— Què estaries fent un divendres a aquesta hora si no haguessis quedat per prendre alguna cosa amb mi?
— La meva vida canvia tant en funció de si treballo o no, que no tinc una rutina. Tu la tens? Jo cada divendres estaria fent una cosa diferent, però quan treballo, no puc combinar-ho amb res més, i ara estaré tres mesos treballant. Potser podria esgarrapar una estona per anar al gimnàs, però poca cosa més.
— Per tant, estaries assajant?
— Sí, ara mateix assajant Nada de Carmen Laforet. És la primera vegada que s’adapta al teatre. Estrenarem al teatre María Guerrero de Madrid i em fa molta il·lusió.
— No tenir una rutina és el que més t’agrada?
— És el que més em desagrada! Estem programats per tenir rutines i ara que la tinc, químicament soc més feliç. Estic una mica estressat, vaig cansat, penso en l’obra i em desperto a mitjanit, però soc més feliç. L’apatia de no esperar res, que no soni el telèfon, no poder treballar quan tu vols, és terrible.
“El que més m’agrada del teatre és que tens la resposta immediata del públic, quan has acabat d’explicar la història”
— Pots moure’t amb tranquil·litat per Barcelona o la gent t’atura per demanar-te fotos?
— Va en funció de què està passant a nivell feina. Si emeten una sèrie en la qual surto, com ha passat ara a Netflix, que ha emès El tiempo entre costuras o quan feia La Riera, sí que hi ha gent que s’acosta i em diu: “Tu ets l’actor, oi?”.
— Ets l’actor?
— Sí, i és molt curiós perquè porto més de quinze anys fent sèries i no em diuen: “Ets el de La Riera, o el de Velvet… em diuen tu ets l’actor”. I m’encanta! Com si només n’hi hagués un.
— No et diuen mai pel teu nom?
— Poques vegades. I tampoc em diuen “ets el dolent de Velvet o el Nil de La Riera”. Jo soc l’actor. I ho prefereixo perquè potser fa tres anys que he acabat la sèrie i fa mandra que encara et recordin per un paper. El que més m’agrada del teatre és que tens la resposta immediata del públic, quan has acabat d’explicar la història. És magnífic!
— Ahir et vaig enviar un missatge a les set de la tarda per recordar-te que avui havíem quedat. M’has contestat a les cinc del matí. Pateixes insomni, o encara no t’havies ficat al llit?
— M’encantaria dir-te que matino, però té un motiu haver respost a aquesta hora. Aquesta setmana hem passat d’assajar de matins a assajar de tardes. I acabar un assaig a les onze de la nit, havent-te involucrat emocionalment i físicament amb el personatge, fa que costi agafar la son…
— Cansa que diguin que ets l’actor més guapo del panorama teatral espanyol?
— Diuen això?
— Acostuma a ser l’entradeta de totes les entrevistes que et fan. N’estàs fart?
— Va haver-hi una època, quan vaig començar a fer moda, que per a mi això era un problema.
— Per què?
— Perquè no volia que se m’atribuís només un bé extern, que no tenia cap mèrit. Per això vaig voler prioritzar la carrera d’actor.
— Ser guapo era un problema?
— Ves a saber si inconscientment, per culpa d’això, vaig començar a estudiar física i piano.
“Els qui fan bullying no són conscients del mal que fan”
— No hi veig la relació.
— Una manera de dir que no soc només el que es veu per fora. Tot i que també et dic que soc molt curiós i m’agrada aprendre sempre coses noves. Soc molt mental.
— Més mental que emocional?
— Soc molt mental i gens impulsiu. Jugo a escacs i li dono moltes voltes a les coses. Em vaig fer actor perquè volia ser estimat. Per això vaig idealitzar tant als actors de Hollywood.
— M’ho pots desenvolupar?
— Vaig patir bullying a l’escola i també al poble. Tenia tretze anys.
— Per què et feien bullying?
— Va molt lligat amb el que et deia de ser estimat. La meva mare venia de fora, de Nova Zelanda. Va ser la mitjana de tres germans i sempre va tenir la sensació que passava una mica desapercebuda. Ella és extremadament agradable i em va criar perquè fos una persona molt educada, perquè fos bo. Tothom deia sempre: “Quin nen més simpàtic, que ben educat que és!”
