Pep Brocal: El novè art d’explicar històries

“Estic content de sentir-me lliure a l’hora de crear, ja sigui inventar una història o agafar el llapis per dibuixar. El dibuix és un terreny verge, obert a l’experimentació, crec que aquesta és la raó principal per la qual segueixo en això”. Dick Twardzik posa per últim cop en la seva vida els seus dits sobre un piano, acompanyant al Chet Baker a Piece caprice, mentre Pep Brocal es delecta a peu de barra amb un gintònic “clàssic, sense fantasies, que si la ginebra és bona, amb el cogombre encara és millor”.

Crear formes sobre el full en blanc és quelcom que li ve des de la infantesa. “Em vaig adonar que això del dibuix és pura diversió i que, a més, quan mostrava qualsevol gargot, causava l’admiració dels meus benintencionats pares i família. El dibuix va fer que tota la resta passés a un segon pla, cosa que potser no era massa saludable, però el mal ja estava fet”, riu qui es defineix, abans de res, com a autor de còmic, “perquè descriu millor allò que faig, ja que definir-me com a dibuixant seria incomplet. El còmic, per a qui no ho sàpiga, és una història explicada en imatges. És un art, el novè, que combina narració i gràfica, però que, amb excepcions, és un relat”.

L’obra més recent d’aquest terrasenc del 1967, acabada de publicar i de ser presentada amb notable èxit al Saló del Còmic, és l’adaptació a còmic de Taxi (Salamandra Graphic), novel·la del també parroquià Carlos Zanón. “És una història amb esperit de sèrie negra que, en realitat, s’escapa d’aquesta etiqueta. Parla sobre Sandino, un taxista insomne que deambula amb el seu cotxe groc i negre per Barcelona intentant fugir de tot i de si mateix, recalant de vegades als apartaments de les dones que coneix, com si fossin les illes del viatge d’Ulisses”. 

Aquesta obra succeeix a una altra de la qual Pep se sent especialment satisfet: l’adaptació del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, publicada l’any passat, “un text que, per sorprenent que sembli, ha trigat més de set segles a arribar al còmic”. Actualment confessa estar “amb un parell de projectes de llarg recorregut, per als quals vaig passant d’un a l’altre i així els avanço en paral·lel, però encara és aviat per entrar en els detalls”, conclou crípticament.

Còmic adult, anada i tornada

El parroquià no recorda els ensenyaments rebuts com a element més rellevant quan va entrar a la barcelonina Facultat de Belles Arts de Sant Jordi. “Allò veritablement extraordinari per a mi va ser l’ambient que m’hi vaig trobar, en plena ebullició, companys que estaven com jo mirant d’obrir-se camí en l’atractiu i alhora dur ofici de dibuixant”. Allà, el futur autor va coincidir amb grans noms del còmic espanyol: Montana, De Felipe, Padu, Montecarlo, Oscaraibar o Manel Fontdevila. “Amb l’Óscar fins i tot vam estar treballant en una sèrie per a la revista Cairo anomenada John Pájaro, i amb el Manel vam publicar un fanzine que tenia voluntat de revista, Mister Brain, on ficàvem tot allò que les editorials de llavors ja no estaven disposades a publicar”. Era un moment de ressaca després de “del boom dels còmics, que a mi no em va pas tocar. L’agònic final de les revistes dels anys 80 no donava, en la dècada següent, per imaginar-se un futur professional. Em deia que no era jo qui abandonava el còmic, sinó just a l’inrevés, que és més exacte”.

Pep Brocal treballa en un parell de projectes de llarg recorregut, “però encara és aviat per entrar en detalls”

Allò va obligar al parroquià a reinventar-se. “Em vaig refugiar en la il·lustració de llibres infantils i juvenils i fent còmics per a les revistes Tretzevents i Cavall Fort, que continuaven apostant pel còmic, en aquest cas en català i per als més petits. Més tard, vaig anar publicant les aventures del conill Olaf, així com les de Lily Megamosca, totes dues per a primers lectors». 

I així va seguir, “fins a finals de la primera dècada del nou mil·lenni”. Llavors es va adonar que aquell novè art també s’havia reinventat “i vaig començar a rescatar idees, apunts, històries, personatges, tot aquell magma que s’havia quedat en el calaix esperant una segona oportunitat”. Va publicar Alter y Walter, Cosmonauta i Inframundo. “El moment arribava i, davant els meus ulls atònits, s’obria una escletxa per la qual em vaig colar”, explica, i fa una breu pausa per a prosseguir: “De fet, i això és una mica íntim, aquest retorn li dec a la meva parella, amb la qual ens vam inventem una moguda, Badabum, una plataforma editorial per a l’experimentació en paper, obra gràfica, còmics rars, etcètera. Va durar entre 2010 i 2016 i va ser a partir d’aquí que vaig descobrir de nou la necessitat d’explicar coses amb dibuixos, allò que resulta que era el còmic. I aquí segueixo!”.

A la recerca de les cicatrius urbanes

Barcelona és la ciutat en la qual l’autor va estudiar i a la qual de jove peregrinava els caps de setmana a la recerca d’emocions, alcohol i aventura, “sempre amb mesura, mai vaig ser un boig”. També va viure aquí uns anys, “fins al meu exili post-pandèmic, que em va catapultar a 50 quilòmetres per la via de la costa, tren de Rodalies cap amunt si no hi ha afectacions”. Amb Roser Mesa van fer un llibre, Anecdotario de Barcelona, on van recopilar algunes de les anècdotes “que trufen aquesta altra història de la ciutat que no té a veure amb la Barcelona posa’t guapa, sinó amb les seves cicatrius, aquells racons, façanes, llocs pels quals es cola el seu passat ple d’històries, anècdotes, drames i, també, moments feliços”. D’aquests episodis singulars, el parroquià enumera els seus dos preferits: “el combat de boxa entre Arthur Cravan i Jack Johnson a la Monumental, el 1916, i el personatge de Nicomedes Méndez, botxí de l’Audiència de Barcelona entre 1877 i 1908 que, ja retirat i habitual de la taverna Can Ramon del carrer Vila i Vilà, relatava a qui bonament el convidés a una copa de vi les seves experiències amb el garrot vil”.

Però la ciutat es transforma, inevitablement, i no sempre positivament. “Crec que Barcelona està vivint la fase més trista de la seva història, la pèrdua definitiva i irreparable de personalitat, i és que bàsicament s’ha posat a la venda. Tot val, tot té un preu i tot es ven. I si tot està a la venda, ho perdràs tot”, reflexiona amb una certa amargor, liquidant el seu gintònic mentre les mans de Monk alternen piano i celesta a Pannonica.

—El que no es perdrà és la singular oferta gastronòmica d’aquest Bar. Tenim menú, entrepans, carta, racions, tapes…

“En general soc més de menú, aquest ritual ordenat de primer plat, segon plat, beguda i postres i/o cafè”, replica Pep Brocal, rumiant-s’ho en aquest sempre delicat procés de presa de decisió, que depèn del lloc i de la confiança que inspiri qui es troba darrere els fogons.

—Oblidava dir-te que, també, tenim plats combinats.

El parroquià riu llavors amb força:

—Això no! Això del plat combinat em sembla una salvatge degeneració gastronòmica!