Fa quaranta-sis anys, més de cinc mil persones van desfilar per les Rambles de Barcelona, convocades pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya, per demanar la retirada de la Llei de Perillositat Social. El lema d’aquella primera manifestació de l’Orgull que s’organitzava a tot l’Estat era “nosaltres no tenim por, nosaltres som”. Per primer cop, el col·lectiu LGBT sortia de la clandestinitat i ocupava l’espai públic per reivindicar els seus drets.
Malgrat que la policia va reprimir durament la protesta i que, per descomptat, no tothom veia amb bons ulls que aquella colla de vagos y maleantes desfilessin pel centre de la ciutat, aquell primer gran acte de visibilitat LGBT va marcar un abans i un després pel col·lectiu.
Si la història contemporània de Barcelona s’hagués d’explicar amb unes quantes fotografies, no tinc cap dubte que una d’aquestes imatges seria la que va fer la gran Isabel Steva, coneguda artísticament per Colita, a aquella històrica manifestació del 26 de juny de 1977. En primer terme, hi apareix un grup de valentes dones transsexuals amb el braç alçat i la convicció dibuixada als rostres. Són l’encarnació de la pancarta que apareix darrere seu: “nosaltres no tenim por, nosaltres som”.
Som on som i hem aconseguit tot el que hem aconseguit, sobretot, gràcies a elles i a ells. Gràcies a les lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals que fa gairebé mig segle van vèncer la por i van sortir al carrer per proclamar als quatre vents: som com som, ens en sentim orgullosos i exigim que es respectin els nostres drets. Gràcies a tots els qui, malgrat les pallisses, els insults, el menyspreu, les burles, la incomprensió i les represàlies van anar sortint any rere any al carrer per obligar la societat a veure’ns i respectar-nos. Encara que aquesta no volgués fer-ho. Perquè amb allò de “soc gai, però no tinc per què anar-ho explicant a tothom”, “ningú n’ha de fer res d’amb qui em fico al llit” o “soc lesbiana, però no m’agrada fer-ne ostentació” no hauríem anat enlloc. Hem avançat incomodant, faríem bé de recordar-ho.
L’Orgull del “ni un paper a terra”, del “Love is Love” o del pinkwashing d’empreses i institucions no molesta a ningú, perquè no qüestiona res i, tal com estan les coses (augment de les agressions LGTBIfòbiques, entrada de l’extrema dreta a governs locals i autonòmics…), necessitem un Orgull incòmode. Sobretot, perquè, fem el què fem, a determinades persones la nostra mera existència ja els incomoda.
