Pilar Romera: A la recerca del temps literàriament perdut

“El primer moment claríssim d’inflexió a la meva vida va ser quan vaig aprovar els exàmens per treballar a la Caixa de Catalunya, just en acabar la carrera. Imagina’t, contracte de tres anys que acabaria sent fix, ben pagat, tot i queee confraternitzant amb l’enemic capitalista. En aquell temps jo era molt i molt progre, ja saps… Així que ho vaig rebutjar per un contracte bastant tronat de tres mesos a la universitat. Recordo la cara del meu pare quan vaig apel·lar al romanticisme de contribuir amb el meu treball al progrés de la societat mitjançant la cultura, l’educació, la igualtat d’oportunitats, desenvolupar el pensament lliure enfront de l’estat capitalista, etcètera. El pobre home es volia morir. No m’he penedit ni un segon d’aquella decisió”, explica, riallera, prenent-se “una canyeta, of course” a peu de barra.

L’escriptora Pilar Romera ha arribat al Bar a mig matí, portadora d’una alegria eufòrica que té incrustada a l’ADN, amb ganes de paisanatge i que a la ràdio soni “alguna cosa del Chet Baker, del Coltrane o del Miles Davis”, una molt probable banda sonora de la novel·la que està preparant actualment, on,  avisa, “hi surten bars, música i músics. I jazz, molt jazz. I, parafrasejant a la gran Mayra Gómez Kemp, hasta aquí puedo leer”.

Pilar Romera es defineix com “una noia de poble de Riba-roja d’Ebre que va arribar a Barcelona amb 18 anys i viu al barri meravellós de Sant Antoni”.

L’escriptora explica que va venir a Barcelona a estudiar i es va llicenciar en Història Contemporània “just quan va començar la crisi econòmica post Olimpíades. Vaig viure els vuitanta estudiant i els noranta en precari. Déu estreny, però no ofega i al final vaig aconseguir una feina a la Universitat de Barcelona, que, contra tot pronòstic, encara conservo”. Entretant, té publicats quatre llibres, amb divuit anys de diferència entre el segon i el tercer.

Tornar a començar de zero

“El segon punt d’inflexió de la meva vida va ser quan vaig decidir que ja no escriuria més només per a mi i intentaria publicar. Em va costar molt prendre la decisió, no veia clares les meves oportunitats, tenia un pudor absurd. Fins que un dia em va agafar un rampell i vaig presentar L’Esperit del vidre a un premi. Vaig guanyar i el van publicar”.

Aquell llibre va gaudir de continuïtat amb un següent lliurament literari, Dins la boira, però llavors va arribar el que l’escriptora considera el seu tercer gran punt d’inflexió: “Vaig decidir tenir a la meva filla i deixar temporalment el món de les lletres durant la seva infància. En aquell moment no vaig pensar que durés tant ni que passaria tanta factura. Van ser tretze anys en blanc que, sumats als tres que vaig trigar a escriure Li deien Lola, més l’any que l’editorial el va tenir en guaret, va fer que passessin gairebé vint anys fora del circuit. Molt de temps. Va significar tornar a començar de zero”.

Li deien Lola va sortir publicada el 2016 i l’ha seguit la reeixida Els impostors (Columna) de 2019, títol més recent en l’obra de l’escriptora, que es mostra orgullosa “d’haver estat capaç de tornar a escriure després de tant de temps. He viscut el fet de començar a publicar quan ets jove i atraus, ets una novetat i tot flueix. La maduresa és àrida en molts sentits i en el literari també. Així mateix, m’enorgulleix molt haver traduït Los impostores al castellà i que me’l publiqués una editorial com Destino. Em va costar molt i va ser una tossuderia meva que al final va funcionar. Com diuen els anglesos: a dream come true”.

Amb el seu cinquè títol en la cartutxera, sembla que la recerca d’aquell temps literàriament perdut va donant els seus fruits.

Un lloc al món

Pilar Romera assegura que el que més li agrada de Barcelona és que és una ciutat d’extrems: “M’encanta per radical, quan toca. Sempre hi ha hagut una rauxa meravellosa que s’ha manifestat en molts moments: des de la Guerra de Successió a la Setmana Tràgica. És una ciutat molt poc provinciana. I això m’encanta, malgrat que de vegades és profundament classista. Amb un classisme poc agressiu, a la catalana, que m’enerva molt”.

— Els barcelonins som molt nostres?

— Sí, no m’agrada com resulta de difícil barrejar-te. Durant anys, vivint a Barcelona gairebé no em relacionava a nivell íntim amb barcelonins. Tots els meus amics eren gent d’altres llocs, com jo. És una ciutat molt dura si vens de fora. Després, quan trenques el gel, ja els tens guanyats per sempre. Però costa, costa.

Ara, l’escriptora assevera que la ciutat és “sens dubte” el seu lloc en el món. “Em fa molta gràcia la gent de ciutat que veu la vida a un poble amb un romanticisme que asseguro que se’ls passaria passant un hivern en algun d’ells. I ull! Adoro el meu poble. Però ja no podria viure-hi”.

— Així doncs, voldràs picar alguna cosa? Tenim menú, tapes, plats combinats…

Sense perdre el somriure, acostumada a la vida de bar, que defineix com a “temples del barri”, Pilar Romera respon ràpidament:

— Gairebé sempre ració, a vegades menú. Gairebé mai plat combinat.

I, mentre pensa què menjarà, demana una altra canya.