El nou estudi que té a una de les finques règies de la Plaça de la Vila de Madrid, al barri Gòtic de Barcelona, destil·la tot el que ofereix als seus clients. Un enorme Buda pintat al carbó dóna la benvinguda: “Aquesta peça ha estat a tots els meus despatxos”, ens comenta la Pilar mentre remarca que fa tant de sol a la sala principal de l’oficina que han de tancar les contrafinestres. “He creat un equip. No sóc la Pilar Líbano, és l’estudi de la Pilar Líbano. Som cinc persones i a vegades en som sis. I moltes vegades col·laborem amb l’equip de la meva parella, el Jaime Pons, que també són cinc. Quan ens unim som un equip més gran”.
Parlar amb ella és un plaer perquè és tranquil·la, mou les seves mans amb delicadesa i té clares les seves preferències. Ha canviat molt l’interiorisme al segle XXI? “Més que un canvi de gustos és una adaptació als nous temps, a les noves tendències. Pel que fa a la part tècnica, les obres són cada vegada més exigents”.
Quines són les seves preferències en qüestió de materials? “Sempre he intentat treballar amb materials nobles que envelleixen amb el temps. La meva intenció és crear habitatges i espais atemporals on es vegi l’ànima de la persona que hi viu o hi treballa, més que buscar tendències molt avantguardistes. Els mobles han evolucionat molt. Una evolució brutal. Ha canviat la manera de viure i també ho han fet els mobles. Ara la gent viu a llocs petits. El moble clàssic ja no es fa servir, hi ha una clara preferència pels mobles més lleugers. Però jo sempre tracto de buscar mobles amb personalitat, els compro a antiquaris o als dévalages. Sóc conscient que els antiquaris ja no estan de moda, però encara en queden alguns oberts. I sóc fan dels dévalages; freqüento els d’Avinyó, Besiers, Montpeller o fins i tot algun d’Holanda. Tinc contactes a diversos llocs i també a alguns antiquaris d’aquí. Al client li agrada molt participar en el disseny de casa seva i a mi m’agrada que les cases parlin de qui les habita”.
Varietat de clients
Un dels seus primers clients va ser el seu amic Antonio Miró. Va idear les seves botigues de Barcelona i Bilbao i va crear l’Hotel Miró que anys després s’ha convertit en un bon veí del Guggenheim. Des de llavors ha deixat la seva empremta a tantíssims projectes com a l’interior del Real Club de Golf El Prat de Terrassa, amb l’edifici de Carlos Ferrater, o al restaurant del Círculo Ecuestre.
El confinament va coincidir amb la inauguració del take away El Kao Street al carrer Bisbe Sivilla del barri de Sant Gervasi. “Ja havia treballat amb la família Kao al seu hotel d’Andorra —explica la Pilar—. I em van demanar que fes un local a Barcelona per a comandes amb una estètica moderna, en línia amb el restaurant Kao. Va estar tancat, però ara el concepte és perfecte perquè serveixen menjar a domicili”. Un altre dels seus encàrrecs en el món de la restauració han estat els mexicans Hoja Santa i Niño Viejo d’Albert Adrià i Paco Méndez, dos negocis independents, però veïns, a l’Avinguda Mistral, el mobiliari dels quals va estar íntegrament dissenyat per l’estudi de Líbano.
També té molta experiència en el sector hoteler. “Ara estic fent un hotel a Porto i un agroturisme a la zona nord de Menorca, i continuo fent la reforma de l’Hostal Empúries, que anem fent per parts per no haver de tancar mai l’establiment”.
Té molts encàrrecs per tot Espanya, però ella sempre ha preferit tenir el seu campament base a Barcelona. “Fa un any i mig que som en aquest pis a la Plaça de la Vila de Madrid i puc assegurar que és molt més tranquil que l’anterior despatx a Rambla Catalunya, on vam estar vint anys. Tinc molt clar que vull treballar sempre a Barcelona i en un estudi petit. M’agrada col·laborar amb altres persones, però sense perdre l’essència”. Què pot dir de les diferències que hi ha entre Madrid i Barcelona? “Són dues velocitats arquitectòniques; quan treballo a Madrid he de canviar la ment. És totalment diferent”.
Gaudí i Coderch
Barcelona no s’entén sense Gaudí i Coderch. Com defineix a aquests dos grans creadors? “Gaudí va ser un personatge importantíssim per a Barcelona, representava la modernitat en aquell moment, un home extraordinari i artesà a la vegada. Tenia el do de l’artesania. I Coderch és el món de les idees, el món dels espais. Tot el que ha vingut després ha estat una còpia de Coderch”. Pot nomenar algun arquitecte més que tingui com a referència? “M’encanten els portuguesos com l’Álvaro Siza i l’Eduardo Souto de Moura o el brasiler Isay Weinfeld”.
L’art l’envolta i precisament contactem amb ella per a aquesta entrevista perquè ha tornat a la Galeria Àngels Barcelona, un espai que va dissenyar fa tretze anys, per presentar una exposició-homenatge a l’espai domèstic. El local d’Àngels Barcelona al carrer Pintor Fortuny va ser abans un garatge de reparació de cotxes i el 2007 es va transformar en una galeria amb dos espais per exposar i unes oficines interiors.
“Gaudí va ser un personatge importantíssim per a Barcelona, representava a la modernitat en el seu moment, un home extraordinari i artesà a la vegada. Tenia el do de l’artesania. I Coderch és el món de les idees”, sosté
Dos espacios és una mostra curiosa perquè presenta dos espais amb el segell de Líbano. “Volia mostrar la relació de l’art amb la vida quotidiana; les obres surten de la galeria i arriben a les cases. Al saló proposo un diàleg entre una foto d’una finestra de Mabel Palacín amb una instantània de la sèrie Herbarium de Joan Foncuberta amb l’Homenatge al Bosco d’Esther Ferrer, entre d’altres. La idea és mostrar una gran composició com si es tractés d’un gabinet”. I al menjador-despatx també hi ha un diàleg entre les obres d’art i els mobles. “Les parets són miralls i hem triat obres com la fotografia de Peter Downsbrough, que va estudiar arquitectura i presenta un treball de reflexió sobre la geometria, els nombres primers entrellaçats d’Esther Ferrer o els textos de Pep Agut i Daniel G. Andujar”. El diàleg funciona.
El despatx a casa
Ara tothom pensa en les necessitats que té a casa seva, per adaptar-se a la nova realitat del teletreball i molts dels clients de Líbano la tornen a trucar: “Escolta! Vull un despatx, vull un menjador-despatx o vull veure’m reflectida en una habitació fresca —aquestes són les peticions més comunes—. També els preocupa la cuina, volen una cuina molt viscuda. M’encanta que em truquin les persones a les quals els hi he fet casa seva perquè els hi canviï alguna cosa… Jo treballo molt la relació amb el client”.
Si algú contacta amb el seu estudi per fer un canvi a la decoració de casa seva… “El primer que els hi demano és que facin els deures: Què els hi agrada? On se senten més còmodes? Començo per on se senten còmodes. Aquí comença la relació. És un treball de dos”.
