“Per poder guanyar els debats de Madrid, cal poder guanyar primer des de Barcelona”

Nacho Corredor i Adrian Jofre semblen un ticket electoral. Són personalitat complementàries. Un és intuïtiu i expansiu, l’altre és metòdic i reservat. Un coneix millor que ningú el món públic, mentre que l’altre prové del món privat. Això sí: els dos van créixer a Barcelona, però actualment viuen a Madrid, des d’on dirigeixen la consultora beBartlet.

Fa uns mesos van publicar el llibre Incidencia pública. El poder en el siglo XXI amb l’editorial Arpa (motiu d’aquesta entrevista), i van inaugurar, també, una oficina a Barcelona, des d’on defensen que “Barcelona només triomfarà si el món mira a Barcelona”.

— Com va sorgir aquest llibre?

— Nacho Corredor: Va ser un interès genuí de l’editor, l’Álvaro Palau, que és un noi de 30 anys de Barcelona que ha fundat la que per nosaltres és l’editorial d’assaig de referència d’aquesta ciutat, Arpa. L’editorial s’ha centrat molt en l’assaig social i polític, i ara volia fer una aportació en relació als manuals d’empresa. A nosaltres la idea ens interessava, però no només per fer una aportació intel·lectual, sinó també per explicar la manera que tenim de treballar diferent dins del sector de la comunicació i els afers públics des de la lògica empresarial.

— Quina és aquesta manera de treballar?

— Adrian Jofre: Tenir una visió a llarg termini, un plantejament dels assumptes públics des del dret de participació i entendre que el que fem és fonamental per tenir una democràcia sòlida. És fonamental garantir aquest dret de participació des d’una aproximació científica i democràtica.

— N. C.: La visió diferent del que aportem té a veure amb entendre que el poder del segle XXI s’exerceix de baix a dalt, i no de dalt a baix. És a dir, que el que legitima els canvis té a veure amb la legitimitat social d’allò que es proposa. No és rellevant avui conèixer un polític perquè les coses canviïn. El que és rellevant és entendre com l’opinió pública, la societat i els ciutadans poden acceptar o demanar que canviïn les coses com nosaltres pensem que han de canviar. La base de la col.laboració público-privada no és conèixer algú, sinó l’intercanvi de coneixement entre les dues parts i la implicació de la societat per legitimar el resultat de tot plegat.

— És un canvi generacional?

— A. J.: És el segle XXI. Hi ha gent de la nostra generació que no entén el segle XXI, encara que sigui el segle on més viuran. Hi ha gent nascuda en altres segles que entén perfectament el segle XXI. No és un element de generació, sinó un element de mentalitat, de perspectiva, de compromís democràtic.

— N. C.: En qualsevol altre país de llarga tradició democràtica, això no seria un factor generacional. Si aquí ho podem relacionar amb un factor generacional és perquè nosaltres som la primera generació nascuda totalment en democràcia. Al nostre país encara cal molta pedagogia sobre com s’ha de participar en els afers públics. El que estem parlant, en definitiva, té a veure en com funcionen les democràcies i com les empreses són un actor fonamental en la construcció de les polítiques públiques.

— Hi ha una diferència territorial de com s’afronta des de Madrid o des de Barcelona.

— N. C.: Probablement el teixit productiu a cadascuna de les dues ciutats explica la tradició d’una diferència de relació amb el poder. Madrid és una ciutat basada sobretot en els serveis, mentre que Barcelona i Catalunya tradicionalment han estat basats en una economia lligada a la indústria. I això també ha creat una lògica d’elits empresarials amb biaixos diferents en una ciutat i en una altra. Això ha estat així tradicionalment, però probablement la caricatura avui no sigui tan fàcilment replicable, perquè el concepte d’indústria ha evolucionat, i Madrid i Barcelona convergeixen en molts aspectes. Només cal veure la vivacitat de les patronals a Catalunya, sigui Pimec o Foment, i la seva interacció amb el poder públic i la seva participació en el debat públic.

— Vosaltres, tot i viure a Madrid, teniu un perfil de Barcelona. Com us afecta?

— A. J.: Segurament la nostra forma d’entendre’ns com a espanyols passa pel fet de ser de Barcelona. I la nostra posició a Madrid, en termes d’assumptes públics, està molt influenciada pel fet que tenim una connexió directa amb la ciutat. Passem molt temps a Barcelona i compartim molts espais amb gent de Barcelona i entenem les prioritats de la ciutat. Avui això és molt rellevant, perquè la conjuntura política de tot Espanya depèn molt del que passa aquí. Només cal fixar-se en tot el debat sobre la política fiscal i energètica, molt condicionada per Junts. Però avui tot el que passa per la nostra legislació laboral també passa per ERC. I avui tot el que afecta a l’economia passa pel PSC, perquè Barcelona i la Generalitat volen exercir un rol com a agent polític i econòmic. Per poder guanyar els debats de Madrid, cal poder guanyar primer des de Barcelona.

— Per què creieu que destaqueu com a companyia dins del sector?

