Si em fessin triar la meva estrella de rock preferida, sens dubte seria Pablo Picasso. Amb el permís de Dalí, el pintor del Guernica va ser un semidéu, canonitzat en vida: si encara fes la viu-viu, Picasso tindria una pila de paparazzis aparcats permanentment davant del seu estudi a la Rue des Grands-Augustins de París o a la vila La Californie de Cannes, informant-nos en directe de l’última jovencella que entabana.
El mite picassià és com el minotaure que pintava tot sovint: calen sacrificis i carnassa per mantenir-lo a ratlla. A canvi d’oferir-nos preus astronòmics a les subhastes i milions de visitants als museus, la bèstia reclama noves exposicions i exigeix aproximacions inèdites. És per això que, mentre no arriba l’esperadíssima exposició sobre els calçons amb què pintava, s’acaba d’inaugurar ‘La cuina de Picasso’ al museu del carrer Montcada, on ho sabrem tot de la seva relació amb el tiberi menys el nom de la seva cuinera.
Curiosament, el tòpic de la voracitat picassiana, de l’avidesa amb què es cruspia els estils pictòrics –se li estimen més de 50.000 obres, que es diu aviat– xoca amb l’aparent frugalitat amb què s’alimentava: menjava poc i sa, i rarament bevia alcohol. Caldo per sopar, i al migdia passava amb una truita i verdures de temporada: porro, coliflor o rave a l’hivern, cogombres, pebrots i tomàquets a l’estiu. També conills i botifarres, i quan era a prop de la platja, pops, anxoves i sardines a les brasa: imagino que els ‘espetos’ malaguenys deurien ser la seva magdalena proustiana.
L’exposició és plena de bodegons que reflecteixen aquestes taules tan magres, amb fruita, rosegons de pa i alguna copa de vi, de factura realista, cubista o literària, perquè també s’exhibeixen les llistes de la compra al colmado de Montmartre. Hi pengen obres mestres com el Nen amb llagosta, un senyor Picasso de festa major, i s’hi veu com la teca sempre ha estat present a la seva trajectòria: hi ha la cuina de Málaga pintada pel nen prodigi de 15 anys, i uns metres més enllà, les escultures-muntatge de l’època de Valauri, on un Picasso sexagenari tornejava plats de terrissa i hi enganxava peixets de ceràmica, llenguados o uns ous ferrats amb botifarra.
Els bars i restaurants també treuen el cap, amb especial atenció als Quatre Gats de Barcelona, on a banda de fer tertúlia, el joveníssim Pablo Ruiz va dissenyar un menú, el cartell de plat del dia i un fulletó de propaganda, d’aquells de “es-serveix-beure-y-menjar-a-totes-hores”. Això sí, als Quatre Gats tot deuria ser mam i xerrameca, perquè diuen que la vianda era immenjable, i Josep Pla va arribar a escriure’n que “les racions foren sempre una pura il·lusió de l’esperit”. A ‘La cuina de Picasso’ també es parla de Cal Tampanada de Gósol, el mític hostal berguedà on, mentre l’artista es reinventava la primavera de 1906, la pobra Fernande sobrevivia a base de patata i verdura, perquè no podria sofrir el civet de llebre ni els guisats de muntanya. “En aquesta regió no hi ha res”, escrivia afligida a Apollinaire, “ni pastisser, ni confiter, ni forner, ni mercer: res de res”.
L’exposició neix apadrinada per Ferran Adrià, perquè a Barcelona és impossible parlar de cuina i art sense citar el nostre gran geni d’ara. Tant li fa que Picasso, amant de la cuina senzilla i opositor dels artificis, hagués arrufat el nas davant l’hyperbotifarra amb seques esferificades: els comissaris consideren que la mateixa revolució que les Demoiselles d’Avignon va causar a la pintura, la va provocar al món gastronòmic la menestra de verdures en textures bulliniana. Per sortir de dubtes, els que vulguin tastar la cuina de Picasso podran fer-ho a diversos restaurants barcelonins, com el de l’hotel The Serras, on el cuiner Marc Gascons ha preparat un menú picassià de cinc plats, amb poma cubista inclosa.
Imatges destacades:
1. Pablo Picasso a la seva casa de Cannes. Foto de Pictorial Press Ltd / Alamy Stock Photo
2. Catàleg de la exposició “La cuina de Picasso”.
