— Què estaries fent un divendres a aquesta hora si no haguessis quedat amb mi?
— Estaria assajant o, ara que estic entre obra i obra, a casa, estudiant. També podria estar fent un vermutet amb alguna amiga.
— Ets de fer vermut amb amigues?
— Les puc veure poc i no tinc mai temps.
— Culpa de la feina?
— Sí, perquè tenim uns horaris que són complicats per combinar amb la resta del món que no es dedica a això.
— Com ho porta la teva gent propera que no es dedica a la faràndula?
— Estan molt acostumats. Ja saben que, si es proposa anar a fer un viatge, diuen: “La Paula ja ens dirà més endavant si pot venir o no”. Però et diré que estic intentant ser cada cop menys així.
— Menys com?
— Doncs que els actors ens deixem sempre l’agenda oberta pel que pugui entrar-hi. Potser des d’ara fins al mes de maig no tinc res, però tampoc em puc agafar un viatge al Japó perquè, si de sobte m’agafen per fer no sé què… I et perds molts plans.
— Com portes aquesta incertesa laboral?
— Regular. Tinc la gran sort i el gran privilegi que, a mesura que he anat avançant, cada vegada passa menys temps entre feina i feina. I això potser em dona una mica més de calma, però sí que és cert que vius en el “mai saps”. I amb els diners, per exemple, no m’atreveixo mai a fer grans inversions perquè penso: “I si…”, i jo he de seguir pagant el lloguer, les factures. No és fàcil, perquè mai se t’acaba de passar la por del tot.
— Les teves rutines canvien molt quan estàs treballant?
— T’he de confessar que soc molt desastre amb les rutines.
— Per què?
— D’entrada, ja hi ha alguna cosa al meu ADN que fa que les rutines em costin. Soc un pèl mandrosa. I també tinc una feina en la qual cada dos o tres mesos tinc uns horaris diferents, i em costa molt seguir unes pautes o anar al gimnàs. Jo crec que soc accionista de la meitat dels gimnasos de Barcelona!
— Què fas quan acaba la funció?
— Generalment, anem a prendre alguna cosa. Sortim tard i necessito desconnectar una estona, perquè si em fico al llit amb l’adrenalina molt disparada, no m’adormo.
— Hi aneu tot el repartiment?
— Amb els del musical, potser menys. Jo que vinc del teatre de text m’adono que som més de prendre alguna cosa després de la funció. Els de musical són gent més disciplinada.
— Has estat la protagonista d’Ànima, tres hores d’espectacle on cantaves més de vint cançons. Has patit?
— A diferents nivells. A nivell vocal t’he de dir que m‘he cuidat molt i he intentat portar-me bé. Jo abans fumava, i ara ho faig molt de tant en tant.
“Sempre tinc una mica de síndrome de la impostora quan començo un projecte nou”
— Has deixat de fumar per Ànima ?
— A veure, ja tocava, eh! Feia temps que em deia que ho havia de deixar, perquè ja tinc 34 anys. Però em vaig dir: “Vull cantar i vull que el meu instrument funcioni”. M’he anat cuidant, però he patit els dies que no tenia la veu del tot bé, encara que després acaba sonant. I també he patit molt la síndrome de la impostora.
— Per què?
— Perquè, tot i que jo em vaig formar com a actriu de teatre musical, després vaig anar a l’Institut del Teatre i vaig estudiar teatre de text. Tampoc havia fet mai un musical com a tal i, tot i que em vaig sentir molt acollida pels companys, molts cops em preguntava: “Què hi faig jo, aquí?”.
— Una mica com si demanessis perdó?
— Una mica. Però va ser cosa meva, eh! Aquest musical ha estat un vestit fet a mida.
— Què et feia pensar que no estaves preparada per això?
— Hòstia, que hi ha gent molt talentosa! I tot i que em vaig posar a fer classes de cant com una boja i a anar al gimnàs per enfortir el cos, en el teatre de text tinc la seguretat de saber què estic fent, però, a l’hora de cantar, tenia el cul més apretat.
— Però tu ets cantant.
— Sí, però no havia fet mai un musical com a tal i de sobte: Teatre Nacional, Sala Gran, 800 o 900 persones cada dia, i passa una mica allò de: “Jo, això, ho sabré fer?”. Sempre tinc una mica de síndrome de la impostora quan començo un projecte nou.
