“Picasso no existeix”

A cada resposta es fa ell mateix noves preguntes, parla com si escrivís un llibre o un tractat. Picasso era un geni, Emmanuel Guigon un expert. Picasso tenia més d’una nacionalitat, Guigon també. Picasso no te l’acabes, Guigon tampoc. La seva proximitat és total, fins i tot en el llenguatge, també en la disposició humil del despatx, però va tant per feina que costa d’atrapar-lo.

Per ell l’any 2023 ja ha començat, com per Picasso el cubisme ja havia començat sense esperar-lo. Seran els 50 anys de la mort i es tracta no només de celebrar Picasso, sinó d’entendre’l una mica. Segurament el pintor no estaria d’acord amb això, no es tracta d’entendre res sinó de sentir. D’acord, doncs no provarem d’entendre tot el que diu Guigon. Però sens cap mena de dubte arribem a sentir-lo.

— Per què serà important la commemoració dels 50 anys de la mort de Picasso?

— L’any 2023 serà un any important en relació a Picasso però també per a Barcelona, per a Catalunya, per a la col·laboració franco-espanyola… La signatura entre Macron i Sánchez va acabar de donar un caire internacional a la celebració, a través de la creació de grups de seguiment, una comissió internacional i evidentment també la col·laboració de la família Picasso. Això sense oblidar el Ministeri de Cultura, el d’Economia, el de Turisme, la Generalitat a nivell de comunicació, tothom s’hi ha bolcat. Hi ha molts aspectes delicats encara per perfilar, o que encareixen el projecte, com per exemple el transport de les obres, que és costosíssim. 

— Perdó, i l’Ajuntament?

— Oh, i tant: l’Ajuntament de Barcelona ha de ser al centre neuràlgic de tot plegat, en aquest cas també representat per mi mateix. I no vull oblidar tampoc el mecenatge de Telefónica, i el fet de ser un esdeveniment declarat d’interès nacional, amb els avantatges fiscals que comporta per als patrocinadors. Vam presentar l’any Picasso aquest estiu, en presència dels reis d’Espanya, al Reina Sofía. Seran més de 50 exposicions i esdeveniments, per exemple ara ja disposem a Madrid de l’exposició sobre Julio González, deixeble de Picasso i mestre de la forja, gràcies al suport de la Fundació Mapfre.

— I la presentació a Barcelona?

— La farem al voltant de la data del naixement (25 d’octubre), o en tot cas abans de la primera exposició a Barcelona, que serà el mes de novembre. Barcelona té una posició central en aquesta commemoració pel fet de ser una ciutat picassiana. Som el museu sobre l’artista amb més visitants, més d’un milió, el primer del món, però també som un gran centre d’activitat cultural a Barcelona. 

— I bressol artístic del mestre.

— Barcelona és on Picasso es desenvolupa intel·lectualment, on comença a ser conscient de tot el que serà capaç. Tothom coneix el seu pas pels Quatre Gats, la seva amistat amb Nonell, amb Sabartés… Després dels seus primers viatges a París (1900-1903) encara torna a Barcelona ben sovint, l’any 17 per exemple aprofita la interpretació al Liceu del ballet Parade dels Ballets Russos de Diaghilev (amb qui va col·laborar per als vestuaris i el teló d’escena), i anirà venint sovint fins a la Guerra Civil. Barcelona per a Picasso vol dir formació, però també vol dir un vincle constant amb la seva ciutat d’adopció. Que el museu sigui aquí per voluntat seva és una prova clara d’aquesta estimació.

— Un Museu dirigit més al públic internacional que al local?

— A tots dos per igual, penso jo. Hi tenim el seu primer quadre exposat en una sala pública, l’Arlequí de l’any 1917, exposat a l’Exposició d’Art de l’any 1919 i cedit a la ciutat el mateix any. Però el que tenim, a banda de la col·lecció pròpia, és sobretot el privilegi de disposar de l’arxiu Sabartés (escultor, escriptor i secretari personal de Picasso durant els anys 30 a París), donada a la ciutat en ocasió de la fundació del Museu, o de l’arxiu Vilató, o de les donacions de la germana de Picasso, Lola, sobretot durant els anys 70. Quan mor, Picasso demana a un notari que faci un inventari de tota la seva obra, fotografiada. I quan a principis dels 60 Sabartés vol fer la donació per a crear el Museu, Picasso designa que ha de tenir la seu a Barcelona i a partir sobretot de la col·lecció Sabartés. A banda que després regala a la ciutat, en memòria de la mort del seu amic Sabartés aquell any 68, una obra única i incomparable: les Meninas, la sèrie completa de la qual és única d’aquest museu.

— Per tant, el museu de Barcelona no només és el Picasso jove.

— En absolut. Picasso té relació amb la ciutat fins que mor, i això es reflecteix en aquest museu. A banda que aquest no és un museu que exhibeix obres i ja està, és un museu amb ànima. Quan es va inaugurar, l’aleshores alcalde Porcioles va convidar tothom, però Picasso va dir que millor que no hi assistissin autoritats: era la seva forma de protestar per les penes dictades durant el procés de Burgos.

— Un personatge molt compromès políticament.

— “Vosaltres vau fer això!”, va dir a un nazi quan li va preguntar si era l’autor del Gernika. Picasso vivia del mercat negre, aleshores, perquè no podia exposar. Va ajudar molta gent a fugir, va donar diners a força gent exiliada de la Guerra Civil. Entre ells, Salvador Dalí.

— La tasca del museu no és només conservar i exposar, doncs, sinó també explicar.

