“Una s’ha de mirar, entendre qui és i alimentar-ho”

La Paula em rep al seu estudi. Està treballant en una peça de gran format on hi reconec a l’artista Roser Bru que, com un tòtem sagrat, em vigila. Observo els llibres i veig que també té La mirada interior (Siruela) de Victoria Cirlot i Blanca Garí, que entre d’altres, parla d’Hildegard von Bingen —un tòtem meu—, i comencem a traçar línies sobre personatges femenins amb tant entusiasme que gairebé m’oblido de gravar. És curiós, encara no hem començat a entrar en matèria que ja m’ha anomenat i recomanat uns quants noms de dones interessants.

El març de 2021, Anagrama va publicar la seva primera novel·la, La anguila, un text que redibuixa l’arquetip del viatge de l’heroi, per esdevenir el viatge de l’heroïna, en un trànsit cru i ple d’obstacles que conclou amb el reconeixement de la protagonista. Aquest 2022, amb la publicació de Los diarios de la anguila, es culmina la narració d’aquesta odissea a partir dels diaris il·lustrats que són la llavor del primer llibre.

— Com es va gestar La anguila? 

— És un camí llarg que està ja en els meus primers dibuixos. La anguila és una obra que s’estava gestant fa molt temps, però el click que em permet escriure-la ara és primer l’edat, després la perspectiva del moment inicial d’on surt la narració, que comença fa 20 anys exactament, i després el context social. Vaig començar a escriure el llibre el 2019 i, en un principi, volia parlar només de les violències que estan invisibilitzades en el llenguatge. Havia tingut l’experiència de les maternitats i les no maternitats, i pensava que aquesta violència està inclús en una consulta de la ginecòloga més feminista, i que jo mateixa estic formant part d’aquestes violències. Volia parlar de les que estan en tots aquests llocs: en les bones costums, en la manera de fer les coses, més simpàtica, o agradable, o còmode, que també importa.

— Com arribes a decidir publicar-la?

— Inicialment, el llibre havia de ser només la primera part, però van passar diverses coses, com que vaig tenir la sort de conèixer la Nell Leyshon a la fira del llibre de Guajaca —jo acabava de llegir El Bosque i havia llegit Del color de la Leche— a qui volia citar. La vaig conèixer sense saber que era ella, i parlant del seu llibre i altres coses, va ser quan em va dir “aquesta història que m’estàs explicant l’has d’explicar ja”. Llavors vaig dir-me, si estic parlant de violències, per què amago les més evidents? Perquè a més a més estan igual d’invisibilitzades que les primeres, perquè ens semblen evidents quan ja han conclòs. Tots els mecanismes que permeten que una persona sigui violada, que una dona sigui assetjada, manipulada de totes aquestes maneres que explico al llibre, passen a ulls de tothom. També estan invisibilitzades. És quan apareix morta quan “oh!”, ens posem les mans al cap. No. Ha aparegut morta després d’un procés llarg i de, segurament, moltes senyals que ningú hem vist o que hem obviat, que hem vinculat a aquestes bones costums. Penso que inclús ens han fet pensar que les havíem d’enfrontar perquè així érem fortes. I enfrontar-les de manera silenciosa. Que durant un any una persona t’estigui seguint, “té un problema, pobre”; o que curs rere curs, una persona amb un càrrec a una universitat abusi de les alumnes, és molt fort. El que intentava per a La anguila era que tot això que ara estem parlant, el lector no ho rebés de manera evident, ni quina era la meva opinió al respecte i, sobretot, quins eren els meus sentiments. Que no sabés si estava dolguda encara, si ho havia resolt, si sentia molta ràbia, si sentia molta ira, si estimava, si encara estava adormida. Per a mi, era important aquest apartar-me i desvincular-me d’un personatge que porta el meu nom, perquè al final aquest personatge li passen coses que a mi m’han passat, però li passen moltes altres que a mi no m’han passat.

— Al final és igual si ets tu o no la Paula Bonet de la història, al final allò que importa és que hi ha una història que hom està llegint i és com si estiguessis mirant per la finestra allò que passa al carrer. Tu interpretes quan llegeixes allò que com a lector estàs sentint.

