Dimecres passat a la tarda vaig ser testimoni, des del balcó de casa, d’un moment històric per la ciutat: l’encesa de l’estel i el conjunt de la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família. Potser em passo de frenada, però em sembla que hauríem de recular fins a l’any 1992, quan l’arquer Antonio Rebollo va disparar la fletxa que va encendre el peveter olímpic de l’estadi, per trobar un moment tan èpic com aquest per Barcelona. Dimecres —igual que cada cop que veig les imatges de l’encesa de la flama olímpica— em vaig emocionar de valent i l’IOB (Índex d’Orgull Barceloní) se’m va disparar a màxims històrics. Emoció i orgull, un doble sentiment compartit per milers de barcelonins i catalans en general, a jutjar pels missatges que s’anaven compartint a través de les xarxes socials.
TV3 també es va apuntar a la festa, amb una programació especial que va amplificar l’esdeveniment —en principi, de caràcter religiós i barceloní— i li va donar dimensió nacional. Imagino que als ateus més recalcitrants els devia grinyolar força això que un mitjà de comunicació públic d’un estat aconfessional retransmetés en directe l’encesa d’unes quantes bombetes d’una església a mig fer. En qualsevol cas, després d’estar-me una bona estona al balcó veient el nostre nou estel lluminós, en comunió amb dotzenes de veïns dels edificis adjacents a qui no havia vist des que aplaudien els sanitaris, i quan ja no em notava els dits de les mans de fred que feia, vaig entrar a casa per acabar-m’hi de recrear a través de la tele. Vaig veure el cardenal Joan Josep Omella sortir del temple per saludar la gernació que hi havia pels voltants i vaig pensar chapeau, senyors de la Junta Constructora de la Sagrada Família, esteu guanyant per golejada. Sí, encara que no suporto els símbols futbolístics i, de fet, tampoc el futbol en general, vaig pensar: quin golàs!
La Sagrada Família ha guanyat el partit als acadèmics puristes que consideren que el temple té de Gaudí el mateix que de Gucci les bosses de mà del top manta. Potser sí que la Sagrada Família, ben mirat, sigui més de Faulí que de Gaudí —perdoneu-me la gracieta fàcil—, però als centenars de milers de visitants que rep cada any els és ben igual: per a ells, vaja per pràcticament tothom, la Sagrada Família és, indiscutiblement, la gran obra del geni català.
També ha golejat als progres. Des del malaguanyat Oriol Bohigas que, encara el 2015, deia que “la Sagrada Família és una vergonya mundial” al regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, que, un any després, la qualificava de “mona de Pasqua gegant”. Sense negar que el temple és una mica un pastitx i que alguns elements decoratius són d’un gust qüestionable —hi ha alguna escultura de nivell gnom de jardí—, crec que ningú pot argumentar seriosament que el temple s’hauria d’haver deixat a mig fer o que caldria carregar-se a cops de martell el conjunt escultòric del pobre Subirachs. Sobretot, un cop hi entres i et deixes meravellar per aquella lluminositat i explosió de colors dels vitralls. És el que li va passar, per exemple, a l’arquitecte Oscar Tusquets que, als anys setanta, va ser un dels instigadors d’un manifest en contra de la continuació de les obres de la Sagrada Família. El 2011 —uns mesos després que finalitzessin els treballs de la nau central i, per tant, la Sagrada Família es pogués obrir com a temple—, Tusquets publicava un article a tota pàgina a El País titulat ¿Cómo pudimos equivocar-nos tanto? fruit d’una visita recent al temple que passava a considerar “el millor edifici religiós dels últims tres segles”.
Seguint amb l’odiós símil futbolístic, la Sagrada Família ha guanyat molts més partits i de gran transcendència. Ha superat reptes arquitectònics, traves burocràtiques, dificultats pressupostàries… Tanmateix, el seu triomf més important —el gol per l’esquadra, em sembla que en dirien els futbolers—, no és cap d’aquests. La Sagrada Família ha aconseguit consolidar-se com la gran icona de la Barcelona del segle XXI i això té un mèrit brutal. El té perquè, en el fons, és una mica extemporani que el gran símbol de la Barcelona actual tan cosmopolita, diversa i descreguda, sigui un temple religiós i no les superilles, posem per cas. Potser per això l’alcaldessa Ada Colau no va assistir a la cerimònia d’encesa de l’estel…
“Un gran estel lluminós canvia el perfil de Barcelona i s’alça per portar llum i esperança”, llegeixo al web de la Sagrada Família. El gran triomf del temple és que una gran majoria de barcelonins —resem o no i al deu que sigui— ens el sentim nostre i en pengem fotos al nostre Instagram. Victòria, per golejada.
