retret, cadascú és on és. Per a mi, simplement, és la consciència que hi ha diferències, no és el mateix venir d’un lloc o d’un altre. El món no és una tabula rasa, uns tenen facilitats i altres no. Cal entendre quins són els teus privilegis i quins no tens. Recordar això afavoreix que hi hagi qui es pugui fer càrrec de la seva situació i pugui defensar-se millor. Però també està la voluntat de pensar el sistema en el qual vivim. Cal desestabilitzar la idea que aquest marc capitalista, liberal, econòmic, competitiu i individualista, és l’únic i que no hi ha alternativa.

“El món no és una tabula rasa, uns tenen facilitats i altres no. Recordar-ho afavoreix que hi hagi qui es pugui fer càrrec de la seva situació i pugui defensar-se millor”

— La protagonista no troba aquest espai de protecció, però tampoc la veritat absoluta. 

— Accepta que no hi ha aquest lloc, de la mateixa manera que no hi ha el coneixement de la història que està més present, la del seu pare, que no la vol conèixer, però se la va trobant. També entén que no hi ha un coneixement definitiu sobre els altres. Aquest desconeixement no ve perquè tot sigui dolent, sinó, simplement, perquè sí. Crec que pensar-se des d’aquesta feblesa és la manera d’anar fent. No sabràs ni qui ets tu, ni qui són els altres, ni quin és el teu lloc en el món. Aquesta sensació, en termes literaris, a mi em venia de gust per no reproduir les convencions, sinó més aviat pensar-les, qüestionar-se la pròpia identitat, l’espai, la possibilitat de conèixer, i no escriure per confirmar quin ha de ser el lloc d’arribada, sinó pensar que, al cap i a la fi, som l’exercici amb el qual ens relacionem amb aquest dubte: Qui som?

— I, com es tradueix?

— Som amb relació amb els altres. Per això hi ha també tants personatges a la novel·la, no simplement per posar a gent de diferents esferes, sinó per entendre que ets a través dels altres. També per contradir aquesta pulsió individualista molt centrada en un mateix, que té a veure amb el capitalisme. Pensar-se en el marc d’una cosa més gran és fer-ho en les relacions amb la resta de persones. La trobada amb els altres et constitueix. Per exemple, la Carla, la protagonista, coneix a una amiga que ve de l’Eixample i aquesta persona li dona accés a un món diferent. Hi ha gent que mai ha entrat en un pis de l’Eixample, igual que hi ha gent que mai ha estat en un de barri. Posem el polígon Gornal, hi ha qui que no té ni idea ni tan sols d’on està això.

— Tot això, retratat amb salts en el temps que recorren les últimes set dècades de la societat espanyola.

— Volia que tingués un efecte de viatge temporal per assistir a com es construeix la història. Amb la idea que mentre està passant una cosa, estan passant moltes altres alhora, de les que pots ser conscient o no, però que en algun moment et poden afectar en els teus desitjos, pors, idees. En els anys 80, la Carla arriba a casa de la primera comunió del seu germà i està succeint el primer atac gihadista a Espanya. Deu anys més tard, hi ha un intent d’atemptat contra les Torres Bessones. Tot està prefigurat ja i després acaba passant, perquè ja estava passant. És a dir, no depèn de protagonitzar un moment únic i determinant per formar part de la història, sinó que la vius tota l’estona. Encara que vulguem estar al marge del passat i el futur, sempre és aquí.

— Visualment, el lector ho veu amb tots aquests números de borsa i titulars de notícia que van apareixent al llarg de la lectura.

— Són el recordatori que estan passant altres coses que t’afectaran, tu ara no ho saps, però potser dins de 20 anys determina el teu present i la teva visió del món. Reforço així el vincle del present amb el passat, i del present amb el futur. Per exemple, al principi hi ha números de la borsa. No s’ha d’entendre, són només una presència. I, després, amb el temps, tot allò econòmic, en el que no t’estaves fixant, de sobte, amb la crisi, es posa en un primer pla i tothom comença a parlar de conceptes econòmics i s’envaeix la vida de les persones. Però és que sempre hi eren. Els números, els blocs de barri, hi són tota l’estona i nosaltres estem preocupats amb les nostres petites coses, veient o no, tot el que està passant. Volia transmetre aquesta sensació constant de no estar pendents de coses a les quals caldria parar atenció perquè, si estiguéssim atents, potser podríem fer-nos càrrecs de les seves possibles conseqüències.