He llegit amb molt de gust, una altra vegada aquí a The New Barcelona Post, la noticiassa que Tiffany’s, la mítica joieria de la Cinquena Avinguda de Nova York, la de la icònica imatge de l’Audrey Hepburn esmorzant “amb” els diamants del seu aparador, obrirà una flagship, és a dir, no pas qualsevol botiga, sinó una gran botiga insígnia, al Passeig de Gràcia de Barcelona. No hi ha dubte que el Passeig de Gràcia ho està petant. No només perquè allà justament es troba la redacció d’aquesta santa casa —entre Bulgari y Dior…—, sinó perquè, en moments de pandèmia, tribulació i tancament a dojo de negocis, a la gran milla d’or barcelonina no paren de sortir-li pretendents…de luxe.
Als que hem nascut i morirem pobres, de vegades ens costa d’entendre aquestes coses i ens les han d’explicar a poc a poc. Vejam. Quina lògica té que, en el pitjor moment de la pitjor crisi econòmica de guerra civil ençà, una marca relativament low cost com Desigual tanqui el seu local al Passeig de Gràcia, i el forat sigui ràpidament i goludament ocupat, ni més ni menys, que per Armani? Bé, queda clar que, en una crisi d’aquesta mena, el sector del luxe resisteix més i millor que gammes més baixes de productes atractius però no essencials per a moltes economies personals i familiars abocades al triatge més bèstia. El consum premium és més estable o menys volàtil, com en vulgueu dir.
No és només una qüestió de poder adquisitiu. Allò més car pot ser infinitament hortera o pot tenir un infinit encant. Només s’ha de veure Breakfast at Tiffany’s. Jo, que vaig viure sis anys a Nova York, recordo perfectament el magnetisme que Tiffany’s exercia sobre milers, milions de turistes, que entraven a l’ascensor de la joieria amb tant d’entusiasme com al del Empire State Building.
A can Tiffany’s n’eren astutament conscients. I ho explotaven la mar de bé. Per exemple: res més entrar, no ensopegaves pas amb els diamants, sinó amb la plata. Amb una munió de petites, relativament assequibles joietes de plata, rapinyades amb meravellat desfici pel bé de Déu de turistes que les veien a mig camí entre el trofeu i el souvenir.
Paralel·lament, gairebé tota la resta del gènere a Tiffany’s sortia força més car del que hauria sortit a qualsevol altra joieria o botiga de diamants “de mala mort” (ehem…) res més girar la cantonada, sobretot la cantonada del carrer 53, on s’amuntegaven els establiments jueus tan precisos, fiables i seriosos com mancats del més mínim glamour. Un dia en vaig visitar un del bracet d’en Jordi Évole. Vaig participar en un reportatge que ell estava fent a Nova York, vàrem fer coses molt divertides, com ara empaitar-nos en taxi per la Cinquena Avinguda, preguntar a la gent pel carrer si sabien on era Marbella —en aquells dies, la Michelle Obama hi passava les vacances— i sí, ficar-nos en una joieria jueva. No sé ni com vàrem convèncer l’amo que em deixés emprovar un collaret de diamants que costava uns dos milions de dòlars, o això ens va dir. Jo em sentia tan en tensió com si tingués una serp cargolada al coll. Poc se’n va faltar perquè el resultat fos el mateix quan, en donar un sol pas en fals, el joier va tenir por que jo arrenqués a córrer cap al carrer…però no patiu, això ja us ho acabo d’explicar un altre dia.
El cas és que jo estava molt i molt pendent dels preus de tot en aquella botiga, perquè mentalment els estava creuant amb els de Tiffany’s. I per què ho feia, això? Bé, resulta que jo estava esperant que em vinguessin a veure a Nova York la meva millor amiga i el seu promès. I els pensava sorprendre regalant-los els anells de casament…
Evidentment, tenia claríssim que, de diamants, res de res: serien dues al.liances d’or pur, groc o blanc, que això ja es veuria, senzilles i elegants. Previsora, vaig anar a Tiffany’s per endavant, em vaig mirar de dalt a baix el catàleg, vaig comparar, vaig fer números, i a la fi vaig tancar una preselecció de tres models diferents d’al·liança compatibles amb el meu pressupost. El meu pla era portar els nuvis per sorpresa a la joieria més famosa del món, fer-los treure el calaixet amb els meus tres parells d’anells finalistes, i donar el gran cop: només heu de triar i que us prenguin les mesures, au.
Tota l’operació va estar a punt de perillar per culpa d’en Jordi Évole i de la nostra incursió a les joieries hassídiques. La diferència de preus era garrafal. Posem que, pel mateix anell, a Tiffany’s et cobraven el doble o el triple…
Admeto que hi vaig estar donant voltes, que m’ho vaig rumiar. I això que llavors no collava la crisi com ara. Però a l’últim moment, vaig comprendre que l’abisme de tarifes quedaba àmpliament compensat per un incomparable plus de màgia, d’encant i de llegenda. Aquella llum del millor Hollywood espetegant als finestrals i als taulells. Aquell meravellós color blau, el blau Tiffany’s (que ja és casualitat que coincideixi miraculosament, mil·limètricament, amb el meu color preferit….) de la preciosa bosseta que et donen, així només t’estiguis comprant un clauer de plata. No diguem si són unes al·liances nupcials d’or…
Mai no oblidaré la cara de la meva amiga i del seu promès quan, sense avisar, els vaig portar allà i els vaig donar la gran sorpresa. Amb tot el meu amor. Era com veure dues criatures obrint els regals el matí de Reis…
Això i no res més és el veritable luxe. Per això, l’únic que ens pot treure d’aquest pou, d’aquest túnel aparentment sense fi, és allò que no té preu. Benvinguda al Passeig de Gràcia, Audrey.