— Són valors que tots hauríem de transmetre, no?
— La meva mare sempre em deia: “Comparteix l’esmorzar amb els nens de la classe”. I saps què passa? Que si comparteixes l’esmorzar es pensen que ho poden tenir tot de tu. Al final has d’entendre que totes les persones tenen el mateix pes.
— En quin sentit?
— Doncs que fent això t’estàs donant menys importància a tu. Acabes perdent la noció de què és el que realment vols tu. Has d’escoltar-te, i això és una feina que estic fent ara amb 37 anys.
— Ho feies perquè la teva mare et deia que ho fessis?
— Ho feia perquè volia que la meva mare m’estimés i estigués contenta amb mi, com volen tots els fills. Però amb dotze i tretze anys la vida social dels nens comença a tenir valor.
“Era l’únic nen de la classe que li donava molt valor a les formigues i plorava quan els nens les trepitjaven per divertir-se”
— Com recordes aquella etapa d’assetjament?
— Al poble venia un nen amb una escopeta de boles i em disparava a les cames. I hi havia aquella mentalitat de dir: “Són coses de nens!”.
— I per a tu era traumàtic.
— És que ets un nen! T’estàs formant com a persona! Els qui fan bullying no són conscients del mal que fan. És una cosa molt humana voler provar els teus límits i riure’s dels altres. Jo era diferent. I no vull que soni condescendent, però era l’únic nen de la classe que li donava molt valor a les formigues i plorava quan els nens les trepitjaven per divertir-se.
— Eres un nen sensible.
— No em noto especialment sensible. De fet em noto força apàtic.
“Has de tenir molt clar on són els límits, fins a on pots donar”
— En quin moment es va acabar l’assetjament?
— Recordo que als catorze anys, el primer dia d’estiu a Selva de Mar va passar una cosa. Ja anàvem amb moto i un dia un noi va venir amb una bossa de patates, les va llençar al terra i em va dir: “Recull-ho”. I en aquell moment vaig pensar: “Si ho faig, em vindran tres mesos de merda, o sigui que alguna cosa ha de canviar”. I per primera vegada a la meva vida, tremolant, em vaig atrevir a dir que no. Em va tornar a dir que ho collís, li vaig tornar a dir que no, ens vam barallar, la moto va anar pel terra… i mai més va tornar a passar res.
— Què en vas aprendre?
— Que està molt be ser bona persona però que has de tenir molt clar on són els límits, fins a on pots donar. Si jo arribo a saber abans que si un nen em ve pel darrere i m’agafa de l’orella i em tira, li puc fotre un cop de puny… saps què vull dir? I la meva essència era: “Sigues bona persona”. I crec que per això el bullying es va allargar molt.
— Ser bona persona són els valors que intento inculcar a la meva filla.
— És que educar és molt difícil. Justament vaig fer una cançó que diu: “Tots tenim la mateixa gravetat, cap vida pesa més que l’altra”.
— I com t’ho vas treballar tot això?
— No m’ho vaig treballar. No vaig anar al psicòleg fins molts anys després. Però per sort a quart d’ESO vaig fer una pel·lícula, físicament vaig fer un canvi i vaig començar a agradar a algunes noies. I per a mi va ser com la nit i el dia. Els nois que em feien bullying em van deixar en pau. Van ser moments de molta felicitat.
“A mi fer teatre em va canviar la vida. És terapèutic”
— Diries que has fet net d’allò?
— No ho crec. Perquè em segueix produint ràbia quan hi penso, però no em surt res de maldat si me’ls trobo. Soc molt polite (educat). Saps com crec que es curaria tot això? Fent més assignatures de Filosofia i Ètica.
— Vas estudiar Psicologia, a banda de Física, que ja ho hem comentat.
— De fet, jo volia fer Filosofia, que era el que més m’agradava, però al final vaig fer Psicologia, perquè creia que amb el món de la interpretació quadrava més. I perquè tenia la facultat al costat… i perquè hi havia una noia que m’agradava (riu).
— A casa hi havia algú que es dediqués a la interpretació?
— El meu pare era advocat, feia de mediador, i la meva mare professora i també treballava a l’Hospital de Sant Pau traduint textos científics. I a mi em va sortir la possibilitat de fer una pel·lícula amb Disney, The Cheetah Girls 2, mentre estudiava física.