— Ens passa sempre a les dones.
— I no sé per què. Suposo que sempre hi ha aquesta cosa que de vegades sembla que t’estiguin fent un favor per donar-te feina i, al final, totes estem on estem perquè ens ho hem currat molt, més segurament que un tio, perquè tenim les portes més tancades.
“En una ovació, et sents molt viva, i m’emociona molt veure la gent emocionada”
— Qui et va oferir ser la protagonista d’Ànima?
— L’Oriol Burés, el creador i director de l’espectacle. Ja feia anys que tenia al cap fer un musical i sempre em deia que volia que jo el protagonitzés. És molt talentós, però jo pensava: “Ves a saber on va a parar aquesta idea”. I al final ha anat a parar a la Sala Gran del Teatre Nacional, cinc anys després.
— Què se sent quan un teatre amb 900 persones t’ovaciona?
— Et sents molt viva, i m’emociona molt veure la gent emocionada. Hi ha com una mena de comunió, una mica de síndrome de Stendhal, de “què bonica que és la vida!” o “què bonic estar viu!”. No tant per l’ovació, sinó perquè veus que la gent està emocionada amb allò que els has deixat allà tan bonament com has pogut aquell dia.
— Ets d’emocionar-te a la vida?
— Soc una persona bastant optimista i vital i m’emociono, però també tinc els meus moments.
— Sempre et veig amb aquest somriure tan optimista. Costa imaginar-te de mal humor.
— M’ho he treballat molt amb la psicòloga, perquè sempre he tingut molta por al conflicte, i un dels meus grans aprenentatges ha estat començar a posar límits. Em costa enfadar-me i m’has de collar molt perquè m’enfadi, però quan m’enfado, em dura, perquè vol dir que m’has posat molt al límit.
— Sempre has tingut por al conflicte?
— Sempre. Soc balança, i els balança som gent molt dubitativa. Durant tota l’adolescència i després a la vintena, la típica època en què amagues moltes coses sota la catifa i al final dius: “Què n’he de fer jo ara de tota aquesta muntanya de merda? Com començo a posar límits?” I crec que ho he fet prou bé, cada cop més.
— La decisió de treballar-ho amb un terapeuta va ser teva, o t’ho van recomanar ?
— Fa molts anys que vaig al psicòleg. Hi crec molt. Els meus pares es van separar quan jo tenia 18 anys i vaig ser jo qui li va dir a la meva mare: “Vull anar al psicòleg”.
— Què et va dir?
— Va dir: “Però què està passant, estàs malament?” (fa cara de sorpresa). I li vaig dir que la situació a casa era força convulsa en aquell moment i que volia provar-ho. També tenia amigues que hi anaven. He provat diferents tipus de teràpia, en soc molt fan. Hi vaig i hi torno en funció de les necessitats.
— Tens germans?
— Tinc un germà quatre anys més petit, l’Aleix.
— Algú a casa es dedicava al món de la interpretació?
— No. La meva mare és dona de fer feines i el meu pare ha tingut moltes feines diferents: ha treballat de camioner, conserge, forner, cambrer. Ara ja està jubilat. La meva àvia sí que va estar a punt d’entrar a la companyia del Romea, però el meu avi li va dir: “Senyora… no, o el teatre o jo”. Era una altra època, t’estic parlant dels anys 50. Però va estar molt de temps fent teatre amateur al centre catòlic de Sants.
“Una de les coses més boniques que els meus pares ens van ensenyar al meu germà i a mi va ser que és molt important que el que féssim, ens agradés”
— T’ha vist actuar?
— Jo a ella, sí. Ella a mi, no, perquè té un Alzheimer molt heavy, és molt dur.
— I els pares, què diuen?
— Estan molt orgullosos. Son molt monos! La meva mare sempre ve tres o quatre vegades a veure’m. A mi em fa molta il·lusió, però em sap com greu, perquè penso: “Ai, pobre”, però ve encantada!
— Vas ser una bona estudiant?
— Sí, per dedicació, més que no pas perquè sigui una setciències. Hi posava moltes hores i tinc bona memòria. Era ràpida aprenent-me els temaris.
