La poètica tropical de Pedro Juan

Les comunicacions no sempre són senzilles amb l’Havana, però després d’intercanviar diversos correus electrònics ens atén Pedro Juan Gutiérrez en videoconferència des de casa seva. Demostra una amabilitat exquisida, que podria sorprendre a qui s’esperi topar amb la ruda veu narrativa de la Trilogía sucia de la Habana, arran de la qual va ser mundialment saludat com una mena de Bukowski tropical. Sobre els límits i les presumpcions de l’autoficció parlem en la nostra conversa, motivada en gran manera per l’exercici de desdoblament que escenifica a Diálogo con mi sombra. Sobre el oficio de escritor, el seu darrer llibre publicat a Anagrama. Una obra redactada molt ràpidament —“tot estava al cap, inconscient, les preguntes i les respostes”— per la necessitat d’“estabilitzar la meva posició davant el fet de l’escriptura”. Ja que, al llarg dels milers d’entrevistes realitzades —es conserven en un arxiu de Princeton, ens explica—, les respostes, a preguntes similars, havien anat fluctuant.

Tradicionalment, s’ha suggerit que el gènere en què coincideixen autor, veu narrativa i protagonista és l’autobiografia. Però fins i tot quan els fets narrats han estat viscuts per l’autor, en la seva assignació a una figura protagonista hi intervé l’artifici literari que transmuta la realitat. Obre la finestra a aquesta realització de la vida des del desdoblament que és la ficció: “Estic vivint amb Pedro Juan des del setembre del 1994, quan, junts, comencem a escriure Trilogía sucia de la Habana”, reconeix Pedro Juan Gutiérrez al pròleg de Diálogo con mi sombra. “Jo sóc jo. I ell és la meva ombra. Tot i que el senyor té el seu ego ben muntat, i si se li pregunta dirà que és tot al contrari: «jo sóc jo, i el senyor Gutiérrez és la meva ombra»”. Una mena d’alter ego, doppelgänger o daimon que deambula i l’acompanya en els mateixos escenaris, i s’atreveix inclús a ficar-se eventualment en qüestions literàries, no només com a personatge. Per això la “filosofia de vida” que és per a Pedro Juan l’escriptura es desplega a partir dels ajustaments i desavinences “entre el Pedro Juan maleït, cabrón, i jo, que som tan diferents”.

Per descomptat, aquest desdoblament de regust barroc està present a la tradició literària. L’emancipació de la criatura, que té lloc a la quixotesca Niebla —quan en un moment de la ficció, cap al final, el protagonista es dirigia al mateix demiürg, Miguel de Unamuno, per demanar una sort més feliç, havent acariciat la temptadora invenció d’un gènere diferent, el de la “nivola”— apareix així mateix a l’inici d’aquest text descaradament biogràfic —Diálogo con mi sombra. Sobre el oficio de escritor— en què Pedro Juan Gutiérrez recorda la seva incursió al món de la literatura i deixa caure les màscares. O, millor dit, explicita com és de necessari el seu ús en el curs de la narració, tot complementant el text concebut pràcticament a la mateixa època sota el títol Estoico y frugal. En aquesta, la seva última novel·la publicada per Anagrama, parla així mateix de la seva infància i de la seva formació com a escriptor: “Crec que des de petit havia après a abstreure’m i observar el món des d’una distància boirosa” (…) alhora que “era efusiu i m’agradava conversar i tenir amics, mai no em va agradar viure apartat i en silenci”.

“Jo sóc jo. I ell és la meva ombra. Tot i que el senyor té el seu ego ben muntat, i si se li pregunta dirà que és tot al contrari: «jo sóc jo, i el senyor Gutiérrez és la meva ombra»”

