El Macba és encara el gran tabú del nostre sistema museístic, aquell edifici blanc de Richard Meier que lamentablement va donar més espai a Richard Meier que al museu, però que tot i així dignifica el cor del Raval mentre prova de cridar-nos a l’orella que som éssers contemporanis. Que no podem evitar ser éssers moderns, perquè per molt que ens agradin els clàssics resulta que vivim en el present. Viure en el present, però, tampoc no deixa de ser una opció: hi ha massa gent que prefereix ignorar el present, allò que succeeix ara, i aixoplugar-se en els infal·libles refugis del Modernisme, del gòtic o el romànic, dels nostres impressionistes o del triumvirat Dalí-Miró-Picasso. És una opció. Tancar els ulls és una opció.
Com a molt, per a posar-se al dia, alguns es deixen caure per exposicions sobre art digital o s’aventuren a anunciar museus d’art tecnològic a la Fàbrica de Canons. Diuen que el present és això, que el futur és això, i aleshores no m’estranya que acabem tots visitant mòmies daurades virtuals a l’Ideal. Si el present és això, si el futur és posar-se les ulleres o agafar la tablet o prémer la pantalleta per gaudir d’una experiència tres-cents seixanta, immersiva, tàctil i tresdé, o quatredé, que et faci sentir talment com si fossis dins del cervell d’algun geni perquè les tecnologies t’ho permeten entendre tot molt més (i sobretot entretenir-te), aleshores és que estem perdent el present de vista. Mentre tot això passa, que està molt bé, la contemporaneïtat s’exposa al Macba. No només al Macba, però al Macba. Si vols saber on vius, en quin any vius, en quina cultura vius, en quina angoixa vius. També t’ho pots perdre, evidentment: l’antic Egipte et deu quedar molt més a prop, segur.
El Macba ha trobat una línia discursiva que se situa entre la rabiosa actualitat i les nostres celebrades avantguardes: tirar de col·lecció. Essent dipositari d’una de les col·leccions més importants del país, però també la més eclèctica i amb més potencial de sorpresa, la política que segueixen és avui fer menys exposicions temporals (caríssimes) i més exhibició del patrimoni custodiat al centre. No és res gaire diferent d’allò que fa el Moma, on no ens cansem pas de veure-hi repetits les sopes de Warhol, les dames de Picasso o els nenúfars de Monet. La diferència és que al Macba hi trobem la nostra contemporaneïtat, combinada amb altres contemporaneïtats internacionals. La nostra visió, la nostra aportació. Què diantre diu la nostra era de nosaltres, i viceversa.
Al Macba hi trobem la nostra contemporaneïtat, combinada amb altres contemporaneïtats internacionals
L’exposició Preludi/intenció poètica mostra la voluntat del museu de posar l’obra en el centre, molt més que un relat, molt més que una exhibició de patrimoni: veniu, que hem fet poesia. Aquesta obra és aquí perquè connecta bé amb aquesta altra, com un vers, com una cançó, i no hauria de caldre que ningú t’expliqués per què: ningú no t’explica per què una nota va després d’una altra, o per què un color segueix l’altre en l’arc de Sant Martí. Tota obra d’art té una intenció poètica, com l’Univers, i el Macba ha decidit tenir també la seva: emancipa’t de guies, d’explicacions, de lògiques, i vine a gaudir d’una obra d’art en forma de museu. Una veritable experiència immersiva: immergeix-te, per uns instants, en el teu segle. És com l’esplèndid llit de Tàpies o l’Enderroc d’Abellí que pengen permanentment de les dues parets principals: hola, des d’aquí tenim coses a dir. Existim. I amb això n’hi hauria d’haver prou.
Quan Max de Esteban pretén que ens perdem dins la projecció A Forest, ens perdem en el món de la Intel·ligència Artificial però fixant-nos en els marcs ideològics on opera: és a dir, no tant en la tecnologia com en la seva implicació social, i fins i tot ens preguntem si el bosc que apareix és real o generat. Quan Fito Conesa instal·la una orquestra de vent i metall vora un llac, és per veure si la terra hi respon; quan Bernat Daviu ens mostra una colla dansant dins d’un museu, a través de mòbils exposats en una paret, està preguntant-se per què els joves ballen i es filmen fora dels museus i no a dins; quan Antoni Llena ens exposa Senyals de fum des d’un subsol, ens remet a la pandèmia i a la fragilitat del traç, el pas del temps, als referents artístics en forma de dietari dibuixat; quan Regina Giménez ens planta geometries i colors que ens evoquen antics llibres de geografia o de geometria, fa que el color i l’absència de color acaparin tot el protagonisme.
I després passem a les peces que ja tenen menys a veure amb els sentits i més amb el llenguatge i les lletres: poemes visuals de Brossa, trencaments de significats amb Broothaers, partitures impossibles de Mestres Quadreny. I quan ens endinsem en les obres de connotació més domèstica, Domènec ens posa roba estesa a l’edifici Mies Van der Rohe i Lucía C. Pino ens parla dels materials que avui ens plastifiquen l’ànima sota una llum mig reparadora mig tòxica. A destacar, i molt, la House of the Sun de Pedro Torres: una gran instal·lació que ens porta des del llenguatge més astronòmic al reflex més quotidià d’un raig a la paret.
Tot això passava, i passa, mentre crèiem que la modernitat estava a un clic. La modernitat es troba al cor del barri antic de Barcelona, i val la pena una higiènica visita per a actualitzar-se. No és que anar al Moco o a l’enèsima sala virtual estigui malament: és que té menys a veure amb nosaltres. I encara menys a veure amb la poesia.
