Per què llegim biografies?

[dropcap letter=”E”]

n temps immemorial es llegien biografies per conèixer la grandesa de la qual han estat capaços els protagonistes del passat, i convertir- la en estímul. El lector buscava models d’exemplaritat —ja fos la virtut pública o l’ímpetu heroic— i al mateix temps escrutava en les febleses dels grans homes el risc dels seus propis errors. En les successives generacions de lectors van aprendre les lliçons que Plutarc oferia en la seva narració comparada de les vides dels principals personatges de Grècia i Roma. Fins i tot els protagonistes de la Revolució Francesa seguien inspirant- se en els models vitals i morals descrits per Plutarc. En la nostra època low cost, tornar a les pàgines plutarquianes encara ens pot explicar qui som.

Després de Freud i en la societat permissiva de la postmodernitat, per què llegim biografies? Seria excessiu dir que hem passat d’apreciar la grandesa humana a entendre-la com la simulació d’una contradicció ineludible que relativitza les virtuts clàssiques i les veu com fractures psíquiques perquè la veritat és que encara llegim biografies per aprendre alguna cosa en la vida dels altres i perquè una bona biografia es pot llegir com una novel·la, per la seva capacitat narrativa al mateix temps que, per la seva indagació impecable, ens ensenya Història. A les biografies no hi pot haver ficció però si la mateixa passió per explicar vides amb la qual Tolstoi retrata Anna Karènina. A banda dels biògrafs especialitzats a acumular escombraries sobre els seus biografiats, escriptors i historiadors prossegueixen obstinats a indagar sobre les ambigüitats que són alhora grandesa i servitud humanes.

Aquesta ja va ser l’obstinació de Plutarc. Amb la seva promiscuïtat sexual i jactància, Marc Antoni és —segons Plutarc— un ostatge de la seva concupiscència, algú que “va cometre pitjors violències com més poder acumulava”. D’aquí, fins i tot literalment, Shakespeare extreu el seu Marc Antoni i Cleòpatra. Va poder ser novel·la però va ser teatre: sobretot, energia poètica. Desafortunadament, el caràcter ja no cotitza a cap borsa de valors, ni en la vida mateixa, per la concurrència de narcisismes que van des de la negació del pare, el naufragi de l’èpica i una concepció solipsista de la llibertat fins a la seva categoria d’honor. Per fortuna, tot i que de cada vegada menys, seguim llegint biografies, per aprendre una mica de la vida d’un inventor, un rei, un explorador, un artista o un rufià amb classe, perquè sentim curiositat humana per la complexitat existencial. Així, acariciem de manera furtiva el record de les batalles que ningú ens ha explicat. Cada generació que se sent part dels embats de la Història enyora alguna gesta incomplerta.

En altres temps, un podia començar per Plutarc, llegir en l’antiga edició d’algun avantpassat lector, o tenia més a mà el Tiberi de Marañón —per exemple—, però les biografies més freqüentades eren les de Stefan Zweig, André Maurois o Emil Ludwig, ja després dels resums deliciosos que publicava la Col·lecció Araluce per a nens. Ara estem entre el videojoc i sèries com Joc de trons. És això o la desconstrucció del personatge. L’altre risc és donar per fet que les monografies o les tesis doctorals tenen l’art de la biografia, ja que més aviat acostumen a ser una acumulació pesada de dades sense ordre selectiu. Entre la desconstrucció i el totxo doctoral és impracticable la recerca d’aquest Rosebud que —com passa a Ciutadà Kane— pretén xifrar tota una vida. En realitat, més que la fórmula d’un Rosebud com a destí, els grans personatges solen ser un laberint que va de l’atzar a la voluntat. A l’escriptor de vides —diu el fi biògraf Leon Edel— se li permet imaginació en la forma d’explicar i presentar però no pel que fa als fets. Aquesta és la frontera entre la biografia i la novel·la, subratllada per l’evidència que el novel·lista pot ser omniscient —i fins i tot agosarat en novel·lar personatges reals, com va fer Gore Vidal amb Lincoln— però no els biògrafs. El seu límit són aquestes caixes de cartró plenes de velles fotos, anotacions en un tovalló de paper o cartes d’amants que l’art de la biografia ha de traslladar del caos a un ordre interpretatiu en què el més mínim detall pot representar les passions d’una època.

Sovint es considera que ‘La vida de Samuel Johnson’ de James Boswell és la millor biografia mai explicada i és cert tant que el Doctor Johnson és un personatge il·limitat com que el seu biògraf va tenir el gran avantatge de tractar-lo i escoltar-lo

Els homes es precipiten cap a la complexitat però —deia Chesterton— sospiren per la senzillesa: “Intenten ser reis, però somien ser pastors”. Actualment, l’afortunat retorn de Chesterton significa per al lector una victòria a l’ombra de l’espasa en l’edèn aspre de l’edat mitjana i a la llum del fanal de la vella posada anglesa. Aviat també tornaran les seves biografies —Chaucer, Stevenson, Shaw, Browning o Dickens—, magistrals en detectar la veta d’or que hi ha en tota personalitat creativa. Entre biògrafs, l’error fonamental és la modernitat, “el que significa la recerca de la veritat en funció del temps”. Per ser un interlocutor fidedigne el problema és que de tant constrènyer l’ego un es pot acabar assemblant a un ressò manyac i una mica inintel·ligent. Potser és això el que passa amb James Boswell quan explica la vida del doctor Johnson o quan Eckermann anota les seves converses amb Goethe. En parlar amb De Gaulle, a Malraux li passa tot el contrari, de manera que la grandesa de la pàgina pot no correspondre amb el que li va dir el general. Qui sap fins a quin punt el que Malraux diu que li va dir Mao és ficció impúdica.