— A. J.: Entre d’altres coses, per la nostra visió de fer empresa. La majoria del nostre sector està liderat per periodistes, expolítics o persones vinculades a les institucions. Amb nosaltres hi ha molts més perfils. No únicament gent que ve d’aquests espais, sinó que també tenim economistes, gent que ve d’ONGs, del tercer sector o enginyers. Això ens permet consolidar la nostra aproximació científica i democràtica.

— N. C.: I pel que fa a la metodologia. El coneixement, probablement, és el principal factor de transformació de les societats, i en el terreny de les polítiques públiques és l’element a partir del qual s’autolegitimen. El fet de tenir economistes o enginyers, en el fons, és una manera d’explicar que la part fonamental del valor que volem aportar al mercat té a veure amb el fet de treure el coneixement de l’àmbit de l’acadèmia i compartir-lo amb la societat per transformar les polítiques públiques al servei de tothom. I un altre element és la innovació: hem aconseguit fer les coses d’una manera diferent dins un sector molt tradicional, i es percep com que som innovadors.

“Probablement la primera generació que entén la societat des d’una lògica europea i global és la nostra”

— I ara això ho porteu amb una seu i un nou equip a Barcelona.

— N. C.: Hi ha una sensació generalitzada de que Barcelona està en una nova etapa, que probablement amb els canvis institucionals dels darrers mesos de Catalunya s’hagi acabat de consolidar. Probablement hi ha una necessitat de la societat civil de generar nous horitzons que facin retornar a la societat barcelonina una il·lusió de construcció d’un objectiu compartit. I probablement tot això passa perquè en els darrers anys ha faltat intercanvi, no només de coneixement, sinó de moltes altres coses. I en aquest context nosaltres podem aportar les ulleres de la gent de Barcelona i les ganes que té la gent d’aquesta ciutat d’ocupar un lloc rellevant al món.

— A. J.: Jo crec que la societat de Barcelona no ha de competir per la restitució d’un statu quo del passat, sinó per la construcció d’un nou statu quo on la competició és internacional i on les obsessions de la societat civil haurien d’anar més dirigides a captar noves oportunitats fora de les nostre fronteres. I per això cal pensar des d’una lògica de món global. Abans parlàvem de l’element generacional. Probablement la primera generació que entén la societat, el país, des d’una lògica europea i global també és la nostra. El nostre ecosistema no es limita a les fronteres geogràfiques més immediates, i això crec que té un valor en aquesta nova etapa.

— Hi ha grans empreses catalanes que, des de fa anys, han entès que el seu món va més enllà de l’Estat.

— N. C.: L’ambició de la ciutat ha de passar perquè el món econòmic global pensi en Barcelona enlloc d’altres ciutats europees a l’hora de prioritzar les seves inversions. Barcelona només triomfarà si el món mira a Barcelona. L’objectiu no és que Madrid vingui a Barcelona. De fet, crec que Madrid i Barcelona tenen lògiques de cooperació com a ciutats. Juntes sumen molt. Davant el col·lapse alemany i el proteccionisme nord americà, Barcelona i Madrid poden ser juntes la resposta a molts dels reptes de l’economia global. Hi ha una enorme oportunitat, i nosaltres volem sumar per fer-ho possible.

— Dieu al llibre que la matèria prima de l’economia no són només els diners, sinó que ara és sobretot la confiança.

— A. J.: La confiança és el catalitzador més gran de l’acord, i moltes vegades hi ha manca d’acords perquè no hi ha una confiança entre els actors que han de d’arribar a aquests acords. Per què no hi ha confiança o per què hi ha menys confiança? Doncs perquè cada vegada els blocs ideològics comparteixen menys realitats. No pateixen processos de socialització conjunts. Això també passa entre l’empresari i les institucions o la política. Necessitem processos de socialització, ja que el fet que tinguem recorreguts vitals completament paral·lels fa que no es generin aquestes condicions en què es genera aquesta confiança. I aquest, sens dubte, és un element més que contribueix al procés de polarització que vivim a Occident en els darrers anys.

“Els propers cinc anys decidiran el proper segle”

— Com es fa perquè s’acabin trobant?

— N. C.: Generant condicions de socialització en les etapes prèvies de l’assumpció de responsabilitats. Nosaltres ja fa uns quants anys que vam començar a generar aquests espais al voltant del concepte de missió de Mariana Mazzucato. Ella diu que s’han de generar associacions público-privades orientades a propòsits compartits entre allò públic i privat per trobar respostes als grans desafiaments del segle XXI.

— L’objectiu és que al final s’acabi incorporant tot aquest talent als llocs de poder?

— A. J.: Aquesta és la nostra esperança. Nosaltres creiem que és la nostra contribució a un país millor: generar aquests espais i aquestes condicions de confiança perquè es catalitzin acords en el futur. I per això dediquem molt de temps, molts recursos i gran part de la nostra activitat a què aquestes condicions es puguin produir.

— N. C.: Els propers cinc anys decidiran el proper segle. I és imprescindible que superem totes les barreres possibles entre els que hi ho han de fer possible.