Aquella ambivalència, l’oscil·lació entre l’experimentació intensa de la vida i la seva recreació en perspectiva, apunta ni més ni menys que a l’aristotèlic propòsit de “saber”, és a dir, conèixer les raons del que existeix o comprendre’s un mateix: “Vaig comprovar de seguida que gairebé tot el que abocava al diari era una destil·lació dels meus dies, i servia per aclarir els petits misteris quotidians que es revelen en escriure”, explica a Estoico y frugal. Mentre que a Diálogo con mi sombra, ho reflecteix des de la perplexitat: “M’he passat la vida intentant comprendre d’on ve aquesta necessitat d’escriure. I no ho entenc”. Una resposta sincera o retòrica, però que en qualsevol cas segueix animant aquella tasca, investigació o “ofici”. L’escriptura funciona com a mitjà per a la diagnosi i, tot i que no elimina la problemàtica o el patiment, ofereix un món paral·lel per a la seva possible assimilació a través de la representació en clau tràgica, còmica o tragicòmica. El paper taumatúrgic de la catarsi, la purificació que habiliten les narracions pròpies o alienes —viscudes en qualsevol cas com a pròpies, en ser sempre enteses des d’un mateix— ja va ser descrit per Aristòtil a la Poètica, la primera reflexió sobre l’experiència estètica que promou la literatura.

Confessa Pedro Juan Gutiérrez que no entén per què escriu, però és la consciència d’aquesta ignorància allò que, precisament, motiva que segueixi escrivint, en una retroalimentació compulsiva i alhora controlada. A l’entrevista amb si mateix sosté que “escriure és buscar una resposta, analitzar, estudiar alguna cosa que coneixes bé (…). Un intenta comprendre per no tornar-se boig (…) potser per això és a la poesia on millor em sento. A la poesia es deixen anar els dimonis, em sento lliure”. Pràctica que, en comparació amb la redacció de diaris, a Estoico y frugal al·ludeix com a una “destil·lació encara més filtrada, mitjançant aranyes invisibles que es mouen a la foscor”. En aquesta mateixa obra especula el següent: “Potser només escric per evitar el viatge al fons de l’infern (…) cal idear mecanismes de control abans d’arribar al punt del naufragi. Observar, meditar, escriure”. L’exorcisme que la literatura habilita, la troballa de la paraula que refereix allò que no es pot referir, atorga una sensació de consistència fins i tot quan es treballa amb quelcom que succeeix de l’altra banda. Doncs realment, no hi ha dos mons, una separació estricta entre ficció i realitat. “Si algun soc escriptor —es deia a si mateix Pedro Juan, després de descobrir Esmorzar al Tiffany’s— jo vull ser-ho d’aquesta manera, que no se sàpiga què és realitat i què és ficció”.

Sobre la mímesis

Avui sabem el que Kant i altres pensadors ja intuïen a propòsit de la imaginació, entesa com a facultat per a crear/recordar imatges: que es posa en joc en la majoria de les operacions mentals —amb consciència o sense— permetent comprendre tot el que passa en present i, semblantment, habilitant la concepció d’altres mons, viscuts amb un grau de realitat comparable. La descàrrega afectiva que precipita la tragèdia —tot i que el succés luctuós esdevé un altre— revela l’abast de la veritat suscitada per mitjà de la “imitació” (Mimesis). Aristòtil ho va estudiar a la Poètica posant l’èmfasi no ja en la reproducció literal de la realitat, sinó en la “versemblança” del representat: “Imitar és connatural a l’home des de la infància (…) i per la imitació adquireix els primers coneixements”. A més d’assenyalar el plaer que troba en el curs d’aquesta activitat, precisa aquell que també els fets que semblen excepcionals poden tornar-se creïbles, sempre que l’autor es posi en situació i experimenti allò del que escriu. S’elaboren els materials a consciència i s’alteren certs paràmetres perquè la realitat recreada resulti versemblant en la seva concatenació narrativa.

