Poder i fragilitat: reflexions sobre evolució amb Jordi Serrallonga

Dioses con pies de barro, publicat durant l’últim trimestre de 2020 per l’editorial Crítica, es llegeix com un compendi d’aventures explicades pel seu protagonista. Escrit amb la passió de qui estima el treball de camp i la confrontació d’estereotips culturals, Serrallonga ens puja a bord de l’HMS Beagle al costat de Charles Darwin, ens convida a seguir-li els passos en les seves expedicions per la sabana africana o presenciar la problemàtica convivència amb aborígens australians, “enganxats” a la vida moderna. Tot això, en el marc d’un diagnòstic crític —el de l’impacte de l’espècie humana sobre el planeta— que presenta, però, brins d’esperança.

Articulat amb un estil divulgatiu i assagístic —ple de figures retòriques, referències a l’imaginari popular, anècdotes de la seva biografia, i algunes reiteracions discursives— aquesta espècie de monòleg còmplice busca sensibilitzar el lector, a qui interpel·la de continu. Emulant la conversa que suscita, recuperem alguns dels seus passatges més valuosos.

– En les primeres pàgines de Dioses con pies de barro recordes com arran del confinament, amb la dràstica disminució de l’activitat humana, es va produir l’aparició d’animals poc o gens freqüents, en una estranya proximitat. És el cas dels dofins al Maresme, o del mític i sempre evasiu puma als carrers de Santiago de Xile. Després de descartar la romàntica hipòtesi d’una “rebel·lió dels animals”, assenyales que tot això representa més aviat una prova de l’espai abans pres a la naturalesa, que sempre torna, sota una forma o una altra.

“Parlar de rebel·lió i llibertat animal comporta una reflexió que va molt més enllà. Vol dir replantejar la nostra posició biològica en el si de la natura. Ens havíem considerat capaços de superar qualsevol contratemps gràcies a la tecnologia; pensàvem haver deixat enrere l’amenaça de precedents i devastadores pandèmies, però la realitat és que el nostre món està en constant evolució i no som ni deesses ni déus, sinó una peça més entre els diferents peons que formen part del Systema Naturae“.

– Un sistema que cada vegada compta amb menys espècies, algunes de les quals es conserven només en forma fòssil, d’esquelet o taxidermitzades en museus. A propòsit de la teva vocació com a naturalista, fas genealogia i refereixes certs descobriments infantils, confrontats amb il·lusió amb les peces del Museu de Zoologia i del de Geologia, sense oblidar la impressió viscuda davant el majestuós “Mamut de la Ciutadella”. Una escultura de 1907, obra de Miquel Dalmau, que havia de ser la primera d’una sèrie d’animals locals extingits.

“El curiós és que un com ell va viure a Barcelona fa mil·lennis. L’any 1922, durant els treballs en una finca privada de l’avinguda Pearson (Sarrià), es van descobrir fòssils pertanyents a un exemplar bastant ben conservat. Moltes d’aquestes restes es trobaven al Museu de Geologia i allà, estupefactes davant la contemplació d’aquell tresor del passat, José Luis [un amic d’infància] i jo vam decidir que trobaríem un d’igual de la nostra excavació pirata al palauet de Can Buxeres. Qui ens havia de dir que, anys més tard, ja com a arqueòleg i naturalista «legal», em retrobaria de nou amb ells, però aquesta vegada acompanyat d’alumnes”.

“Les mans de Darwin havien esbossat un primer arbre evolutiu, encara que la seva ment seguia plena de dubtes. A l’encapçalament de la pàgina amb aquell arbre de la vida, va escriure: «I think»”

– Un dels eixos fonamentals de Dioses con pies de barro és la teoria de l’evolució de les espècies, que suposa un dràstic canvia de paradigma, davant de les diferents tesis creacionistes. Especialment valuoses semblen les pàgines en què mostres que no va ser senzill per a Darwin realitzar aquest moviment tan transcendental, que deposa a l’ésser humà del seu lloc de privilegi i el situa horitzontalment al costat de la resta de criatures, en un mateix pla de realitat.

“Darwin, un cop a terra, a prop dels seus, va veure com tot el jovial entusiasme de la seva etapa expedicionària s’havia transformat en una severa angoixa. El viatge a bord de l’HMS Beagle li havia permès observar i estudiar la naturalesa de forma independent a les conservadores idees que encara corrien per Europa, però a Anglaterra va tornar a topar amb elles (…). Sospitava que la vida evolucionava lliurement, i no sota els designis de cap dissenyador creat per la ment humana. Les seves mans havien esbossat un primer arbre evolutiu al Quadern B (1837-1838), tot i que la seva ment seguia plena de dubtes. A l’encapçalament de la pàgina amb aquell arbre de la vida dibuixat, Darwin va escriure: «I think»”.

– Sembla complicat desvincular-se de la teoria oficial, sense més, i substituir-la d’arrel, per molt que la nova corregeixi alguns dels problemes de l’anterior. Especialment quan el que es tenen són intuïcions…

“Les científiques i els científics són humans. Podem tenir dubtes respecte al nostre subjecte d’estudi, però mai podem un treball basant-nos en creences i sospites, sinó en evidències empíriques. Per tant, Darwin necessitava aquestes evidències”.

– Em demano si la consolidació d’una teoria tan global —que substitueix la cosmovisió prèvia i passa a ser creguda com fonamental— funciona només d’acord amb la nostra capacitat cognoscitiva o en un sentit absolut, la qual cosa ens podria apropar a una nova forma de deïficació. Kant ja va explicar com la nostra racionalitat troba en el cosmos només les regularitats que projecta (perquè les pot processar racionalment, segons la constitució que li és pròpia). D’una manera molt més concreta i observacional, de psicologia empírica, em sembla deliciosa l’anècdota que et va explicar Phillip V. Tobias, a qui consideres “un dels grans mestres de l’evolució humana”.

