Es considera plaça, però costa creure que ho sigui. Dos grans carrers, Balmes i Via Augusta, la parteixen en tres trossos i els vianants, que són els que n’haurien de fer ús, es queden amb els espais sobrants que deixen els vehicles que circulen per aquestes dues grans artèries. A la Plaça Molina, els diferents usos s’hi encabeixen com poden, ocupant tots els racons. La plaça fa funcions de pàrquing de motos, és habitual veure-les aparcades just al darrere de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat que hi ha al mig. També és això, una parada de tren, un lloc d’interacció, de l’encreuament de barris, entre el Putxet i el Farró i Galvany. Però també és un lloc de terrasses al sol, de botigues, fa funcions de pipican i d’espai de joc per les criatures. I ara també s’ha convertit en un magatzem de les obres que es fan al carrer de Balmes.
En un dels tres fragments de la plaça, al cantó muntanya, on hi ha la peculiar estació dels Ferrocarrils, una mena de glorieta amb vidre que sobresurt, hi ha dues terrasses que sempre estan atapeïdes. Aquí als matins i als migdies hi toca el sol i s’aprofita. Les taules, ara amb estufes elèctriques, estan molt sol·licitades amb grups de joves, noies rossíssimes, senyores grans amb ulleres de sol, cabells crepats i ben pentinats, i parelles, elles amb animal print i ells abrigats amb armilles acotxades. La plaça és una de les portes d’entrada de l’upper, a partir d’aquí, aquest paisatge humà predominarà.
A més dels locals de restauració, encara hi cap una perfumeria, una sabateria que fa mesos que està en liquidació i dues entitats bancàries diferents, cosa insòlita, n’han desaparegut milers a Barcelona però, en canvi, aquí estan cara a cara i al costat d’un altre servei en vies d’extinció, un quiosc amb els diaris i les revistes a la vista. A la Plaça Molina hi ha coses que no es troben fàcilment, al cantó mar, també hi ha una bústia groga, de les de tota la vida, que fa companyia a l’escultura de Joan Maragall, pràcticament davant de la casa on va viure el poeta i que ara és un museu. En aquest altre tros de plaça, la façana l’ocupen dos restaurants, un local de shawarmes i un altre de crestes argentines. Aquí un grup de nens juga a futbol esquivant les terrasses, alguna moto aparcada (mal aparcada) vianants i gossos. S’han construït unes porteries amb les jaquetes i aprofiten, al màxim, l’espai.
Si a la part muntanya hi toca el sol, aquí es gaudeix de l’ombra. Hi ha tres arbres, encara que costi de detectar-los. No tenen cap protagonisme però són únics a la ciutat, són Parasenegàlies, una espècie pròpia de l’Amèrica del Sud; abans vivien a Gal·la Placídia, però es van trasplantar aquí. En aquest tros de plaça també hi ha l’element més històric i més significatiu, una font del 1874, tot i que hi ha dubtes sobre la data exacta de la seva creació. Una font pomposa, amb els escuts de la ciutat i el de l’antiga vila de Sarrià esculpits a la pedra, i que, com els arbres, també existeix sense massa pena ni glòria.
Però el més curiós d’aquesta no-plaça és qui li dona nom, l’arquitecte osonenc Francesc Daniel Molina, que entre d’altres coses va fer la plaça Reial. Molina va dissenyar la plaça més bonica de Barcelona i, paradoxes de la història, dona nom a una de les més lletges de la ciutat.