El cas de Pedro Juan Gutiérrez és paradigmàtic, en aquest sentit. Amb una sinceritat infrangible, en la nostra conversa recorda que “hi ha escriptors a qui aterreix el fet d’escriure sobre la seva pròpia vida. El meu projecte ha estat un altre. Escric a partir de les meves experiències més immediates. Sempre porto una llibreta a sobre”. Amb tot, la promoció d’aquest gènere de desdoblaments mai del tot falsos —dels quals vam parlar ara fa un any amb Milena Busquets a propòsit de Gemma, el seu ficcionat exercici de rememoració— no està lliure de conflictes: “Em porta molts problemes —confessa Pedro Juan Gutiérrez a Diálogo con mi sombra–– perquè la majoria dels lectors estan convençuts que no hi ha res de ficció als meus llibres. I es generen situacions enutjoses”. Idea que retrobem a Estoico y frugal, novel·la pràcticament coetània que venim citant i que confirma la fixació en paral·lel de les seves inquietuds, en aquest cas la reflexió sobre el fet literari: “Empro les vides de veïns, familiars, amics. I això és traïció. Alhora que estigma, la traïció de l’escriptor és també una mentida. Només una aparença de traïció, perquè un mai no copia al detall”. Una expressió que condensa prodigiosament l’esperit de la mimesi.

“Hi ha escriptors a qui aterreix el fet d’escriure sobre la seva pròpia vida. El meu projecte ha estat un altre. Escric a partir de les meves experiències més immediates. Sempre porto una llibreta a sobre”

La matèria primera de la novel·la és la pròpia vida, per això després d’un esforç minuciós de selecció i reenquadrament —una “destil·lació”, amb l’elaboració preciosista d’un llenguatge directe i no gens recarregat, que s’inspira en Capote i Hemingway— la literatura de Pedro Juan Gutiérrez sembla bategar amb pols propi. La pirueta de l’artifici consistent a reflectir la vida sense artifici, tal com és —descarnada, bella, o sense sentit—, resulta tan atractiva per a alguns com molesta per a altres. A Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama (1968-2000), Jordi Gracia inclou una carta que l’editor va dirigir a Pedro Juan Gutiérrez a propòsit del seu Animal tropical: “Penso que la novel·la funciona bé i que agradarà als teus lectors, podrà conquistar a uns i també irritarà altres, com els teus llibres anteriors”. I és que la fama d’escriptor maleït la venia cultivant Pedro Juan merescudament des de la Trilogía sucia de la Habana, amb escenes d’una cruesa cridanera, que —com ha explicat l’autor— reflecteixen la misèria i desesperança que els cubans van haver d’experimentar després del desmembrament de l’antiga URSS, i dramàticament il·lustrades pel fenomen dels balseros a mitjans dels 90.

D’entre els molts autors que Pedro Juan Gutiérrez inclou en aquella la seva particular Poètica en forma d’autoentrevista —el Diálogo con mi sombra. Sobre el oficio de escritor–– no sorprèn la menció Milan Kundera, que en novel·les com La broma o El llibre del riure i l’oblit —probablement les seves dues millors obres— recrea algunes de les experiències traumàtiques viscudes sota la dominació soviètica. Amb tot, les al·lusions del cubà fan referència sobretot a l’exercici de reflexió teòrica que aquell va abocar a L’art de la novel·la. Allí trobem afirmacions a propòsit de l’estatut ontològic de la ficció moderna, els límits de la qual són porosos i alhora abasten tota l’esfera de la realitat, i que l’autor del Quixot hauria esbossat amb una gosadia visionària: “Comprendre amb Cervantes el món com ambigüitat —explica Kundera—, haver d’afrontar, no una única veritat absoluta, sinó un munt de veritats relatives que es contradiuen (veritats incorporades als egos imaginaris anomenats personatges), posseir com a única certesa la saviesa del que és incert, això exigeix ​​una força igualment notable”.

L’autor, aquell personatge

Quan el narrador és el protagonista i, com en el cas de Pedro Juan, aquella recreació s’ha realitzat de manera tan temerària, la tendència per part de no pocs lectors és eliminar la quota d’ambigüitat i essencialitzar l’autor, convertint-lo en una màscara amb trets tipificats. D’ella sembla voler desmarcar-se al Diálogo con mi sombra, com per llegar una imatge més afí a la seva realitat o més distant a la del seu personatge, que —amb tot— s’obstina a reaparèixer. Ens explica, a propòsit d’un projecte recent en què es va plantejar optar per un punt de vista narratiu completament diferent: “Pedro Juan està atravesao… jo intento allunyar-me d’ell. «Ves-te’n!», li dic, com a un dimoni”. La criatura que un mateix no deixa de ser emergeix ex novo per la seva proximitat constitutiva. Com a alter ego s’erigeix en creadora i ratifica com de difuminada es troba, en veritat, la línia que separa ficció i realitat. I és que, com li va succeir a Søren Kierkegaard, els aclariments finals, volgudament conclusius, de l’autor d’autors —o de personatges “amb veu pròpia”— estan en gran manera condemnats a l’ambigüitat.