— Si aquella pel·lícula, en comptes de rodar-se a Barcelona, s’hagués rodat a Los Angeles, creus que hauries fet carrera allà?
— Va ser una reflexió que em vaig fer. Hi havia la possibilitat d’anar un any allà, i no vaig fer-ho. Per cagat… ves a saber.
— Van veure bé que deixessis els estudis per fer una pel·lícula?
— A casa veien surrealista que jo amb 18 anys sapigués què volia fer a la meva vida. Fins i tot em van donar l’opció que m’agafés un any sabàtic. A mi fer teatre em va canviar la vida. És terapèutic.
“He arribat a trencar un plat en una discussió”
— Quina relació tens amb Nova Zelanda, més enllà que la teva mare sigui d’allà?
— Mira, ara acaben de guanyar la Copa de l’Amèrica. Els neozelandesos són uns cracks en rugbi i navegant.
— Hi tens família allà?
— Hi tinc tiets.
— Hi vas sovint?
— Cada deu anys. Em toca ara al gener, perquè hi vaig anar amb 27 i ara amb 37 hi tornaré. Jo no viuria allà perquè no vull fer deu hores d’avió per anar a qualsevol lloc. Estan aïllats. Abans viuria a Sidney, que em va encantar. Però a mi el que m’agrada és Barcelona. Podem agafar un avió i en una hora plantar-nos a França o a Anglaterra. Tenim cultura i tenim mar, que m’encanta.
— Com ets quan t’enfades?
— He arribat a trencar un plat en una discussió.
— Et costa comptar fins a deu?
— Moltíssim. Però ja no és ni comptar fins a deu. La clau és sortir per la porta i tornar al cap de vint minuts.
— I et costa demanar perdó?
— No. De fet, demano massa perdó. Empatitzo molt ràpid amb l’altre. Però què passa? Que espero que els altre també ho facin. Allò que dèiem de ser bona persona.
— Què ha aportat tocar el piano a la teva vida?
— Hi va haver una època de la meva vida, als 16 anys, en que vaig voler deixar el piano. Va coincidir amb l’època del bullying. Perquè al nen sensible només li faltava tocar el piano, saps? Els nens havien de jugar al futbol! I la meva mare em va dir: “Si vols deixar el solfeig, deixa’l, però no deixis mai de tocar el piano”. I vaig començar a compondre.
— Savi consell, el de la teva mare.
— Va ser clau! Arribava a casa i em posava a fer cançons.
— Qui és la primera persona que escolta les teves cançons?
— Els meus pares. El meu pare va morir fa dos anys. De fet va anar a l’SGAE i les va registrar.
— No t’has plantejat mai fer-les públiques?
— Mira, la darrera cançó que he fet va justament de tot això que hem estat parlant. Parla de que We all have the same gravity, i si tots tenim la mateixa gravetat, vol dir que no hem d’orbitar al voltant de ningú. Ni d’un director, ni d’una relació, ni de ningú.
— T’ho apliques al teu dia a dia?
— Tant de bo! Però pensa que jo canto des de l’emoció.
“Mira si porto malament perdre, que no jugo a escacs contra altra gent, ho faig amb l’ordinador”
— Què no imagina la gent de tu?
— Que soc tal com raja, molt transparent. Els meus amics de seguida em noten si em passa alguna cosa.
— M’has dit abans que jugaves a escacs.
— Sí, m’encanta! És com un repte intel·lectual que a més no em permet prendre decisions viscerals. És el contrari del putu teatre. Sempre acabo les partides amb un mal de cap terrible!
— Tant si perds com si guanyes?
— Mira si porto malament perdre, que no jugo contra altra gent, ho faig amb l’ordinador.
— Si et perds, on et busco?
— Dins dels llençols? (Riu) També em pots trobar caminant per la carretera de les Aigües. També al supermercat mirant les ofertes, fent càlculs mentals de litres i preus. El meu pare ho feia molt això. No només amb el preu, sinó també amb els grams dels ingredients. Tot això em pot fer prendre una decisió.
— Amb qui et prendries un Bitter Kas?
— Amb tu.
— Gràcies! Amb algú més?
— Doncs mira, amb l’Enrique Tomás que sé que fa uns dies en vas prendre un amb ell.
