Trobem la col·lecció a la sala d’exposicions, però la Casa Golferichs ja disposa de fa anys d’un espai-taller amb el nom de Francesc Català-Roca. Feia temps que no hi entrava, a la Golferichs, aquest xalet mig caseta del bosc mig castell de la família Addams, d’un modernisme gòtic i sense coloraines de Joan Rubió, però amb un temptador vernís de crocanti, transformat en centre cívic i seu de la Fundació Pi i Sunyer. Una placa al mur exterior recorda com els veïns van aturar la seva venda i enderrocament per fer-hi pisos de Nuñez i Navarro, l’any 72, demostrant que en aquesta ciutat no tothom es deixava robar les joies i que, a diferència de la Sagrada Família, aquí la bulímia racionalista no va aconseguir el seu propòsit de vendre per avarícia espais reservats a la bellesa. I a dins, com dèiem, Català-Roca i la pell de Barcelona. Ens trobem en una mena de trinxera del bon gust.
Disposada en una tira horitzonal que envolta tota la sala, l’exposició La pell de Barcelona, que es pot visitar fins al 14 de setembre, arrenglera fotografies que a alguns els rebotaran dins del cervell de tan icòniques que són, i a d’altres simplement els despertarà l’ànima. Tombes gravades al terra de la Catedral, o de Santa Maria del Mar, aquells vasos d’un sastre o d’un mercader y dels seus que són pell pura d’una ciutat amb magma latent. Contrallums de reixes damunt de flors modernistes, les nafres profundes de les bales a la paret de Sant Felip Neri, textures i més textures que s’allunyen del retrat humà i transformen la ciutat en un personatge amb arrugues, maquillatge, complements, arracades, orificis.
El Pantocràtor de Taüll, exposat avui al MNAC, condemnat al seu nas i a les seves galtones rodones, el Mamut de la Ciutadella, les oques que van descalces pel claustre, els anuncis de moda dels anys 80 i 90, els pals majors dels velers atracats al Port Vell fent la dansa del ventre damunt el reflex de l’aigua, l’escala de cargol (o el cargol-escala) del temple de la Sagrada Família, el sostre submarí dels interiors de La Pedrera, els rosetons de les esglésies comparats amb safates de sardines. “Entre algunes de les coses que encara tinc ganes de fer, hi ha un llibre de fotografies que m’agradaria titular La pell de Barcelona i que mostraria el pas del temps a través de les façanes de la ciutat”, va deixar dit l’artista. Dit i fet.
“Entre algunes de les coses que encara tinc ganes de fer, hi ha un llibre de fotografies que m’agradaria titular La pell de Barcelona i que mostraria el pas del temps a través de les façanes de la ciutat”
Publicat pel Grup Enciclopèdia i l’Ajuntament de Barcelona per commemorar el centenari del naixement del fotògraf, el llibre, com és sabut, es diposa en una successió de dobles pàgines que faciliten el contrast de les pells. Però l’exposició, que no pot fer això, sí les col·loca una al costat de l’altra i les divideix en marcs de dues fotos. De manera que el resum, l’expressivitat del doble contrast, és la mateixa i alhora permet contemplar el conjunt com una acolorida cicatriu de la història.
Si el llibre va ser recuperat pel seu fill Andreu, l’exposició realça la idea i demostra que el fotògraf tenia raó pensant que arxivar, guardar, fer que una fotografia fermenti, molt sovint li dona un valor que en el primer moment potser no es pot veure. No és, doncs, que estiguem mirant imatges del passat: estem rebent postals enviades des del passat fins al futur, pensades per a ser vistes ara, revelades ara, amb el valor i la gala que dona el pas del temps.
Així l’estàtua de Colom assenyala la seva veïna muntanya amb castell, el marc florit d’una porta s’emmiralla en el creixement d’una herba entre dues pedres urbanes, els ferros de l’Estació de França s’entrellacen eiffèlicament amb els del mercat del Born, el mural acolorit de Miró al Pla de l’Ós contrasta amb les llambordes grises d’un carreró de Ciutat Vella, i Gaudí, arreu, fa que trencadís i ferro forjat semblin criatures orgàniques més que obra de cap home.
Comprin el llibre, visitin l’exposició o facin totes dues coses. Aquest obsessionat per Barcelona provoca una lectura visual, una carícia visual única per l’epidermis i l’essència d’una ciutat preocupada per perdre la seva essència. Facin que els turistes la vagin a veure, si volen entendre-la a banda de visitar-la i fer-s’hi fotos. Potser aprendran, de passada, com es fa que una foto digui més que Lluís o més que cheese. El truc és trobar un fotògraf que, a banda de posar l’ull allí on dispara, a cada tret s’hi jugui la pell.
