Philip Glass o la vivacitat del calidoscopi

[dropcap letter=”E”]

l magnífic disc que el jove Víkingur  Ólafsson ha dedicat recentment a Johann Sebastian Bach ens anima a descobrir en directe el seu pianisme. Fem servir la primera persona del plural perquè som uns quants, els mobilitzats. La sala de cambra del Palau de la Música Catalana està completament plena, s’ha quedat petita, ja sigui per causa d’aquella generosa i atrevida lectura del compositor barroc -una versió despreocupadament atemporal, allunyada d’instruments i modes de època- o per l’al·licient que suposa assistir al primer de la sèrie de concerts centrats en la figura de Philip Glass, un dels compositors més importants del segle XX, sèrie que culminarà el 21 de maig amb la seva presència i implicació directa en un concert amb peces per a piano i cor, també al Palau.

A l’entrada de la sala, abans de caminar escales avall fins la platea, s’organitza un petit debat -si de cas, un intercanvi de parers entre crítics i melòmans- espontàniament dinamitzat per Joan Oller, a propòsit d’aquella disjuntiva. Els que tendim a justificar l’assistència per conèixer el directe de l’intèrpret islandès -que aquest mes, concretament el dia 29, s’estrena així mateix en un escenari tan imponent com la Philarmonie de Berlín– de seguida, un cop comença la seva interpretació, ens adonem que tampoc el Philip Glass a què estem acostumats serà el que es reprodueixi i sí, en canvi, una versió absolutament personal, filtrada pel tacte exquisit del pianista. Ell mateix ho confessarà, després de la interpretació de l’assossegada i transcendental entrada en matèria (la peça “Opening”, de Glassworks) i els dos primers Estudis programats.

Micròfon en mà, un Víkingur  Ólafsson clarivident explica com les antològiques repeticions de Philip Glass són sempre més del que semblen. Les seves paraules ratifiquen, de fet, el que s’ha escoltat minuts abans: les peces de Glass ofereixen canvis de perspectives -“nous sons, noves textures”- sobre una mateixa realitat. La realitat espacial que suscita la música és tan real -prossegueix- com els llocs en què ja hem estat. S’obren ex novo per cada oient mitjançant una mena de reverberació cromàtica que genera sorpresa, afectes contrastats. I, amb tot, la senzillesa melòdica, la presència de temes que han estat comparats amb els del pop -de fet, Glass va emprar-ne un de David Bowie a la Heroes Symphony– és una diana fàcil per les crítiques, contra les quals el compositor va haver de lluitar abans de consagrar-se com una de les referències fonamentals de l’anomenat “minimalisme”.

Víkingur Ólafsson, que es reconeix en principi aliè a aquesta tradició -sentint-se, en canvi, molt més proper a la clàssica, a Bach i a Beethoven- manifesta amb ulls brillants haver-se entès a la perfecció al llarg de les seves col·laboracions amb Philip Glass. Un creador sorprenentment vital, compromès a diari en la tasca de composició (5 hores) amb gairebé 82 anys, i molt obert a les múltiples lectures que de les seves peces poden fer-se, en termes de tempi o dinàmiques. Així, en la interpretació dels Estudis per Ólafsson trobem l’oposat a un discurs maquinal, previsible i exempt de matisos. El pianista revela i submergeix les diferents capes que conformen un entramat melòdic realment complex i subtil, en efecte compost de línies senzilles però inesgotable en les seves interaccions. Quan més s’acosta al mecanicisme la música de Glass, Ólafsson aconsegueix dotar-la d’un lirisme barroc, d’una mena d’aura espiritual -sota la forma de la meditació, precisa el pianista en una de les seves intervencions- que desarma fins i tot el més crític.

La metàfora del calidoscopi és inevitable: prismes de colors apareixen i desapareixen per retrobar-se en conformacions noves sent encara els mateixos, tot i que ocupen i alliberen altres espais.

Víkingur Ólafsson no s’arronsa davant la possibilitat d’interpretar peces barroques mitjançant una lògica afí a la seva sensibilitat, ni celebrar l’originalitat de Philip Glass com a compositor barroc, la circularitat del qual desentranya desacomplexadament amb un fraseig pulcre, comparable al d’aquella gravació bachiana. Fins i tot el reflux potencialment redundant en l’aplicació de la música de Glass a imatges en moviment -pensem, per exemple, en l’oscaritzada The Hours (2002)- el transmuta Ólafsson en una miraculosa proliferació de tonalitats, irisacions que es manifesten rítmicament i també en feliç aliança amb els silencis. La metàfora del calidoscopi sembla inevitable, en perfecta adequatio amb el cognom del compositor nord-americà: prismes de colors apareixen i desapareixen per retrobar-se en conformacions noves sent encara els mateixos, tot i que ocupen i alliberen altres espais.

Per la frescor i autenticitat que evidencien les versions de Víkingur  Ólafsson algun crític no ha trigat a comparar-ho amb Glenn Gould. Curiosa mania, la consistent a vincular al geni canadenc a tot aquell que s’aparta de l’ortodòxia i ofereix algun tipus de novetat inclassificable, per molt que entre si les respectives peculiaritats no s’assemblin gaire (recordem que també a James Rhodes se l’ha etiquetat amb la paradoxal consideració de ser “un nou Glenn Gould”). Certament a les lectures d’Ólafsson s’aprecia una llibertat, una passió musical i una intel·ligència imponderables -també una postura recargolada, per moments tancada sobre si, com volent entrar al mecanisme del piano o potser esdevenir instrument- però també trobem altres diferències substancials amb relació a Gould. No hi ha rastre d’excentricitat ni de desafiament tècnic, per molt prodigiós que sigui també l’islandès i per molt que, com aquell, defugi els epítets clàssics.

El fet que els grans compositors del segle XX es programin i fins i tot accedeixin a intervenir en concerts parla de la bona salut de l’escena musical, que repercuteix en els més joves. Transformacions d’energia que vivifiquen.

Proliferen les bones notícies amb una fornada d’intèrprets que no només sobresurten per la tècnica, sinó que posseeixen aquell plus inherent a la veritable personalitat d’artista, a la recerca d’una veritat pròpia i no obstant això de gran repercussió en els altres. Quelcom que tendim a associar a mites del passat, i que difícilment s’aprèn o s’entrena. Ja a les nostres latituds, hem fet referència en altres ocasions al director Pablo Heras-Casado, a l’organista Juan de la Rubia, o a un conjunt de cambra com el Quartet Casals. En el capítol de compositors, podem recordar a Hèctor Parra o Joan Magrané. Segueixen l’estela d’un Josep M. Guix, convidat pel Palau en la present temporada, com el propi Phillip Glass. El fet que els grans del segle XX es programin i fins i tot accedeixin a intervenir en concerts organitzats a les sales de Barcelona parla de la bona salut de l’escena musical, que repercuteix en els més joves. Transformacions d’energia que vivifiquen.