[dropcap letter=”E”]
l ioga és una eina mil·lenària i biològica íntimament vinculada a la consciència. Algunes veus asseguren que el ioga té entre 3.500 i 10.000 anys, i s’especula que va arribar a occident tot coincidint amb grups de persones que fugien de les ciutats i les màquines per refugiar-se en la puresa dels boscos, la muntanya i el mar. L’hinduisme, per contra, defensa que el ioga no té edat perquè sempre ha existit. Diuen que és la ciència de l’ànima, que l’ànima és una sola per al conjunt de la humanitat i que per això, quan despertem el ioga que portem dins, també despertem la consciència. Però, què vol dir que el ioga desperta la consciència? I, com podem afirmar que el ioga és una realitat biològica?
D’un temps ençà la medicina occidental està acceptant l’evidència i comença a assumir el pes ancestral de la medicina oriental. El cas més clar, a banda de petites concessions a la medicina tradicional xinesa o a l’aiurveda, és el ioga. Per exemple, la creença que la pràctica rutinària del ioga ajuda a comandar la ment i, per tant, afavorir el control de la pròpia vida, aglutina un cert consens. I també són cada vegada més els professionals que prescriuen la pràctica del ioga per a determinats casos de depressió o trastorn mental.
El ioga crea espai a l’estructura muscular i òssia i transforma l’encarcarament, derivat de la tensió acumulada, en benestar. I també crea espai a la ment per tal de combatre el col·lapse al quan ens sotmet el pensament atroç, imparable i, moltes vegades, cíclic i destructiu
La pràctica del ioga convergeix en una única finalitat; crear espai: una acció molt present en la nostra quotidianitat. Quan som en estats prolongats d’angoixa o d’estrès, quan som al mig d’una aglomeració o quan sentim la pressió de la feina, necessitem espai. I també en necessitem quan ens influeixen les estridències o les relacions tòxiques. Davant aquestes conjuntures que ens generen tensió, la resposta natural que prenem com a persones és l’acció d’allunyar-nos. I mentre des del món extern creem espai a partir de la pròpia acció de l’allunyament físic, una bona manera d’allunyar-nos des del món interior és a través del ioga.
El ioga crea espai a l’estructura muscular i òssia i transforma l’encarcarament, derivat de la tensió acumulada, en benestar. I també crea espai a la ment per tal de combatre el col·lapse al quan ens sotmet el pensament atroç, imparable i, moltes vegades, cíclic i destructiu.
Surinder Singh (Rishikesh, Índia), probablement el màster de ioga més destacat del moment, fa servir una al·legoria que posa llum sobre aquesta idea. Diu, Surinder, que les persones som com el sòl que embolcalla una llavor. Si el sòl és una massa atapeïda, encarcarada, l’aigua s’escorre per les vores i no rega la llavor. Per contra, a través d’un sòl compacte però no atapeït, l’aigua s’escola i rega la llavor que acabarà aportant el fruit. Si projectem aquesta al·legoria al nostre dia a dia, el sòl representa el cos i la ment, la llavor representa la raó de l’existència – el Dharma –, i l’aigua representa el prana, l’energia. I no perquè tingui connotacions metafísiques, ans al contrari; energia vol dir molècules, energia electroquímica, electromagnètica, neurotransmissors, que al seu temps vol dir sang, limfa… I els canals per on flueix aquesta energia són els vasos sanguinis, els limfàtics, els meridians – propis de la medicina tradicional xinesa –, etc.
Succeeix que l’estil de vida occidental diposita una atenció extraordinària a la higiene exterior, però en canvi té poc en compte la interior i, conseqüentment, els canals energètics són objecte d’una deixadesa preocupant. Factors com la contaminació, l’alimentació i els comportaments que afavoreixen l’estrès hi tenen una incidència directa, i uns canals energètics malmesos provoquen que el prana flueixi talment com si avancés per camins de malesa i esbarzers. Contribuir a la neteja i el manteniment dels canals energètics és fonamental per una vida plena, alegre i optimista, i el ioga hi contribueix de forma definitiva, perquè amb els estiraments i el moviment creem espai al cos, i mitjançant la connexió amb la quietud el creem a la ment.
Creem l’espai per on s’escola el prana que rega la raó de la nostra existència, el prana que arriba a tots els racons del cos, regularment, a través de cada respiració. Respiracions conscients, cada vegada menys freqüents, cada vegada més profundes. D’aquesta manera disminuïm la pressió sanguínia i, de pas, bloquegem els missatgers que transmeten l’estrès i l’angoixa. I automàticament, per un principi de proporcionalitat, activem els missatgers sobre els quals el cervell no té cap domini: els que actuen sobre el batec del cor, els pulmons o la secreció de les glàndules que, en positiu, ens doten de fortalesa física i mental. La fortalesa que, alhora, ens aporta confiança en nosaltres mateixos. La confiança que contribueix a la creativitat necessària per encarar, amb determinació, els reptes de la vida.