— A La sed (Lundwerg), el primer llibre il·lustrat que vaig fer que fuig del preciosisme dels meus primers dibuixos, hi ha imatges molt fosques, fins i tot ja apareix l’anguila. Estava buscant aquesta mutació imprescindible per poder sobreviure: adaptar-te al medi, però amb una mica d’intel·ligència. En aquell llibre, el que em passava era que estava abordant aquesta culpa amb certa lucidesa, sense entendre res: per què carrego amb una culpa d’una cosa que no he fet? Per què cada dia em miro al mirall i he de resoldre aquest conflicte que no sé ni quin és? És impossible que els meus actes siguin tan importants, que condicionin la vida de la resta del món, a més, d’aquesta manera tan negativa. Hi ha un moment a la vida, habitualment a les dones ens arriba al voltant dels 40, on hi ha aquesta revelació d’entendre que una no pot estar perdent energies lluitant contra una cosa que és aliena. Una s’ha de mirar, entendre qui és —molt difícil (riu)—, intentar entendre qui és, i ha d’alimentar això.

“Hi ha un moment a la vida on hi ha aquesta revelació d’entendre que una no pot estar perdent energies lluitant contra una cosa que és aliena”

— Què ha suposat per a tu escriure aquests llibres?

— Publicar La anguila, que és una novel·la que fa mal, a mi me n’ha fet més del que em pensava un cop publicada, perquè jo sabia que hi estava molt lluny, però en realitat no. Amb el llibre Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House) sobre les pèrdues gestacionals, jo estava molt a dins i em vaig arriscar a fer un llibre. Vaig intentar polir molt el text, que quedés molt en l’òs, i que la meva intimitat no aparegués, però jo estava en l’epicentre del dolor i mai publico des d’allà. Necessito aquest repòs, aquesta perspectiva, així ha sigut fins ara. Roedores no em va suposar cap problema presentar-lo, fer una gira llarguíssima, anar a l’Amèrica Llatina no sé quants mils cops, escoltar històries de dones molt més greus que la meva. En cap moment em va tremolar la veu, ni se’m van posar els ulls humits, res. I amb La anguila, que és una història que explico 20 anys més tard, quan m’arriben les històries de les altres persones, m’afecten molt, em fan molt mal. M’estan arribant històries més greus que la meva també i em fan molt mal. És com: per què es permeten tantes violències sobre nosaltres? Perquè una pèrdua gestacional és la natura que entén que això és un ésser incompatible amb la vida, i una ho ha d’acceptar i ho ha d’entendre. Però un mal que ha exercit una persona amb tota la seva lucidesa sobre una altra persona —que habitualment no és una només perquè les va encadenant—, sabent que condicionarà la seva vida fins al final, aquesta maldat a mi em costa molt encabir-la en algun lloc i entendre-la. Perquè és que no ho puc entendre. La publicació de La anguila, sortint de la pandèmia, primera novel·la, tota la gravetat que m’arriba per part de lectores i lectors… Han passat gairebé dos anys i encara tinc feedback diari. Una novetat acostuma a tenir una vida de 3-4 mesos, i farem dos anys. Hi havia dies que m’arribaven 20 missatges, i tres dels quals eren molt extensos amb molts detalls i em feien molt mal. No podia no llegir-los i no respondre, em va desgastar molt. I la meva idea era anar a l’editorial amb els diaris de viatge, volen publicar una cosa que m’allunyés de tot aquest dolor.

— Així, els diaris els vas fer abans de la novel·la?

— Els diaris són tots aquests d’aquí. (Em mostra un prestatge amb una vintena de quaderns). Han estat publicats cinc. La meva nova proposta per a l’editorial era que fos una cosa més lleugera, més en la línia de La sed (que no és lleugera, però vaja), el fet que tingués imatges i poder recórrer el món. Passar per Marrakech, Jerusalem, Romania, Cartajena de Indias, Guajaca, Chile, Buenos Aires, tots aquests llocs on jo havia fet diaris de viatge. A més, m’agrada molt arribar als llocs i trobar el material allà. Per exemple, el de l’Índia, que és tot color, està fet amb material escolar, comprat a una parada d’una senyora que venia llibres de text i llibretes. Quan ho vaig portar a l’editorial, van veure que hi ha tot un bloc que eren aquests viatges que feia amb la fotògrafa Noemi Elias i en Pep Masachs, de Viatges Acompanyats; el segon bloc eren fires literàries, bàsicament a l’Amèrica Llatina; i el tercer bloc eren aquests de Chile, gestionant els avortaments, gestionant aquests enderrocaments, els dolorosos… Llavors Anagrama va decidir publicar aquests últims. Aquesta idea inicial d’allunyar-me de La anguila, amb la feina d’edició de l’editorial i amb la proposta que van fer, vaig veure que no era la que havia de seguir. Primer vaig fer els diaris, però sense la intenció que fossin publicats, i d’alguna manera ara trobo que és molt bonic el que hem fet, perquè hi ha molt material brut de la novel·la que està aquí. Són uns diaris personals, no hi ha aquesta intenció artística de construcció.