— Et vas matricular a la Facultat de Periodisme.
— Sí, perquè la part social i humana m’interessa molt, però no hi vaig arribar a anar mai.
— Vaja…
— El periodisme sempre m’ha semblat una feina molt bonica, però jo ja començava a fer extraescolars de teatre musical i m’agradava molt. Va arribar el moment de dir: “Doncs potser ho he de provar i, si em foto la gran hòstia, sempre puc tornar i fer Periodisme”.
— No et tanques portes.
— Sovint es diu això que fer d’actriu és molt vocacional i que no ens imaginem fent una altra cosa, però jo podria ser feliç sent, per exemple, periodista de viatges.
— Mai és tard.
— T’imagines?
— I a casa, com es van prendre el canvi?
— Molt bé. Saps per què? Perquè són persones a qui no els ha agradat mai la seva feina, i una de les coses més boniques que ens han ensenyat a mi i el meu germà és que era molt important que allò que féssim, ens agradés.
— Savi consell.
— Sí, perquè al final, quan ets més gran, te n’adones que passes moltes hores de la teva vida dedicat a la teva feina i, si no t’agrada, ha de ser una putada. Et pot fer molt infeliç.
— T’agrada veure’t a les feines que fas?
— Molt poc, la veritat és que ho porto molt malament. El primer visionat acostuma a ser sempre en grup, i ho passo fatal. I mira que ho fan amb tota la bona fe del món: “Quedem tots per veure la sèrie, va!”, i penso:“Jo no vull!”. A mi m’agrada més fer primer un visionat jo sola, tenir una opinió de què en penso, si m’agrada o no m’agrada, què podria haver fet millor i, després, en tot cas, ja ho veuré amb algú altre. Perquè, si el primer visionat el faig amb tu, estaré mirant la sèrie a través teu, i la meva opinió es desdibuixa molt. Després, ja no ho torno a veure mai més.
— La teva parella és el director de cinema Dani de la Orden. Li demanes parer, o allò que pensa, millor no saber-ho?
— Sí, perquè el Dani i jo ens tenim molta confiança, i crec molt en el seu criteri. Hem treballat junts i em coneix molt bé. Però de vegades també li dic: “Val, fins aquí! No vull saber més”, perquè depèn molt del moment, del procés en què estigui. Per a mi, canvia molt si demanes l’opinió un cop has acabat de rodar, o mentre estàs rodant. És com les crítiques.
“Al Dani li pregunto molt, perquè és una persona molt sincera, per bé i per mal”
— Les llegeixes?
— Intento llegir-les sempre totes, però quan ja he acabat les funcions, perquè m’afecten molt.
— Quan has de prendre alguna decisió important, t’agrada compartir-ho amb algú, o ets més de parlar-ho amb el coixí?
— Al Dani li pregunto molt, perquè és una persona molt sincera, per bé i per mal. També ho parlo amb la meva mare, el que passa és que ella és molt conservadora i no vol que pateixi, i després amb la Marta Albert, que és una de les meves millors amigues i em coneix molt bé.
— Ets impulsiva, o rumies molt les coses?
— Soc molt indecisa. Equivocar-me em fa molta por. Però amb coses molt absurdes, eh, com per exemple a l’hora de demanar menjar per emportar. Però amb les decisions importants vaig a full, com ara canvis de pis, de parella, del que sigui. M’ha costat tant prendre-la que llavors és bastant inamovible.
— Com vius que la gent que et coneix vegi escenes de sexe en les que surts?
— Un cop vaig viure un moment bastant incòmode. Va ser a la segona temporada de Valeria i recordo que la meva mare em va dir: “Vine i veurem el capítol juntes!”… i no vaig pensar que hi havia una escena de sexe força compromesa. De sobte em vaig trobar allà, amb ma mare i mon germà veient una escena meva de sexe, tots tres en silenci. Va ser un moment bastant incòmode.
“Crec que dono la imatge de ser una persona molt organitzada i tranquil·la, però soc tot el contrari”
— Recordes el teu primer càsting?
— Un dels primers devia ser per la sèrie Cites. També n’havia fet algun per al musical Aloma. Els recordo amb molts nervis. Igual que ara. Sempre és un moment una mica horrorós.
— Com t’afecta que no et seleccionin?