“A vegades anava acompanyat d’un col·lega que es dedicava al món dels vius, concretament, als dominis de l’escorpí. Per aquest fet, solien escollir una zona semidesèrtica plena de pedres i amb alguns arbustos. La millor elecció per als objectius de tots dos (…). Tobias li deia al seu amic que, en el cas de topar amb un fòssil, si us plau el guardés per ensenyar-li després; una cosa semblant replicava l’altre (…). Després d’un dia de treball sota un sol de justícia l’expert en evolució humana tornava amb algun fòssil interessant, però sense cap escorpí. Mentrestant, l’expert en escorpins venia amb una bona col·lecció d’espècimens, llestos per deixar al terrari de la universitat, però sense cap pedrot a la butxaca. I això sempre es va repetir… tots els dies van finalitzar amb el mateix resultat”.

“És important que la humanitat, amb les possibilitats que ens confereix la llibertat d’escollir entre diversos camins, tingui en compte hipotètics nous escenaris”

– Un diria que fins i tot recerca de certeses que es volen universals es troba moguda per una passió o un factor personal. La teva emotiva menció a la mort de la filla gran de Darwin sembla il·lustrar aquest punt. Una experiència que —segons expliques— suposà l’empenta per a exposar la seva teoria de l’evolució, contra vent i marea; i sobretot contra el que, per a una gran majoria —com ha explicat l’estudiós de la ciència Alexandre Koyré a propòsit de Galileu— es considerava de “sentit comú”: ja no només l’excepcionalitat metafísica de l’ésser humà, sinó la idea que en la naturalesa prospera el més fort. Cosa que no diu Darwin. Sí que subratlla, en canvi, la proliferació dels individus millor adaptats. En aquest sentit, com s’està produint, de cara al futur, el mecanisme de selecció natural?

“Fer apostes, quan es parla d’evolució no és fàcil. Els canvis són impredictibles i l’espècie que crèiem reeixida resulta que fracassa (…). Tot depèn del moment que et toca viure i dels canvis que puguin succeir. I per això és important que la humanitat, amb les possibilitats que ens confereix la llibertat d’escollir entre diversos camins, tingui en compte hipotètics nous escenaris. El problema és que preferim la seguretat i certesa que ens ofereix un món previsible; sempre capaços de trobar solucions en el nostre intel·lecte i tecnologia”.

– Sempre m’ha cridat l’atenció com dins del grup dels que assumeixen la realitat del canvi climàtic hi ha qui li resten importància argumentant que la pròpia tecnologia salvarà finalment a l’home. El to mític d’aquestes expectatives és molt evident. Sembla que si alguna cosa no tolera el sapiens sapiens és la sensació de no tenir el control sobre allò que l’envolta. La creença en un progrés indefinit o en una forma sostinguda de benestar es donen per bones pel desig de què, efectivament, siguin reals. Una forma d’autoengany, wishful thinking sostingut en el temps i retroalimentat de diverses maneres —també amb la màscara de la fortalesa, com ha explicat Jean-Claude Carrière en el seu imprescindible llibre Fragilidad (Ediciones Península)— d’acord amb aquella humana necessitat de “seguretat”. Però hi ha moments històrics en què fins i tot aquesta imatge, tan ben perfilada en el mirall de les il·lusions, es trenca irremissiblement…

“La sorpresa i estupefacció amb què vam acollir el desembarcament de la SARS-COV-2 és, en bona part, resultat de la vanitat de l’ésser humà. Una vanitat que ens va allunyar de l’evidència científica per, en una esfera més filosòfica i tecnocràtica, seguir situant-nos en el centre de l’univers. Sens dubte, la pandèmia hauria de servir —encara que el preu pagat hagi estat molt alt i irrecuperable en vides humanes— per rescatar l’estudi de la natura des de l’objectivitat de la ciència. L’Homo sapiens no és una criatura encaminada cap a una idea de progrés constant”.

“La bona notícia és que encara hi ha temps d’aprofitar la nostra adaptació biològica estrella (…) doncs el perill més imminent no resideix en la naturalesa, sinó en les nostres pròpies decisions”

– El problema, de nou, es troba en l’eventual dificultat per separar la creença, subjectivament assimilada, de la teoria, que es vol objectiva, però que sempre pot aplicar-se de manera interessada. Com ens ha ensenyat Nietzsche —i després Freud— l’ésser humà acostuma a posar el pensament racional al servei de l’instintiu, és a dir de la seva pròpia autoconservació. En aquest sentit, com potenciar l’avantatge evolutiu del sapiens sapiens, de manera veritablement profitosa?

“La solució, un cop més, està en el coneixement. Ciències, educació i cooperació. La clau per a aprofitar el que ens queda d’existència com a espècie passa per aprofundir i extreure el moll de la vida. Amb això no només reprenem els versos de Walt Whitman, sinó la prosa de Darwin i la seva colla. Tots els éssers vius evolucionen, sobreviuen o s’extingeixen segons els mecanismes de la selecció natural. L’adaptació al medi és constant i ningú pot saber el que passarà exactament en el futur (…). La bona notícia és que encara hi ha temps d’aprofitar la nostra adaptació biològica estrella: l’acumulació i transmissió de coneixement. Acceptar el que som i buscar la millor de les sortides; perquè el perill més imminent no resideix en la naturalesa, ni tan sols en un virus, sinó en les nostres pròpies decisions”.