Sobre l’ofici d’escriptor reconeix Pedro Juan Gutiérrez que és “solitari”, i que un ha de ser insistent: has de “creure profundament en allò que fas”, repeteix més d’una vegada. La inaugural —al capítol del Diálogo titulat “Els inicis”— és potser la més cridanera: “Quan un escriptor es posa amb humilitats o se’n penedeix, ja està perdut. S’atura tota la creativitat. S’ha de dir: «jo sóc el millor». I creure-s’ho”. Qui parla en aquesta confessió? Pedro Juan Gutiérrez, o més aviat el seu tortuós daimon, que empeny a la tasca que precisament atorga consistència a la realitat viscuda? En un dels capítols més interessants de la Poètica, que en algunes edicions s’ha optat per titular “Consells als poetes” —així a la de Gredos, de 1974, amb traducció de Valentín García Yebra—, Aristòtil constata que “són molt persuasius els que estan dins de les passions, i molt de debò agita el que està agitat i enfuria el que està irritat. Per això l’art de la poesia és d’homes de talent o exaltats”. L’últim terme de vegades es tradueix com a “embogits”, ja que cal relacionar-ho amb el rapte diví o mania que ja havia esmentat el seu mestre Plató.

“Quan un escriptor es posa amb humilitats o se’n penedeix, ja està perdut. S’atura tota la creativitat. S’ha de dir: «jo sóc el millor». I creure-s’ho”

La identificació empàtica amb allò representat dalt de l’escenari, o narrat en diferents formats, es promou amb una versemblança major a partir de la seva experimentació per l’autor, un plantejament de reminiscències aristotèliques que trobem a la proposta de l’autor cubà: “Dins meu hi ha diversos homes que de vegades es barallen i es detesten, però gairebé sempre col·laboren i s’uneixen quan l’enemic s’acosta a les muralles”. La discreció i generositat que demostra Pedro Juan Gutiérrez a la nostra conversa pot xocar amb la imatge de —segons les seves paraules— “caribeny insuportable, masclista i groller”. No és impensable que, d’entre la multiplicitat de personatges que tots som en potència, es pugui produir una evolució cap a un caràcter predominant, més treballat, escollit a consciència i encaminat —en aquest cas— a “tranquil·litzar-se espiritualment”. A la nostra conversa no li tremola el pols en afirmar, contra el seu personatge —Pedro Juan— i contra els qui li sol·liciten altres Trilogies de l’Havana: “Des del 2007 estic tractant de portar una vida una mica més sana… i d’escriure a partir d’aquí. Perquè l’escriptura surt sempre a partir de la vida, del context. Si tens una vida agressiva, furiosa, això és el que surt”.

Sembla clara la deriva de Pedro Juan Gutiérrez cap a una forma més sofisticada o exquisida —segons precisa a Diálogo con mi sombra—, i fins i tot una “tendència a l’estoïcisme (…), a l’estudi dels textos budistes i a la frugalitat”. La cita no procedeix de la novel·la Estoico y frugal, però il·lustra fins a quin punt el seu ofici d’escriptor corre en paral·lel al relat amb sentit de la pròpia vida; i com la indagació que té lloc al “laboratori de la ficció” (Paul Ricoeur) no només és estètica, sinó que activa l’avaluació axiològica, la revisió o posada en perspectiva dels valors morals. En el curs d’aquesta indagació, i gràcies als desdoblaments, s’encerta en el blanc de la interioritat. Una mena de connexió que revela temporalment la bona relació amb el mateix daimon —tractada per Aristòtil a la seva Ètica— i que acostuma a maltraduir-se com a “felicitat”.