— Per a mi és molt important que, quan surto del càsting, tingui la sensació que estic contenta amb la feina que he fet. Quan no, és més difícil de gestionar, tot i que intento prendre-m’ho de la manera menys personal possible. També quan més a prop estàs d’aconseguir-ho, més mal fa el no.
— Què no imagina la gent de tu?
— Crec que dono la imatge de ser una persona molt organitzada i tranquil·la, però soc tot el contrari, molt desorganitzada i inquieta per dins. En coses de feina no, perquè ho cuido molt, però amb la resta de coses, sí, i els meus amics ja ho saben.
— Què saben?
— Que puc trigar dies a contestar un Whatsapp.
— A mi això em posa molt nerviosa, sobretot si sé que l’han llegit.
— Crec que tinc uns 5.000 correus per llegir (agafa el mòbil i m’ho ensenya). Mira, 5.600! Deu ser això que et deia que soc poc organitzada. I 78 Whatsapps!
— De qui és l’últim Whatsapp que has rebut?
— L’últim missatge és del xat del Pare Noel de la meva família, per fer l’amic invisible. Estan mirant qui hi vol participar i qui no.
“Els meus tocs són una forma de gestionar les pors que em dona seguretat”
— Quin viatge no tornaries a fer mai més?
— És que m’ho passo sempre molt bé. Però potser et diria el Marroc, no perquè no m’agradés, sinó perquè vam tenir molts problemes amb l’hotel, i perquè tot ens sortia malament. Crec que és bo anar-hi amb algú que ja hi hagi estat abans.
— I quin t’agradaria repetir?
— Japó em va agradar molt, i Mèxic també. Ara tinc pendent anar a Tailàndia, perquè hi he volgut anar tres vegades, i per una cosa o altra no hi he pogut anar. Una per feina, l’altra perquè la mare es va posar malalta. I això que tinc tota la ruta feta.
— Com gestiones les pors? Tens algun mètode?
— No. Tinc una mica de TOC i, encara que els tocs van canviant, al final és una manera de gestionar les pors que em dona seguretat. Quan tinc funció al teatre, per exemple, hi ha alguns rituals que es mantenen. Al camerino sempre deixo la roba molt ben col·locada. No pot estar arrugada!
— I si estigués arrugada, què passaria?
— No ho sé. Cauré a l’escenari, em quedaré en blanc, la Tercera Guerra Mundial… Pot passar qualsevol cosa. També entro sempre a l’escenari amb el peu dret i faig tres respiracions ràpides abans de sortir. Però un cop estic a l’escenari, s’acaba tota la història. Per sort ho he blindat molt tot això, perquè, si no, et pot fotre la vida enlaire com a actriu.
— Ets hipocondríaca?
— Molt. Ho he estat sempre, i la veritat és que va molt bé tenir un germà metge. Soc molt pesada, perquè em passo el dia trucant-lo. També miro Internet milers de vegades buscant coses com: “Càncer de pulmó primers símptomes”. El meu pare va tenir un aneurisma i a la mínima que tinc mal de cap…
— Tu i jo ens podem donar la mà.
— Ara t’explicaré una cosa que sap molt poca gent. La meva àvia sempre comprava el Pronto, i recordo haver-hi llegit de petita, en una de les seccions de salut, que si estàs a punt de tenir un vessament cerebral, has de provar d’aixecar els braços, treure la llengua i somriure. Si ho pots fer, no és un vessament. I jo puc estar en un vagó de metro ple de gent que, si de sobte tinc migranya, em poso a aixecar els braços i a comprovar si puc fer-ho! Això em dona calma.
— Quina relació tens ara amb The Mamzelles?
— Ens anem veient. Amb la Bàrbara potser més, perquè la seva parella és molt amiga del Dani, i amb la Paula (Rigoberta Bandini) també quedem per posar-nos al dia.
“Gràcies a la campanya Envàs, on vas la gent venia als nostres concerts i se sabia les cançons”
— On us vau conèixer?
— A l’escola Eòlia, amb 16 i 18 anys, quan vam començar a estudiar teatre musical. Després també vam anar juntes a l’Institut del Teatre, i allà va néixer The Mamzelles.
— Et fa ràbia que encara et preguntem per la campanya de reciclatge d’Envàs, on vas?