Sovint es considera que La vida de Samuel Johnson de James Boswell és la millor biografia mai explicada i és cert tant que el Doctor Johnson és un personatge il·limitat com que el seu biògraf va tenir el gran avantatge de tractar-lo i escoltar-lo, fins al punt que bona part del llibre és el reflex literal de les seves converses. Sense ànim comparatiu, una cosa semblant li passa a Josep Pla amb el seu retrat de Manolo Hugué. Però no ni el llibre de Boswell ni el de Pla són l’arquetip del gènere biogràfic, que en general requereix anàlisi de documentació exhaustiva, cartes, papers privats, testimonis de personatges secundaris i el rerefons de tota una època. Excepte els biògrafs assaltacamins, l’ideal és aproximar- se al màxim a la veritat del personatge i encara que jo no regeix el desig d’oferir lliçons morals si que persisteix el desig de conèixer-nos a nosaltres mateixos llegint els llibres dels que van triomfar o fracassar en la seva quimera.

Per als biògrafs, l’autorització de la família o marmessor literari del biografiat no poques vegades ha estat un requisit que obligava a prestacions hagiogràfiques amb el que els autors, a risc de no tenir accés a l’arxiu familiar, han de subtitular el seu llibre com biografia no autoritzada. Conseqüentment, Freud va cremar els seus dietaris i notes per fer-li difícil el treball als seus futurs biògrafs. Més positiva és la simbiosi entre biografiat i biògraf, com passa als nostres dies amb l’esplèndida biografia de Kissinger que està escrivint l’historiador Niall Ferguson —ja s’ha publicat el primer volum—. El problema rau en l’autocontrol del biògraf per no identificar-se massa amb el seu biografiat, ni odiar-lo fins al punt de perdre’s en les ombres per haver negat la llum.

Chesterton diu que és convenient que hi hagi un continent secret en el caràcter de l’home de qui s’escriu. Així es conserven dues coses molt importants: “la modèstia en el biògraf i el misteri en la biografia”. Per Chesterton, el pecat dels biògrafs i l’error en què cauen és voler trobar un sentit a tot. En altres paraules: “Certament la poesia de la vida del poeta és ben diferent de la seva biografia: no neix del que va fer, sinó del que va pensar mentre no feia res; no surt del que va manifestar quan treballava o s’enamorava, sinó del que la seva ànima li permet manifestar mentre escriu. El poeta no s’asseu a escriure en vers el diari de la seva vida. Aquest no és la manera de fer poesia. En canvi, sembla que aquesta és la manera de fer biografies”. Una mica d’això es pot constatar en llegir la voluminosa biografia de Proust escrita per George Painter: arribem a pensar que l’abundància de detalls dificulta la qualitat tant de l’anècdota com de la categoria. Es pot contrastar amb la finesse amb què Ghislain de Diesbach indaga els secrets de Proust.

Com tantes altres vegades, tornar a les biografies d’André Maurois, encara que sigui pudorós en casos de ménage à trois, explica més secrets vitals que el costum de convertir l’art biogràfic en divan freudià. En un temps hi va haver algun llibre d’André Maurois a moltes cases, estirat en un prestatge entre exemplars de revistes il·lustrades. Encara és bon exemple per a un estil d’escriure amb mesura que busqui aclarir la veritat possible, decididament a favor de la prudència i sense estralls d’originalitat. Amb Maurois com a biògraf, Disraeli, Balzac, Victor Hugo, Chateaubriand o Napoléo van estar en les millors mans.

En la ja exhaurida comunitat de lectors n’hi ha que, avançada la maduresa, prefereixen llegir menys novel·les i opten pels llibres d’història, les biografies o les memòries. Això que és tan sabut acaba de ser un element de provocació en afirmar el novel·lista Philip Roth, anys abans de morir, que ja no llegia ficció donant com a motiu que s’havia espavilat. Té sentit: a més edat, menys ficció. Quin personatge de novel·la pot competir amb una biografia de Hitler o de Miquel Àngel? Milers d’aprenents de polític van descobrir en el Fouché de Zweig la cara oculta del poder. Per contrast, a Els tres Dumas d’André Maurois la vida batega amb generositat i aventura.

Una bona biografia ens explica el transcurs d’una vida i alhora és un bloc de pàgines que, sent degudament fidels als fets, pertanyen a el millor de la literatura, com l’obra d’historiadors de Tàcit, Toreno o Macaulay. Actualment, el problema acostuma a ser la solidesa plúmbia dels que han confós l’art de la biografia amb un recull de dades sense embastar, oblidant ant del poder de narrar com l’afany d’interpretar per als lectors la vida d’algú que ha importat per bé o per mal.

Seguim llegint biografies. Ens informen, proporcionen estímuls vitals, ajuden a comprendre algunes complexitats de la Història i de la ment humana. En programar una vida de lector, el bibliotecari Phillip Ward —500 llibres per a 50 anys— inclou Plutarc, a més dels retrats escrits per Tàcit o Suetoni, les vides d’artistes de Giorgio Vasari i així fins a l’exòtica Alexíada en què Anna Comnena narra la vida del seu pare, l’emperador de Bizanci Alexis (1081-1153). Encara que santifiqui el pare emperador, Anna Comnena descriu els mons ocults de la cort bizantina. Una cosa similar passaria més tard amb La cort de Lluís XIV de Voltaire. Tenia raó Carlyle quan deia que la Història és l’essència d’innombrables biografies.