— Un museu ha de tenir un projecte natural i amb sentit. Hi ha una part de gestió del patrimoni, conservar-lo, divulgar-lo, però també tenim una altra part consistent en una política de públics. Dinamitzar les activitats, i que siguin per a tothom, no només per als entesos. Ara mateix hi exposem gravats de l’artista, d’aquells que Sabartés anava donant al Museu fins a la seva mort, i està tenint un espectacular èxit de públic. Tot i així, Barcelona ha de fer un major esforç per comunicar que el millor de Picasso es troba aquí i no a fora.

— Sobre l’any que ve.

— Dues grans exposicions: la primera (prevista per aquest novembre) en col·laboració amb el Centre Pompidou i el MNAC (entre d’altres) sobre Daniel Henry Kahnweiler, un gran marxant d’art relacionat amb el Picasso de l’època cubista, un gran amic d’ell, biògraf i tot, padrí de Manolo Hugué i Josep de Togores, i que també venia molt a Barcelona: de fet, gràcies a ell la Sala Gaspar va poder exposar Picasso en plena dictadura. I la segona gran exposició, prevista per a l’octubre del 2023, una exposició excepcional: préstecs d’obres de Picasso d’arreu del món, del MOMA, del Pompidou, de la família, per a explicar la relació de Picasso amb Joan Miró. 

— Picasso i Miró. On connecten?

— L’any 17 es troben al Liceu. És clar que tenen un llenguatge diferent, són deu anys de diferència, però tenen en comú moltes coses: per començar, Barcelona, òbviament. I el seu catalanisme universal. Tots dos van ajudar amb els vestuaris dels Ballets Russos i els de Montecarlo, i tots dos il·lustren sovint els mateixos poetes. Destacaria també l’ús de l’”objecte trobat”, és a dir prendre’s la pintura com un desafiament no només per al pinzell, sinó també per a objectes trobats pel carrer. Tots dos també reinventen la ceràmica, de manera que uneixi l’art popular i l’elevat (tenen a Artigas com a amic comú). Tots dos fan obres públiques (la façana del Col·legi d’Arquitectes, Picasso; la Rambla o l’aeroport, Miró) i monuments urbans. I tots dos tenen un compromís intel·lectual i polític durant la Guerra Civil, participen en el pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París del 1937 (on Picasso exposa el Gernika i Miró El pagès català en revolució). De tot això parlarem en aquesta exposició, en col·laboració evidentment amb la Fundació Miró també pel que fa a espais, catàleg i esdeveniments.

— Ambiciós, tot plegat.

— I més coses! Entre les dues exposicions, farem que diversos artistes (Toguo, Calvo…) dialoguin sobre l’exili, l’africanitat, el postcolonialisme, els refugiats… També comptarem amb l’exposició itinerant de Bernard Plossu, fotògraf francès molt influent en la fotografia de l’Espanya dels anys 70, amb tots els seus paisatges picassians de Catalunya: Gòsol, Horta de Sant Joan, Barcelona, Cadaqués… I també publicarem, en quatre edicions per a quatre idiomes, la cartografia Picasso i Barcelona. Sense oblidar activitats en fires, en centres de gent gran, al Grec, al Festival de Jazz…

— Però sincerament: no creu vostè que Barcelona s’ha quedat encallada en Gaudí, Picasso, Miró i Dalí?

— Excepte Gaudí, que ja és un museu a l’aire lliure, la relació vital de Miró, Dalí i Picasso és tan intensa amb Barcelona com amb París o Nordamèrica. L’Agrupació Adlan (Amics de l’Art Nou), creada per Sert, Gomis, Prats i Sindreu, va difondre l’obra de tots tres arreu del món i Picasso, per exemple, hi va presentar obres cubistes i avantguardistes. Per mi el Modernisme representa la Catalunya eterna i alhora la seva vocació de modernitat; Torres Garcia (de qui vaig comissariar la primera exposició al Museu, quan encara no n’era director), torna a situar Catalunya als nous corrents i fins i tot durant el franquisme aquí apareix Dau al Set, l’informalisme de Tàpies… La tendència cap a la modernitat ha estat constant, però el que passa és que avui el món de l’art ha canviat molt. El mercat és més internacional, hi ha fundacions que venen molta obra, el moviment hi és, és clar. Aquí n’hi ha menys que a Nova York o a París, però n’hi ha. Però sí que hi ha menys connexió entre els intel·lectuals, els pintors, els poetes, i, en canvi, un dels interlocutors principals és el mercat.

— Per últim: què és Picasso, encara avui?

— És que Picasso no existeix: té mil rostres. És un pintor quasi impressionista, amb la seva particular època blava,  inventor del cubisme, revolucionari de l’art… El segle XX neix el 1907 amb les Demoiselles d’Avignon, i l’any 32 Picasso té quadres ja molt desconstruïts i alhora molts paisatges clàssics… però sempre és un Picasso! És un artista molt productiu, tant que esdevé incatalogable. A banda que també era un gran poeta, sobretot durant els anys de la Guerra Civil, i autor de diverses peces de teatre. Publicarem la seva obra teatral completa!

— Picasso, dramaturg?

— Exacte. Per no dir que evidentment va revolucionar l’escultura, construint a través d’objectes, cartró, ampolles d’absenta… Picasso ho canvia tot, influeix sobre el constructivisme rus però també sobre el surrealisme. Aprèn a fer ferro forjat gràcies a la seva amistat amb Julio González, acaba influint a tot Europa i a tot Amèrica… 

— Amb quin Picasso ens quedem?

— Amb cap. Amb tots. Picasso és d’una riquesa tan enorme que, això sí, és impossible no tenir una mirada sobre la seva obra.