— Los diarios tanquen el cicle de La anguila, perquè dins de tota aquesta foscor, hi ha molta llum. Has obert un camí. Has ajudat a moltes persones sense voler. I, a més, has obert el taller La Madriguera.

— Vaig muntar La Madriguera, el taller de gravat, al que arriben dones i dones i més dones, joves d’arreu del món. És una cosa preciosa. I per a mi, el gran èxit és que tot sigui horitzontal. Que no hi hagi els enfrontaments absurds que es donen degut a la mirada masculina —a La Madriguera no hi ha la mirada masculina—. Volia que fos un lloc segur per a elles, per desenvolupar el seu talent i el seu art, que jo no vaig tenir. Perquè ara amb perspectiva veig que molts dels llocs que em semblaven més interessants estaven plens de trampes, que bàsicament eren les que posaven persones que abusaven del poder que els donava el gènere, l’edat i la càtedra. Jo ara amb 40 anys sé el que no he de fer amb les meves alumnes per no fer-les la vida més difícil. Aquesta manera d’ensenyar que encara veig en molts llocs, ensenyar a través del dolor, i a través dels obstacles. Per què no facilites les coses als que vénen després? Per què tants obstacles, si quan la cosa és horitzontal tot té més sentit? Jo ja sé que aprenen de mi les meves alumnes, però tu saps tot el que jo aprenc d’elles? No paro d’aprendre. Llavors, que em volgués imposar com un referent d’alguna cosa parlaria molt de la meva mediocritat. Vull dir, jo no sóc cap referent de res. Jo sé fer això, però no és definitiu, està mutant tota l’estona.

— Hi ha un abans i un després en la teva obra.

— En els meus primers dibuixos tenia una necessitat extrema de trobar la bellesa, però estava sumida en un dolor evident. Hi ha molta angoixa en aquells dibuixos per molt preciosistes que siguin, hi ha molt d’estar perduda. Jo allà estava representant el paper que m’havien dit que havia de representar com a dona. Escriu, parla, dibuixa, però fins aquí, d’aquesta manera. Creua les cames, somriu, sigues complaent. El meu inconscient m’estava salvant, penso. Venia de quatre anys de maltractament, llavors tu surts d’allà absolutament anul·lada dient “jo tinc una veu i tinc força i necessito ara mateix agafar-me a aquesta força”. I la meva manera i les eines que vaig tenir en aquell moment als vint-i-llargs van ser fer aquests dibuixos. Quan els veig em provoca molt desassossec, molt més que aquestes pintures (mirem la magnífica pintura que penja de la paret d’un rostre femení) perquè aquí hi ha una mirada directa. Aquí hi ha una recerca evident, i una quan pinta o la persona que està veient la pintura, ja sap que trobarà coses que l’incomodaran. Vaig ser tan conscient quan aquells dibuixos es van fer tan famosos que el mercat em podia treure el que era més important, que era la meva obra, que vaig decidir no posar mai més la meva obra al servei del mercat. Jo tinc aquí no sé quants 2 x 2 que no sé si es vendran mai, o li interessaran a ningú o què passarà amb ells, però m’és igual perquè això és real, això és pur, això té veritat i és l’únic sentit que té la meva vida. La única cosa que he tingut des de petita és això. El que no m’ha abandonat mai és això. És el que alimento i on més amor poso. Per a mi, la pintura és una cosa imprescindible.

“Jo tinc aquí no sé quants 2 x 2 que no sé si es vendran mai, o li interessaran a ningú o què passarà amb ells, però m’és igual perquè això és real i és l’únic sentit que té la meva vida”

— Quan miro els teus quadres d’ara veig aquest instant on es barreja realitat i onirisme, aquests retrats que ens miren tan directes.

