Pere Pons Macías: En el nom de Tete

“A veure per on començo per a explicar qui soc. Llicenciat universitari, periodista local, tribulet urbà, reporter viatger, cronista social, crític musical, programador, productor, escriptor, documentalista, professor…”, és llarg l’etcètera que en Pere Pons Macías deixa en suspens després d’aquesta succinta descripció de les mogudes en què s’ha anat ficant durant la seva trajectòria vital, per a major glòria de l’entramat cultural català. Colzat a la barra, degustant un “Havana 7 amb Cola Zero, dos gels, un cop de Vichy i una pell de llima” que ha prohibit terminantment servir en got de tub; ha aparegut coronat amb el seu trilby d’ala curta quan ja fosquejava, en el principi d’un dels seus estimats passejos nocturns fins a la matinada, a trenc d’alba.

— Deixo encesa la ràdio? Vols escoltar alguna cosa en particular?

— La ràdio, avui dia, millor apagada. Escoltar el silenci no té preu.

Conductor dels programes L’home del jazz i Planeta Omega a Ràdio 4, director artístic del Vijazz de Vilafranca i anteriorment director artístic del Jamboree i del Mas i Mas Festival, el parroquià ha sigut cap de redacció de la revista Ajoblanco i director i fundador de la revista Jaç. Ha prestat la seva ploma i coneixements a capçaleres com El Punt Avui, Diari de Barcelona o Enderrock. Ha dirigit documentals com Ovidi Montllor, crònica d’un artista o Tete Montoliu, una mirada; i programes de televisió i ràdio sobre música per a Canal 33, La Xarxa o Ràdio Estel. Ha exercit de professor d’Història del Jazz al Conservatori del Liceu i ha treballat al Taller de Músics. També és l’autor de llibres com Els millors discos del jazz català o El cas Jamboree.

Aquests dies presenta Round about Tete (Llibres del Kultrum), una ambiciosa biografia coral que busca mantenir viu el llegat del jazzman més transcendent que els escenaris barcelonins hagin pogut donar al món, recorrent a una legió de músics, familiars, afins i amics per a explicar a fons al genial pianista i compositor: la seva vida i circumstància. Un llibre que se suma i complementa, per mitjà d’una labor imponent i meticulosa, a la biografia que sobre Montoliu va escriure en el seu moment Miquel Jurado, afegint ara centenars de veus, fets i anècdotes.

“De totes maneres, el més rellevant de tot el que he anat fent ha sigut aixecar el trofeu de les 12 hores de futbol sala de la Universitat Autònoma de Bellaterra amb els meus companys d’Os Palmeiros del Brasil, en representació de la Facultat de Lletres” afegeix, després de beure’s amb gust un bon trago de rom.

L’obstinació de continuar viu sent un mateix 

“Excepte en breus períodes, la meva vida personal i laboral està associada a la figura —o més aviat condemna— de l’autònom, per la qual cosa les inflexions, reflexions i tot el moviment d’ions han estat i continuen sent una constant en el fet quotidià. El repte és el del malabarista que ha de sostenir en l’aire molts plats i procurar que en caiguin la menor quantitat possible. I en aquestes estic”, explica aquest activista que, a la seva tasca d’escriptor i periodista, suma la faceta de propulsor de la carrera dels músics Mariola Membrives, Horacio Fumero, Pedro Javier González, Olvido Lanza i Raúl Rodríguez. “Programant art a llocs humils, com ara teatres de poble i horts d’amics”, fa broma Pons –encara que potser no tant—, que ha estat i continua vinculat, d’una manera o una altra, amb els grans esdeveniments del jazz català.

— Escolta, i amb tantes coses que has anat fent, què destacaries de la teva trajectòria? De què estàs més orgullós?

— Continuar viu, primer miracle. I orgullós de ser fill d’una lluitadora absoluta i vital que, sense pretendre-ho, però amb el seu exemple, m’ha impulsat sempre a no desistir en l’obstinació de ser jo mateix.

Una amant del passat

Per al parroquià hi ha dos moments clars d’inflexió en la seva vida. El primer, als 18 anys quan va marxar del seu poble natal, La Bisbal d’Empordà, per a venir a Barcelona. “I el segon es produeix trenta-cinc anys després, amb la tornada a casa”.

— Et vas cansar de la ciutat?

— Com una amant del passat, em va fer fora de casa fa tres anys per la seva promiscuïtat turística i especulativa. Encara que jo la continuo estimant a moments, malgrat el soroll i l’ecofeixisme.

Enamorat, com tants barcelonins, del record del què va ser, li repugna l’actual realitat de l’urbs, “i això que jo la vaig conèixer al principi de la seva decadència. Per això, en part, em sento un dels seus botxins”, lamenta.

–Per sort hi ha coses que no decauen, com per exemple la nostra oferta gastronòmica, per si et ve de gust sopar alguna cosa abans de continuar amb les teves voltes nocturnes. Tenim de tot: menú, carta, entrepans, tapes…

Pere Pons Macías s’ajusta el barret i esgrimeix un somriure perquè ja se sap la resposta.

— Sempre a la carta. Lliure albir —sentència— i, per a la sobretaula, un bon cigar pur, preferiblement Cohiba o Montecristo. Fumar no és cosa de nens ni de tonalitats.

I un agradable silenci precedeix, en aquell moment, el que serà la resta d’una llarga nit: un viatge més ple de plaers i d’incerteses cap a l’alba.