Ja ha passat gairebé un any des de l’última vegada en què el món se’ns va pintar de lila, i torna a tocar reivindicar en veu alta allò de que no hi ha prou dones i blablabla. M’adono que ben bé hagués pogut fer un copy paste de l’article de l’any passat, perquè molts senyoros segueixen ben instal·lats a dalt de l’escenari. Però no ho faré. Perquè reivindicant, com reivindiquem sempre, resulta que anem a pitjor. Que mentre que les dones ens estem donant cops de cap contra el sostre de vidre, la presència de dones directives ha retrocedit els darrers anys a Catalunya. I a sobre, els homes joves s’estan tornant més conservadors i s’allunyen cada vegada més de les dones i del feminisme. Què estem fent tots plegats malament?
Estem encallats reivindicant i preguntant-nos per què no avancem, o fins i tot, per què retrocedim. Hi ha molts perquès, i no són nous. Aquest és un problema, és un drama, que en la nostra societat té molts angles: el sostre de vidre a la feina, la falta de vocacions stem a l’escola, la falta de finançament per a les emprenedores, la violència de gènere a la parella, l’assetjament al carrer, la falta de respecte a tot arreu. Les dades les publiquen aquesta setmana tots els mitjans, no hi ha res més a afegir.
Fa mig segle que les dones vam començar a entrar massivament al món laboral, però sense deixar de banda el pes de les responsabilitats i obligacions de l’esfera familiar. Fent els malabarismes de què tant parlem i que són un timo. Però els homes no van fer el mateix recorregut: mantenen el seu domini a l’esfera pública, i molt pocs han fet el pas per tenir també un paper actiu en les responsabilitats domèstiques. Pensem que per què algú entri, algú altre ha de sortir. A ningú li agrada perdre privilegis.
Però, per què parlem de perdre, si hi tenim tots molt a guanyar?
Hem de canviar molts biaixos culturals i socials. Parlar i sobretot actuar. A la vida hi ha renúncies, sempre. Algunes generacions ens hem acostumat a parlar de culpa, però això no va de lamentar que s’ha de renunciar a fer carrera o a fer de mare… Cada decisió a la vida, per petita que sigui, comporta renúncies. Però no cal que siguem sempre les dones, les màrtirs. El tema és que no caldria que ningú arribi a ser màrtir, tampoc.
Sento un anunci que diu que les nenes d’avui poden ser les caps del demà. Per què hem d’esperar a demà? Ara ja hi ha dones prou preparades i ambicioses, i de sobres!!! Per què no veiem ara ja més dones en posicions destacades? Més directives, més caps, més emprenedores?
Hem de deixar de banda d’una vegada per totes la vergonya: les dones hem de reivindicar obertament l’accés als llocs de poder. Això no vol dir anar en contra de ningú, sinó a favor de tots. Hem de reivindicar i lluitar-lo, perquè tenir poder no és dolent. El poder en si no val res, però el volem perquè és l’única manera de tenir impacte quan volem fer les coses d’una altra manera.
“Les dones hem de reivindicar obertament l’accés als llocs de poder. El poder en si no val res, però el volem perquè és l’única manera de tenir impacte quan volem fer les coses d’una altra manera”
Aquí no hi ha bons ni dolents, però sí maneres de fer diferents. I hi ha una manera de fer, que han exercit durant molts anys majoritàriament els homes però també algunes dones, que ara està demostradament caducada, però gens enterrada. Ja han passat 16 anys d’ençà que McKinsey va publicar aquell estudi que demostrava amb xifres que les empreses amb més dones en posicions executives i de direcció obtenen millors resultats. Se’n diu diversitat, i rima amb rendibilitat. I potser també amb serenitat, amb felicitat.
Mentrestant, per veure que no volem, podem posar molts exemples que ens ressonen familiars. Que encara sigui normal que la dona renunciï més a la carrera professional que l’home quan es tenen fills. De debò? Fa gairebé 15 anys, a El timo de la superwoman (Ed.Planeta), vam escriure: “¿pero de quién son los hijos? ¿sólo de la madre?”. D’això se’n diu corresponsabilitat.
Que encara funcioni que els directius homes s’envoltin d’altres homes pels càrrecs de confiança; o que els inversors confiïn en els projectes d’emprenedors més que d’emprenedores. Prioritzen la camaraderia. Que per anar a fer unes birres o un partit de pàdel, per sortir amb els amics, és genial. També ho fem entre les amigues. Però per treballar, per treure el millor rendiment de les persones, de les empreses, per ser més rendibles i per contribuir a la societat? És d’inconscients.
Que continuem fent reunions de dones, panels de dones, per parlar de per què no hi ha dones en determinades posicions, o bé fem xerrades sobre temes en les que les ponents només són dones. Està bé, les dones hem de tenir visibilitat, això és clau. Però de què hem de parlar les dones que només interessi a dones?
I d’acord, les dones entre nosaltres ens hem d’ajudar. A trobar les vies per arribar allà on volem, per fer sentir la nostra veu. Les joves necessiten el consell de les més grans, per accelerar el canvi, per empoderar-nos. Però creieu-me, els que necessiten ajuda també són els homes que encara no s’han adonat que sols no van enlloc. Que això no és una lluita de gèneres. Que això va d’una nova manera de fer, que per simplificar s’associa amb les dones, però que necessitem que es facin seva els homes, perquè ens beneficia a tots.
Mentrestant, haurem de continuar escrivint articles i pintant de lila tot el que calgui, i més.