Pau Figueres: La música d’un barceloní nascut el 1989

“La música que jo faig és la d’un barceloní nascut el 1989, combinant totes les influències sonores que han passat i deixat empremta en aquesta ciutat: el jazz, el blues, el flamenc… tots aquests estils que s’han viscut i respirat als nostres carrers”. El ritme sincopat i hipnòtic del Let’s do one in 7/8 de Ben Jones s’apodera de l’atmosfera nocturna del Bar, mentre el músic i compositor Pau Figueres sopa a peu de barra una sucosa truita de Betanzos, premi gastronòmic que es concedeix a la tornada d’un concert en el qual, com sempre, s’hi ha deixat l’ànima.

La seva infantesa va transcórrer en una llar amb “molta música, molt diversa i bona. Salsa, flamenc i folklores de diversos països”, músiques populars del món que van ser clau per al seu posterior desenvolupament com a músic. 

“De fet, els meus pares són músics, i el meu germà i jo també ho som”, afirma amb un somriure entre tímid i situat en algun lloc on les coses s’expressen més amb acords i notes musicals que no pas amb paraules. “Tocar per a mi és expressar-me de manera profunda, és transcendir el pensament i connectar amb quelcom molt gran, molt espiritual”.

Tota aquesta espiritualitat emergeix a Latido (Satélite K) el seu nou disc, el tercer d’una carrera en solitari iniciada fa pràcticament una dècada. Per a aquesta ocasió, els dits d’en Pau volen sobre les cordes i sobre els teclats de diversos sintetitzadors analògics per construir un àlbum de flamenc del nostre segle, combinant el respecte per la tradició amb una mirada inquieta que busca transcendir barreres, com en el passat les van transcendir Camarón o Manzanita.

A la recerca del so pur

Als set anys va tenir la seva primera guitarra, i va aprendre a tocar l’instrument sobre la base d’una innata intuïció que, posteriorment, poliria amb estudis al conservatori, però sense perdre l’essència de qui toca i compon sobretot basant-se en la seva oïda, en aquest sentit de la musicalitat que neix de l’entranya i guia l’ànima cap a melodies que semblen dictades per designis sobrenaturals. 

Va estudiar amb alguns dels millors: guitarra flamenca amb Rafael Cañizares, Juan Manuel Cañizares, Diego del Morao i Antón Jiménez; guitarra clàssica amb Álex Garrobé, Laura Young, Feliu Gasull, Vicenç Mayol i, sobretot, amb el croat Zoran Dukić, “que em va marcar molt en la meva formació com a músic”, i guitarra jazz amb Wayne Krantz, Ben Monder, Adam Levy i Dani Pérez. Als setze va debutar professionalment: “Vaig començar acompanyant a músics increïbles com Lidia Pujol, Dani Espasa o Óscar Roig, gent molt bona, que gairebé em duplicava l’edat. En vaig aprendre moltíssim, d’ells”. 

Per a en Pau Figueres, tocar és “expressar-se de manera profunda, és transcendir el pensament i connectar amb quelcom molt gran i molt espiritual”

Des de llavors, el parroquià ha trepitjat infinitat d’escenaris i estudis de gravació, guanyat premis i tocat i amalgamat estils diferents en companyia d’artistes com Mayte Martín, Rufus Wainwright, Carles Benavent, Toti Soler, Sílvia Pérez Cruz, Tal Ben Ari, C.Tangana i, sobretot, Alejandro Sanz, al qual va acompanyar durant tres anys. “Treballar amb ell va ser un somni complert”. Un planter divers d’artistes i talents que, d’alguna manera, componen aquesta varietat musical, aquest món sonor d’un barceloní nascut el 1989.

Però a més de compondre i tocar, el músic té una altra faceta d’explorador del so. “Poc després de llicenciar-me a l’ESMUC, vaig comprar un guitarra Faustino Conde, que és la guitarra flamenca que tocava Paco de Lucía… de fet, vaig comprar-la a un nebot seu, així que potser sí que va arribar a tocar-la! El cas és que aquell instrument em va obrir nous mons i em va portar cap a altres llocs. Per a mi, el seu so és el punt de referència, el model sobre el qual comparo totes les altres guitarres”. Des d’aleshores, primer amb l’avui difunt luthier Arcadio Marín i ara amb el seu deixeble, Joaquim Hernández Casasola, en Pau treballa en el desenvolupament d’una millor guitarra flamenca, buscant la ressonància perfecta i la màxima exactitud dels greus.

Ciutat harmoniosa

“Barcelona és una ciutat que connecta amb el món, és harmoniosa, encara que potser falten zones verdes integrades dins del seu nucli urbà i hi hagi un excés intolerable d’obres. Però té una perfecta dimensió humana i d’això te’n adones, sobretot, quan tornes d’altres països. Per exemple dels Estats Units, on la gent es mou el cotxe per a anar a qualsevol lloc”, glosa el parroquià, que de l’urbs no només n’elogia les dimensions, l’entorn i l’arquitectura, sinó també el caràcter. “Aquest que fa que puguis sortir de casa teva i seure a una terrassa a prendre’t una canya al sol, mentre xerres amb altres. Això és molt d’aquí”.

— Bé, a l’estiu potser al sol no. 

“Sí, la calor humida d’aquí és una cosa que no suporto”, riu el músic, que liquida el seu últim tros de truita al compàs de Best F in the world de Ben Jones. 

— Et venen de gust unes postres? O alguna cosa per beure?

El Bar s’anima amb la bullícia alegre del seu paisanatge nocturn. Pau Figueres està a gust, torna d’un concert i, encara que sap que demà no es despertarà tard, les seves hores de més activitat són més aviat les vespertines. Així que es diu “és clar que sí” i demana:

—Un whisket, si us plau—, sense perdre el seu somriure beatífic.