— No, en realitat, per a nosaltres va ser una campanya molt bona, perquè gràcies a això la gent venia als concerts i se sabia les nostres cançons. De fet, aquesta campanya no l’anàvem a fer, però necessitàvem diners per pagar una escenografia al Lliure.
— Per què no va seguir The Mamzelles?
— Perquè cadascuna va començar a treballar per separat i ens costava tornar-nos a reunir per fer un tercer disc. Vam decidir parar. També crec que ens va anar molt bé. Pensa que vam estar juntes des dels 16 anys fins els 26, les 24 hores del dia.
“No era conscient del boom que podria significar Valeria“
— On passes més desapercebuda, a Barcelona o Madrid?
— Et diria que més o menys per igual. De fet, puc fer una vida absolutament normal i, potser de cop i volta, algú em diu: “Ostres, tu ets la de Valeria”. Sobretot a Madrid, perquè aquí em coneixen més com la Paula que fa teatre.
— L’èxit de la sèrie Valeria ha estat espectacular. L’esperàveu?
— Jo no coneixia els llibres i no era conscient del boom que podria ser i que ho podria veure tanta gent a tants llocs. Acabo de venir de Venècia de passar-hi uns dies amb un amic, i ens van convidar a un Aperol perquè el cambrer havia vist la sèrie.
— Quina música t’agrada escoltar?
— Escolto de tot! Tinc un Spotify bastant eclèctic. Ara estic molt enganxada als Tiny Desk, tot i que se surt una mica del que jo acostumo a escoltar.
— No sé què son els Tiny Desk…
— No? Doncs n’hi ha un de Paco Amoroso i Ca7riel, dos nois argentins molt bons, que m’encanta. (Són concerts en petit format que s’emeten a través del canal de Youtube de la ràdio pública nord-americana).
— Si poguessis triar, quin musical t’agradaria fer?
— N’hi ha molts! Sweeney Todd, Rent, Hadestown, que ara s’està representant a Broadway…
“A la vida no soc tan competitiva com en els jocs; si no, et pots fotre una bona castanya”
— Què t’agrada fer quan no tens res a fer?
— M’agrada molt llegir, al meu piset, amb el solet. I passejo molt mentre escolto música. Per exemple, per venir aquí he vingut des de Sant Antoni caminant i escoltant música, perquè em relaxa molt. També m’agrada quedar amb amics.
— Tens alguna afició que no coneguem?
— M’agraden molt els jocs de taula i soc molt competitiva. Em molesta molt la gent que fa trampes, i ja tinc detectat amb quins amics puc jugar-hi i amb quins no.
— En quin sentit?
— Ho veus de seguida, quan llegeixes les instruccions i la gent no està atenta. Per mi és com un ritual i demano silenci! Per sort, tinc amics que s’ho prenen tan a pit com jo, i és molt divertit quan quedem per jugar.
— A què jugueu?
— Doncs ara estem molt amb 7Wonders i també amb Catan.
— A la vida també ets tan competitiva com amb els jocs de taula?
— Per sort, a la vida, no. Perquè crec que, si no, et pots fotre una bona castanya. Amb la feina que tinc jo, com menys competitiva siguis, millor. És una feina molt d’equip que de vegades va molt més de relaxar-te i deixar-te portar que no pas d’empènyer. Després, cadascú té l’ambició que té, i vol arribar on vol arribar. Però ser competitiva sent actriu no em sembla una bona idea. Ara bé, en els jocs de taula, m’agrada guanyar!
— A casa, millor plantes, o gos?
— Plantes, perquè no m’atreveixo a tenir un gos. Tinc un pis molt petit i no soc mai a casa. I pel que fa a les plantes, estic millorant. Abans se’m morien totes.
— Quan et tornarem a veure al teatre?
— Ara estic començant a estudiar L’aranya, que és un text d’Àngel Guimerà que no coneixia i que dirigirà el Jordi Prat i Coll a la Sala Gran del TNC.
— Hi cantaràs?
— És text, però hi canto una cançó. No 22, com a Ànima.
— Amb qui et prendries un Bitter Kas?
— Si pogués, amb la meva àvia. Per a ella, era sagrat prendre’s cada diumenge un Bitter Kas amb Lay’s 3D’s.
