[dropcap letter=”P”]

er als que pateixin amb la mateixa rauxa l’obsessió pel futbol i la literatura, poques recomanacions poden resultar més agradables que delectar-se amb la col·lecció de Cuentos de fútbol argentino seleccionada i prologada per Roberto Fontanarrosa, la persona que, probablement, hagi sabut acoblar millor ambdues disciplines.

En ella, sense fer massa xivarri, quasi a tall d’homenatge al seu protagonista, s’hi allotja un dels relats de ficció escrits més bellament amb una pilota de futbol com a fil conductor. El seu autor és el periodista argentí Juan Sasturain i duu per nom Campitos. Sense ànim de cometre cap espòiler, Campitos relata la història de l’encarregat de la gespa dels camps d’un club de pa sucat amb oli de la província de Buenos Aires i de com aquest personatge anònim s’amaga darrere de la creació del terme local semillero, que s’utilitza per denominar les categories inferiors d’un club esportiu. Òbviament, el vocable ve de llavor, l’element natural de treball de l’enginyer agrònom José Campodónico, Campitos, l’antiheroi gris de Sasturain expert en terres, plantacions, collites i futbolistes i que desenvolupa un patró amb el qual és capaç d’identificar per anys i posicions al terreny de joc el lloc d’origen idoni en el qual anar a buscar el defensor, el volant o l’extrem perfecte. Com si cada especialista dins del camp fos la llavor d’una planta concreta, que creix en un lloc concret i en un any en concret.

El conte, extrem, com gairebé tot el que té a veure amb el futbol i l’Argentina, no deixa de ser una narració deliciosa que intenta parametritzar la fórmula del talent barrejant agricultura i futbol. Però no es tracta d’un concepte tan quimèric si es busquen analogies amb la societat actual. Potser les escoles de negoci no capten i modelen els millors especialistes en cada matèria, permetent a les multinacionals saber, amb un grau bastant elevat d’aproximació, quina és la millor font per trobar un determinat perfil professional. El que arriba a un nivell educatiu superior, el que imposa el seu model de negoci per sobre de la resta, el que situa les vendes de la seva empresa a les màximes quotes. Fites com aquestes ens ajuden a teixir l’estreta relació entre brillantor intel·lectual i èxit i ens permeten explicar de manera lògica per què certs professionals que comparteixen una trajectòria i uns resultats similars acaben triomfant en els seus respectius àmbits. Llavors, camps i posicions al camp per alumnes, centres de formació i perfils professionals. Do natural per intel·ligència. No sembla tan forassenyat, oi?

Per fer el que fa l’argentí sobre la gespa, es necessita posseir una intel·ligència superior, per molt que els estàndards socials la disfressin de regal de la genètica

Però per què, en el món de l’esport, amb el talent innat sol haver-n’hi prou per justificar el triomf? Per què la intel·ligència, origen i causa que s’associen a qui marca la diferència en el món empresarial, científic o polític, és un concepte oblidat a l’hora d’analitzar l’èxit esportiu? Curta i al peu: Messi és ximple però li va tocar la loteria quan va nàixer amb una habilitat única per dominar una pilota. I aquí rau la trampa. Per fer el que fa l’argentí sobre la gespa, es necessita posseir una intel·ligència superior, per molt que els estàndards socials la disfressin de regal de la genètica o sigui un paràmetre que el mateix Sasturain deixa fora del seu relat.

De fet, i arruïnant la lògica de Campitos, Messi podria convertir-se en el millor porter del món si s’ho proposés. Sí, d’acord, es tracta d’una provocació, però el seu cervell és capaç d’anticipar els moviments de companys, rivals i bimba a una velocitat superior a la resta i això el converteix en algú capaç de marcar la diferència en qualsevol posició, fins i tot sota pals. No cal ser gaire observador per esgrimir que el ‘10’ blaugrana té una estatura limitada i se sent bastant més còmode acariciant la pilota amb els peus que amb les mans, touché, però la brillantor en el futbol, com en qualsevol altre esport, no l’atorguen peus o mans, sinó el cap.

Si un és capaç d’esquivar la llum encegadora que desprenen els seus gols de museu, les seves assistències d’extraterrestre, els seus dríblings de videojoc, descobrirà detalls d’un personatge igual o més excel·lent en els accessoris que en l’essència. Messi és també el que intueix quan o no pressionar amb intensitat el rival, decidint-se a fer-ho només quan existeixen opcions reals de robar-li la pilota, cosa que passa en la majoria d’ocasions. Messi és també el que intueix el ritme i les necessitats de cada partit i acaba situant-se en punta quan el joc flueix amb comoditat i reconeix que serà letal en els últims metres; a la medul·lar quan l’equip pateix a l’hora de controlar la pilota i sap que sense ell s’ofega; o a la banda quan la congestió defensiva és un cadenat infrangible fins i tot per a la seva màgia. Messi és també el que intueix quan saltar, quan frenar o quan accelerar davant de l’envestida d’un contrari, amb la qual cosa és capaç d’eludir qualsevol lesió o cop greu provocat per una entrada rival. Messi, Messi, Messi. Intueix, intueix, intueix.

La intuïció és la informació que inconscientment emmagatzemem a la part límbica del nostre cervell i que ens ajuda a prendre milions de decisions diàries de manera automàtica. Com a indicador d’intel·ligència, sol ser bastant fiable, i poques persones, vesteixin de curt o amb vestit, jaqueta o faldilla, han utilitzat la seva intuïció com el futbolista de Rosario per propulsar el seu talent natural fins a un nivell mai visitat per qualsevol abans. Així que, per molt que arruïni la teoria del pobre Campitos, si Messi un dia decidís sumar els guants a les botes, podria convertir-se en el millor porter del planeta, perquè dins d’un camp li sobra intel·ligència per ser el millor en la posició que li plagui.

De fet, al personatge de Sasturain no li va caldre conèixer el ‘10’ blaugrana per entendre que el talent d’un jugador no es podia categoritzar atenent tan sols indicadors quantificables. Cap al final del conte, quan un individu d’ànima negra descobreix i intenta explotar el seu mètode, Campitos li confessa que hi ha futbolistes que s’escapen a la seva fórmula. “Con estos datos, no solamente van a querer cosechar sino fabricarlos a medida. Con años y años de anticipación. Imagináte, un asco. Y después no van a aceptar, no van a reconocer, no van a poder soportar las excepciones. Y ahí se acabó todo: se acabó el fóbal”, concedeix.

Gràcies a la seva intel·ligència, i no només al seu talent, Messi s’ha convertit en la més bella excepció de la història del futbol.