Patricia Ibárcena: Complir somnis abans que el temps els mati

“Quan algú em pregunta si canviaria alguna cosa de la meva trajectòria professional, la meva resposta sempre és no. Considero que cadascun dels passos que he anat donant han estat necessaris i essencials per portar-me fins on estic avui”. L’escriptora Patricia Ibárcena reflexiona en veu alta, recolzada a la barra, degustant, en forma de fumejant cafè amb llet, les cadències solitàries i silencioses de la primera hora matutina, compassades per la ràdio que es deixa sentir de fons a volum ínfim. Un soroll blanc que relaxa i convida a la introspecció.

Advocada de professió, aquesta barcelonina d’ascendent peruà collita del 96 es va adonar, fa cinc anys, que la felicitat —o el que més se li assembla— és viure envoltada de llibres. Tal pensat, tal dit, tal fet: va convertir el seu compte d’Instagram en un vehicle de prescripció literària al qual va seguir un pòdcast, i tot allò la va convertir en una veu de referència per a una generació de joves lectors amb apetits i anhels bibliogràfics singulars. Aliens, en tot cas, a les regles d’un mercat envellit, que semblava incapaç de connectar amb una joventut massa absorta per les xarxes socials i el text immediat, de poquíssims caràcters i ple de faltes.

En aquest context, la parroquiana es va convertir en una mena d’activista que va començar a tenir un nom, un pes cada cop més específic, en el món editorial.

No van ser pocs aquells que van prendre molt bona nota dels seus gustos, de les seves recomanacions. Atents a una veu que obria portes a nous públics, al criteri d’aquesta noia de vint-i-pocs amant dels llibres que mai no va deixar de somiar “que Sant Jordi, la festa del llibre a Catalunya, no es limiti a durar només un dia, sinó varis”. Però el millor encara estava per venir.

Debutant per la porta gran

La voracitat no va trigar a transmutar, en forma i fons, de lectora a escriptora. De la necessitat de llegir, d’absorbir històries, de viure vides estampades en paper, a la d’explicar, de narrar, de plasmar el seu propi món sobre una successió de fulls en blanc. I, després de posar-hi fil, agulla i hores a l’assumpte, va veure la llum Hijos dorados (Urano), novel·la de debut de Patricia Ibárcena i bomba literària que li ha permès complir amb el somni que molts alimenten i molt pocs compleixen: “Deixar la meva feina per dedicar-me a la meva passió, l’escriptura”.

Confessa que, durant setmanes, que probablement se li van fer eternes i turbulentes, va estar valorant si llançar-se o no al buit. “La pregunta que em va fer prendre la decisió de deixar l’advocacia va ser la següent: en 40 o 50 anys, quan miris enrere, què t’agradaria dir, ho vaig intentar o no ho vaig intentar?”.

— I ho vas intentar. I vas aconseguir complir el teu somni en joventut, abans que fos tard. Abans que el temps el matés.

L’escriptora somriu, “orgullosa d’haver-me atrevit a prendre el camí de la meva passió”, a una setmana d’assistir, com una de les autores de més reclam, al festival Crush Fest, l’esdeveniment de referència a escala europea d’una nova literatura juvenil els protagonistes de la qual no sobrepassen mai el quart de segle d’edat i les novel·les de la qual conjuguen, sovint, gèneres com el romàntic, el thriller o la fantasia. L’esdeveniment se celebra en l’edifici històric de la Universitat de Barcelona el cap de setmana que ve i constitueix un autèntic festí d’aquestes narratives tiktokers, que ja suposen més d’un quart de les vendes totals de ficció al país.

I, mentre passa tot això, la Patricia adverteix que ja es troba “en ple procés d’escriptura de la meva segona novel·la”. Encara no pot revelar massa sobre aquest tema, perquè hi ha coses que requereixen el seu temps i el seu moment, “però puc confirmar que estic molt capficada en aquesta nova història, i que m’agrada encara més que l’anterior!”.

Una font d’inspiració i seguretat

Per a la parroquiana, Barcelona és casa seva “i sempre ho serà”. El lloc on ha nascut, crescut, passat els seus millors i els seus pitjors moments. “És una font d’inspiració i seguretat”, afirma, encara que preferiria una mica més de pulcritud. “Últimament la ciutat està molt bruta —lamenta—. Ho noto als carrers, en les façanes dels edificis, en els racons i, en general, en l’ambient. A més, em sento trista quan penso que aquesta ciutat és cada vegada menys dels seus habitants i més dels turistes que la visiten en ramat, sense posar cura per mantenir-la”.

Però, al marge de la ronya circumdant i la voracitat del turisme de xancleta, continua havent-hi aspectes que no deixen d’enamorar-la de la ciutat. “M’encanta alçar la mirada al cel i perdre’m en les façanes modernistes dels edificis. O topar-me amb petits retalls de la cultura catalana quan menys m’ho espero, com ara un grup de castellers a una plaça de Sarrià, practicant les seves impressionants formacions, o una banda de música tocant sardanes, o els amics fent un vermut de diumenge”. Són els petits moments que, per a l’escriptora, “aporten calidesa a la vida a la ciutat”, reflexiona liquidant l’últim xarrup del seu cafè amb llet.

— El que aporta autèntica calidesa és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar, que a força de parlar gairebé s’ha fet l’hora de dinar, i aquí tenim de tot: carta, menú, tapes, entrepans… I tot exquisit.

Patricia Ibárcena no pot contenir una lleu rialla.

“Depèn una mica del dia i la circumstància, però jo normalment soc més aviat de menú”, replica. Dona un cop d’ull al voltant, com decidint-se i, per fi, pregunta: “Què tens avui?”.