— Eel rostre és el lloc on aconsegueixo desenvolupar no només la part plàstica que em permet anar a molts llocs. Hi ha moltes textures en un rostre, després està el cabell. Un rostre mai és el mateix ni durant un mateix dia. També, aquesta pintura, m’allunya molt d’una cosa que em fa mal del nostre context actual, que és aquesta immediatesa i aquesta necessitat d’autoretratar-nos constantment des d’aquest lloc tan complaent. Una de les coses que més m’agrada del taller de pintura que fem a La Madriguera, és que fem retrat. Primer pintem una escultura que habitualment és Hipolita Sforza, la poeta italiana. Després ve una model que habitualment és una de les ratonas —a les noies del taller les anomenem així— més assídues, i a l’endemà següent fem autoretrat amb mirall. Això és una fugida d’aquesta immediatesa, és una anàlisi tan greu en el sentit més dolorós de la paraula: estar amb una mateixa, aguantant-se la mirada durant un dia sencer és bèstia, i moltes alumnes acaben tancades al lavabo, plorant literalment, i algunes ploren en públic. En aquest punt, si que hi ha una part de redempció i s’accelera aquest trànsit. Veure-la és un privilegi i evidentment em porta als moments on jo la vaig viure en carn pròpia. És molt complicat mirar-se, molt complicat entendre’s. I les pintures són això. Ho explica molt bé la Cèlia Pol —parella durant molts anys de Lucien Freud—, en com s’estableix un diàleg amb la persona que posa i la persona que pinta, sobretot quan les que pintem som les dones. Parla d’aquesta horitzontalitat de les pintores versus la verticalitat dels pintors. De com uns imposen habitualment la seva mirada i com nosaltres intentem que la mirada siga de les dues persones, la que posa i la que mira. I això ho veig molt a les meves pintures.

— No vull acabar sense parlar de la importància de la Roser Bru en la teva vida. Fins i tot, has promogut unes beques amb el seu nom. Com ha anat?

— Sempre tot el que ha tingut a veure amb la Roser ha sigut una experiència molt maca. He estat l’últim mes a Xile on em vaig emportar a 7 alumnes de La Madriguera perquè fessin una residència amb 7 xilenes al Taller 99, que és el lloc que a mi em va salvar la vida i on vaig conèixer la Roser Bru, que és una artista que hem de reivindicar constantment. Quan la vaig conèixer amb vint anys, vaig trigar molt de temps a parlar-li de la impressió que em provocava. Vaig tenir molta sort de poder conèixer-la i poder compartir amb ella, i d’aprendre’n tant. Ella era supercrítica. Quan li ensenyaves una peça, et podia caure tot el firmament al cap. Per a mi, la Roser és també un referent. La seva obra és molt actual i això parla de la seva lucidesa, perquè estava parlant del que estem parlant ara en un moment on ningú l’estava escoltant. I així i tot, d’alguna manera, va aconseguir girar focus cap a la seva obra. Aquestes cariàtides que pintava, la dona columna, la dona que aguanta, totes aquestes síndries travessades per un ganivet, les magranes, estava tota l’estona reivindicant aquesta feminitat que era agredida, i buscant la bellesa i l’eliminació d’aquesta manotada, d’aquesta ganivetada. En aquesta pintura (assenyala el quadre en què està treballant) a sota del retrat hi ha tot un treball molt en la línia de la Hilma af Klint, de les formes geomètriques, els colors. No sé si acabarà part d’aquest ocre al rostre o desapareixerà totalment, però d’alguna manera aquesta coralitat que hi ha a La anguila penso que també està a les pintures. De fet, aquí estic fent un híbrid amb una alumna —ella no ho sap— i la Roser, però és interessant el poder plasmar aquestes experiències, que no es quedi només en un plànol, que es puguin portar a una pintura. És interessant que cadascú des de la seva experiència, des d’allò que necessita, pugui interpretar i pugui resoldre, i pugui alimentar-se d’allò que està veient.

Recordo les primeres il·lustracions que havia vist de la Paula i com de lluny em sentia d’elles, fins i tot, amb cert rebuig. Llavors recordo el viatge en cotxe on vam escoltar una entrevista a la ràdio i el meu company em va dir, “Estàs escoltant? Has d’entrevistar aquesta dona pel The New Barcelona Post, el llibre de què parla fa per a tu”, i com ja feia estona que anava, vam trigar una mica a saber que l’artista entrevistada era la Paula Bonet. Allò va ser tota una revelació i una sorpresa, doncs la imatge prefabricada que tenia d’ella i la seva obra, es va desfer per donar pas a un descobriment inesperat i enriquidor, d’una obra nova, una escriptura reveladora amb un missatge punyent, i, finalment, d’una dona amb una força creativa i d’esperit ferotge. Espero que no triguem molt a poder veure una exposició d’aquestes peces que habiten al taller de la Paula Bonet.