“He aconseguit una gran fita en la meva vida, que és ser el meu propi cap. Sense un cèntim, sí, però soc amo del meu temps i això és una cosa que crec que també es reflecteix en la música que faig, de qualitat, segons el meu criteri i sense doblegar-me a les exigències del mercat. Em podré queixar de no tenir pasta, però mai d’haver fet art de merda per a aconseguir-la”. Després d’haver sopat una truita de patates —“amb ceba, òbviament”—, en Pau Lobo s’acomoda a la barra i demana un rom Areucas amb llimona, per acompanyar la conversa i les notes de Todos los años que me quedan, de Gloria Estefan, que compassen l’atmosfera del Bar. “Tinc total llibertat d’acció i creació”, remata.
Originari del barri d’Horta, família d’artistes i persones sensibles a la cultura, sempre ha sentit una irrefrenable pulsió cap a tot el que és artístic. “Quan era un nen, mentre els altres jugaven a futbol jo dibuixava”. La música és, així, des de la seva infantesa, quelcom més que una cosa que s’escolta i gaudeix. És aire que respira, sang que flueix, ànima latent a través de la qual canalitzar les emocions. “Als 16 anys vaig pujar per primer cop a un escenari i de seguida em vaig involucrar en una infinitat de projectes”. El 2013 va fer un pas que, malgrat la seva jove edat, es podria considerar com a definitiu.
“Sis amics vam fundar La Sra. Tomasa, que va més enllà de ser un grup. És el nostre projecte vital, un regal, amb el qual hem girat per tot el món, hem gravat discos i rodat diversos curts i fins i tot a una pel·lícula. Ens ha permès conèixer un munt de gent i arribar amb la nostra música a tant de públic”. Després d’una mica més d’una dècada, la banda torna ara a pujar dalt dels escenaris amb el seu cinquè àlbum, 1040 (Guspira), amb què tornen a omplir les vides dels seus nombrosos seguidors amb la calor mestissa i urbana del seu repertori.
— I saps què és el que més m’agrada? — pregunta.
— No, digues.
— Que continuem els mateixos sis fundadors involucrats en el projecte. La formació no ha canviat. Estem aquells que el vam començar i ho vivim amb molta sintonia. A hores d’ara, som molt més que amics. Som germans —i, en dir-ho, somriu amb tota a l’amplitud de la seva boca.
Furgant sota la cuirassa
“El meu germà gran tenia una discapacitat i es produïen episodis molt violents. Créixer al seu costat m’ha dotat de molta paciència i molta capacitat de gestió emocional”, explica el parroquià, que va viure el que, tal vegada ha estat el moment més fosc i amarg de la seva existència l’any 2016, quan el seu germà va morir. “Vaig sentir que hi havia coses que necessitava expressar en solitari, òbviament sense deslligar-me del grup, però al marge d’aquest”. Va començar a escriure cançons. “La primera, pocs dies després de la seva mort”, i dos anys després va triar tres temes, “cadascun d’un moment de la meva fase de dol”, que van constituir l’EP Conmigo tranquilo.
“Aquest projecte de música en solitari ha anat seguint el seu camí, amb algun tema, algun concert, amb col·laboracions i més, però és durant aquest 2025 quan tornarà del tot amb el meu primer disc, Bajo la coraza, que continuarà explorant aspectes molt íntims, molt meus, que continuen lligats a la memòria del meu germà”, avança l’artista, que abans sortirà de gira amb el grup per a presentar el nou àlbum pels Estats Units, el Canadà “i probablement Amèrica Llatina, ja es veurà”.
— I en aquest projecte en solitari hi participa algun dels teus socis de La Sra. Tomasa?
El Pau somriu i nega amb el cap.
— No, és clar, en part la gràcia de fer coses en solitari és poder treballar amb gent diferent.
Desconnectar per trobar a faltar la ciutat
El músic és un enamorat del seu barri, Horta, i dels patis interiors de l’Eixample, viscuts com a expressions d’una intimitat urbana que només es pot veure i apreciar des de dins de les cases i, per tant, estan protegides de la mirada immediata, impúdica, dels carrers. Com si contemplar-los, fora equivalent a solcar una nuesa bella i privada, que guanya atractiu per la seva condició de secreta.
“M’agrada que sigui una ciutat petita amb un ritme frenètic i moltes temptacions”
“Aquesta és una ciutat increïble, que estimo per tota la seva enorme oferta cultural, encara que les normatives repressives coarten aquesta activitat i passen factura al món musical i artístic. En qualsevol cas m’agraden el seu paisatge i el seu paisanatge. M’agrada que sigui una ciutat petita amb un ritme frenètic i moltes temptacions”, reflexiona mentre acaba el seu rom i desenfunda el seu paquet de Camel per sortir a fumar. “A vegades, la veritat, sento la necessitat de desconnectar una mica de tot aquest ritme”, afegeix.
— I quan te’n vas i desconnectes què passa?
Pau Lobo torna a somriure:
— Doncs passa que sempre l’acabo trobant a faltar, replica.
I, al mateix temps, casualitat o no, Gloria Estefan arrenca amb Volverás, afegint a aquesta reflexió la banda sonora més exacta.
