Pere Ferré: L’últim ‘booper’ de Barcelona

Demana un gintònic, “però que la ginebra sigui Giró” i, ja posats al fet que soni quelcom de fons, es decanta pel Bill Evans o pel seu estimat Oscar Peterson. Ha arribat al Bar al vespre perquè, malgrat els seus 91 anys, el pianista Pere Ferré no ha abandonat la seva innegociable condició d’au nocturna.

“A la meva família sempre hi ha hagut música. Jo vaig créixer veient cada dia el piano del meu avi, que havia estat un gran músic, i començar a tocar-lo va ser natural. El meu pare, mestre d’escola, em va pagar les meves primeres classes particulars. Després vaig començar a estudiar, combinant el Conservatori amb els estudis superiors per convertir-me en perit industrial, cosa que avui vindria a ser un enginyer tècnic. Així vaig seguir fins al dia en què em van coincidir exàmens en un centre i l’altre. Els dos importantíssims. Els dos inamovibles, malgrat els meus precs”. Davant aquella disjuntiva, Pere va optar per no seguir al Conservatori i completar l’altra formació reglada.

— Però llavors, com és que vas acabar tocant en clubs de Jazz i gires internacionals?

“La veritat és que va ser un cúmul de casualitats. Jo mai vaig deixar de tocar i tractava d’actuar aquí i allà, malgrat que en aquella època el Sindicat Vertical no et permetia tocar als locals si hom no hi estava inscrit”. Cosa que potser no va fer pel fet de no tenir les titulacions pertinents o, també, pel fet de no haver d’anar per la vida amb un carnet de la Falange.

La seva primera gran experiència musical va ser una gira de gairebé dos anys amb el Latin Quartet per països d’Europa: Holanda, Alemanya, Suècia… “Tocàvem boleros i chachachàs i, com el Tete Montoliu havia partit peres amb ells, em van proposar ser el seu pianista. Aquella va ser una experiència única per a un home com jo, en els meus 25 anys”.

Però tot s’acaba, i davant l’alternativa entre seguir a Suècia, tocant professionalment, o  tornar a Barcelona i encarregar-se d’una botiga d’il·luminació oberta per la família, va optar per la segona opció. “Al capdavant de la botiga vaig començar a guanyar molts diners i, a més, jo no estava fet per als climes nòrdics. Així que aquí em vaig quedar, simultaniejant aquella feina amb bolos a clubs com el Jack’s i, més tard, el Jamboree”.

I aleshores arribà el jazz

Entre finals dels anys 50 i principis dels anys 60, davant l’arribada de les primeres onades de jazz modern americà a la ciutat de la mà d’un grup de músics i melòmans recolzats pels marins de la Sisena Flota estatunidenca, el pianista es va sumar amb entusiasme a una causa que ja mai ha abandonat.

“Mira, jo no era, ni de bon tros, el millor. Sovint, tocava jo perquè el Tete estava de gira. Per això em sento increïblement afortunat d’haver pogut tocar amb tanta gent sense ser ni tan sols professional”. Malgrat aquesta sensació d’haver estat “un mal menor”, Pere ha prestat el seu talent per als Jazz Brothers –amb els germans Hand, famosos per la seva vinculació amb el famós «crim dels existencialistes» de 1962–, Salvador Font “Mantequilla”, Pony Poindexter, Hal Singer, Bill Coleman, Don Byass, Harry “Sweets” Edison, Guy Lafitte o Kai Winding. Encara que no sempre era fàcil, com és el cas de la seva difícil actuació amb el Joe Newman. “Aquell home era impossible. Si fins i tot deia que, com a pianista, a ell Hank Jones no li valia! Un desastre”. I somriu, ple d’històries dins de la història de la música de la ciutat.

Avui, tot aquest llegat perviu en les seves actuacions, cada dilluns, al Jazzman, heroic reducte jazzístic de l’Eixample, o tocant al restaurant Giardinetto els dimecres, amén d’ocasions especials com el recent concert d’homenatge al Tete Montoliu celebrat durant la Mercè, on el músic va obtenir la major i més sentida ovació del públic, o un incipient concert al Jamboree envoltat d’alguns joves talents de l’escena local, per a mitjans de novembre. Ocasions d’or per poder gaudir del talent de l’últim bopper de la ciutat, l’últim supervivent d’una fornada de músics que, gràcies a les seves notes, fa seixanta anys va acostar aquella Barcelona anacrònica i grisa al moment que li corresponia.

— Però tu mai no has escrit música, no?

“Jo? Per a què? Havent-hi tanta música increïble d’Oscar Peterson, Gershwin, Charlie Parker, Bill Evans, Charles Mingus, Count Basie… Què puc aportar jo?”. Això explica els escassos enregistraments en les quals l’artista ha participat, així com el fet que, a nom seu, només tingui un disc, Secret love, enregistrat el 2001 per al segell Fresh Sound. No cal dir-ho, tot versions.

Aquella Barcelona irrepetible

Contrariat per l’actual govern municipal, “i a més per com va acabar la Colau sent alcaldessa, pels vots del Valls!”, el parroquià confessa viure la seva condició de ciutadà a la defensiva per motius de salut. “Jo ja no puc fer les grans caminades que feia abans. Em falta equilibri i, a més, a això s’uneixen tots els problemes i pors lligades a la covid”.

— Però, i quelcom que t’agradi de la ciutat?

Davant aquesta pregunta, el músic respira amb profunditat i es pren un moment i dos xarrups de la seva beguda, abans de prendre la paraula. “Bé, jo tinc un gran record de quan tenia trenta anys, a principis dels 60. Aquella va ser la meva millor època. I guardo records molt bons, per exemple de quan emergíem, a les tantes, de les entranyes fumejants del Jamboree, i recorríem unes Rambles de matinada preses pels escombrariaires que les netejaven de la brutícia acumulada durant el dia. Aquella és l’estampa d’una Barcelona irrepetible que, ull, no cal idealitzar, perquè era tronada i gris, però tenia els seus moments”.

En recordar tot allò, el rostre de Pere Ferré adquireix un aspecte serè i somrient, i segueix degustant la seva copa de Giró amb tònica, mentre els dits de Bill Evans llisquen sobre les tecles del piano en la seva excelsa recreació de l’All the things you are, donant lloc a un breu moment d’elevació total.