El clima bèl·lic que sobrevola la vida informativa i anímica d’Europa ha fet passar per alt notícies locals aparentment menors com ara el fet que, segons conta el darrer informe de població Idescat 2020, Barcelona hagi perdut un total de 28.000 veïns en un sol any. La notícia no és sorprenent (la capital del país ha acomiadat 120.000 ànimes en els darrers vuit lustres), però no cal ser un geni de l’estadística per veure que la nostra ciutat es dessagna lentament en termes de població. La mateixa font informativa diu que a Catalunya els naixements caigueren un 20% a causa de la pandèmia (de les defuncions no en parlo, que és dissabte i no us vull amargar el dia), però molt sovint les intuïcions resulten més certes que les dades; els lectors sabran de manta amics, coneguts i saludats que, per motius diversos, hauran fugit dels alts lloguers, l’estrès o la pol·lució de l’aire de la nostra ciutat.
Fa pocs dies, vaig topar-me amb un antic alumne de Relacions Internacionals (24 anys) que havia cursat una carrera acadèmica prototípica com per acabar treballant en qualsevol multinacional o empresa del món i que, sorpresa, em contà que exercia com a pagès a un poble situat a una horeta de Barcelona. L’anècdota és categòrica; els mitjans de la tribu emeten recurrentment notícies de joves que fugen del precariat barceloní abraçant una espècie de neoruralisme que els permet habitar petites comunes autosuficients, gaudir d’una gran qualitat de vida i teletreballar des d’una masia on cultiven el seu hortet. Per molt que les enquestes ho reflecteixin a mitges (l’Idescat diu que els barcelonins de 15 a 24 anys només van baixar de 142.803 a 142.223 el darrer any) hi ha cada vegada més joves que, havent-se format a Barcelona, no veuen cap mena d’incentiu per quedar-s’hi.
Servidor és més barceloní que les rajoles de l’Eixample, però entén perfectament els nanos que foten el camp de la ciutat, fenomen al què cal afegir la majoria dels meus coetanis (especialment els que carretegen mainada), exiliats de Barcelona perquè als afores la vida els surt un 40% més barata. Partim d’una idea de base; la majoria d’urbanites naturalitzem les incomoditats de viure en un entorn ciutadà perquè un indret com ara Barcelona ens regala més estímuls, cultura… i diners que no pas Palafolls o Flix. El problema arriba quan, a banda d’un estancament parsimoniós de les infraestructures culturals, els estímuls econòmics van desapareixent. Així es dóna en el cas del meu antic alumne, que m’explicava com, lògicament, preferia viure com un rei de la selva en la seva casa rural, ingressant poc més d’un miler d’euros, que no pas matant-se a pencar per una empresa a Barcelona per 1.200, amb uns horaris d’esclaus i un estatut permanent de becari.
Aquest neoruralisme de la gent criada a Barcelona, insisteixo, no és una positura d’adolescents ni un efecte psiquiàtric de la pandèmia. Lògicament, els nostres joves fugen d’una ciutat que, ara per ara, els resulta quasi agressiva. Aquesta posició és encara més preocupant si, com passa amb el cas del meu antic alumne, parlem de nois que coneixen de primera mà la majoria de ciutats d’Europa, puix que s’han beneficiat dels baixíssims preus dels vols continentals. Entenc que, per a molts dels nostres actuals representats polítics a l’Ajuntament, entendre les dinàmiques vitals d’aquests exiliats barcelonins els sigui més difícil que posar-se a la pell d’un tigre de Bengala. Però això que conto avui va més enllà d’allò que els cursis anomenen polítiques de joventut i d’incentius laborals; repeteixo pels sords, la gent fuig de Barcelona perquè la capital ja fa temps que no els regala cap mena d’estímul.
A banda de la cultura i la prosperitat, les ciutats ens estimulen pel fet que aporten una visió del món i uns valors sòlids que ens estructuren l’espinada. Cal viure bastant enganyat per pensar que, ara per ara, Barcelona representa un projecte engrescador per les futures generacions. Qui signa l’article, repeteixo, és un fill de la Quadrícula que ha d’ingerir antial·lèrgics quan surt de la Meridiana en direcció a l’AP-7 (no exagero), i les escasses vegades que foto el camp de la ciutat experimento una sensació de nàusees i d’avorriment difícilment explicables. Però avui us escric des d’un paratge que es troba tot just a una hora de la meva adorada ciutat, des d’una casa que, sense comptar amb cap luxe, podria quasi comprar pel mateix preu del lloguer del meu pis al Call, i avui el tiquet del mercat no arribava a la meitat del que pago (ben a gust) als estimats paradistes de Santa Caterina.
A banda de la cultura i la prosperitat, les ciutats ens estimulen pel fet que aporten una visió del món i uns valors sòlids que ens estructuren l’espinada
Ja ho veieu. Si fins i tot jo, la cosa més pomposament barcelonina que et puguis imaginar, començo a sentir-me ben a gust lluny de la ciutat… doncs diria que tenim un problema.
PS.- Alcaldes dels pobles (despoblats) dels afores de Barcelona; jo de vosaltres aniria regalant masos deshabitats i parcel·les de terra als exiliats barcelonins. D’ells, i qui ens ho havia de dir, pot dependre el futur de la vostra vil·la. Feu-me cas, que aquest petit exili present pinta a futura desbandada. Dissortadament.
