Com la immensa majoria de lectors en llengua catalana, desconeixia completament l’existència de l’escriptora danesa Suzanne Brøgger abans que l’editora Diana Coromines en publiqués Alliberem-nos de l’amor a BonPort. La Diana m’havia enviat feia mesos aquest llibre extraordinari, traduït a més de vint llengües del món, però com que visc massa ocupat cruspint-me novel·letes de tres al quarto l’havia deixat a l’oceà de lectures pendents. Vaig tornar-hi recentment, perquè l’editora va tenir la generositat de convidar-me a xerrar una estona amb Brøgger en un acte conjunt entre la llibreria Calders i la seu de l’editorial Gyldendal a Copenhaguen. És hora d’agrair la insistència de l’editora, qui ha defensat Brøgger de la millor forma possible (traduint-la en una versió catalana impol·luta) per fer-nos avinent un text d’intel·ligència descomunal, fruit d’una veu potentíssima.
La cosa encara és més bèstia quan penses que Brøgger (que ara s’acosta a la vuitantena) escrigué aquest llibràs d’ambició desmesurada amb només vint-i-set anys. De fet, sobta que el 1973 una autora optimitzés els recursos de la nouveau roman per parir un dispositiu literari on el lector no sap ben bé si llegeix una novel·la, una crònica, un assaig de filosofia política o fins i tot un text dramatúrgic. Brøgger té la traça de Svetlana Aleksiévitx en l’art de crear artefactes narratius amb una gran multiplicitat de veus que mai no es dispersen, car l’autora les controla amb el poder de la pròpia música. Sé que recomanar un llibre on es parla d’alliberar-se de l’amor per Sant Jordi pot resultar estrany o forçat, però diria que justament avui (jornada en què el xovinisme del llibre emmascara la literatura) resulta més escaient que mai un text que ens obliga a pensar d’una altra manera.
L’existència d’una obra crítica amb aspectes fonamentals de l’antropologia emocional europea com ara la família prototípica, la sexualitat en monogàmia o la sobreprotecció dels infants no és notícia. Però la clau de volta és comprovar la metòdica amb què Alliberem-nos de l’amor dinamita aquestes formes de vida, emparentant-les amb l’economia del consum i el progressiu entotsolament de l’individu occidental. Aquest és un llibre de curiosa actualitat post-pandèmica, perquè Brøgger fila molt prim a l’hora de recordar-nos que la família i la parella són unes formes covardes d’alienar-nos del món per evitar embrutir-nos amb les experiències pertorbadores que ens regala. Si això ho hagués escrit una acadèmica llepafils des de la seva trona, aquest seria un receptari foucaultià més; però, com recorda la Diana al pròleg, Brøgger s’ha dedicat a viure moltíssimes existències.
El més extraordinari d’Alliberem-nos de l’amor es troba en la hilaritat genial amb què Brøgger provoca que el lector acabi petant-se de riure davant les vexacions sexuals més bèsties que pateixen les seves protagonistes, i és així com ens sobta tronxar-nos quan l’autora ens narra una violació en massa per part d’uns policies o les fantasies sexuals d’un abusador de menors psicopàtic. L’autora se situa als límits de la sordidesa per posar qualsevol convicció entre parèntesi i s’hi exposa en propi cos perquè s’estima més viure en perill i abocar-se a la cruesa més bestial que no pas haver de comprar un benestar alienantment tediós. Llegir aquest llibre resulta una necessitat més urgent que mai en un país com el nostre, en què el feminisme ha esdevingut un receptari de monges i la provocació ha quedat segrestada pels humoristes malotes de TV3. Llegir-lo és patir de gaudi, creieu-me.
Si espereu una lectura que fortifiqui les vostres conviccions o formeu part del sindicat nacional de l’ofensa, no us acosteu a la prosa d’aquesta corresponsal de guerra de la nostra vida quotidiana de classe aparentment mitjana, i limiteu-vos a comprar la massa de novel·letes d’aquest Sant Jordi (uns llibres que cauran en l’oblit d’aquí a poques setmanes). Però si voleu abocar-vos a la literatura de primera, llegiu aquesta bèstia de senyora. I a partir de l’endemà d’aquesta diada tan ensopida, ja que hi som, fins i tot podríem començar a exercitar-nos en l’art de foragitar l’amor de les nostres avorridíssimes vides.
