Havia sentit a parlar d’en Pol com una mena d’enfant terrible de la literatura catalana per la seva joventut i la seva empenta a l’hora de dir les coses, però encara no havia tingut l’oportunitat de llegir-ne res ni descobrir el perquè d’aquesta etiqueta. Així que vaig decidir fer oïdes sordes al rum-rum que moltes vegades es crea al voltant d’algú, per centrar-me en l’obra i gaudir d’un llibre sense expectatives.
Em reconec una lectora intensa i Napalm al cor ha sigut devorat, literalment, en pocs dies. M’ha corprès com no m’ho esperava, perquè és de paraules no dites que volen ser anomenades que tracta el llibre, si és que podem dir allò de que tracta una novel·la quan, en realitat, és més important com ho tracta.
— L’espera. Tinc la sensació que els personatges a l’inici de la novel·la estan esperant quelcom, com aturats en els temps, oi?
— En el llibre —l’espera— va lligada a una concepció del temps concreta, que se centra en un fragment de vida dels personatges, d’un lloc i d’un temps indeterminat. La novel·la situa l’acció en una mena de suspensió on els personatges estan penjant del fil del món, a mercè d’alguna cosa que no sabem què és, suspesos en una mena de no-temps i de no-espai. Diria que això és la vida. Com seguir vivint enmig de la batalla entre un món i un temps codificat, com ho és el nostre, regit per normes i regles a seguir, enfront de la vida, que no té codi, que és inesperada? L’espera és també la conseqüència o l’avantsala de l’enigma i del desconeixement. Els codis temporals i espacials et permeten comprendre la vida i solucionar els enigmes que es van presentant. La novel·la vol ser una exploració sobre què passa quan això desapareix i l’espera pren un lloc central: el de la impossibilitat de dir les coses d’una manera transparent, diàfana, directa.
— La llengua. És un personatge també, amb una dimensió més enllà de la parla. És el logos, el verb, el discurs, la raó. M’equivoco?
— No volia caure en una interpretació maniquea de la convivència entre llengües i entre cultures, però tampoc volia caure en un fals relativisme […]. Parlar de llengües em permetia parlar de codis, de maneres de dir el món i de designar-lo: és una via d’anomenar les coses que hi ha al teu voltant. La llengua és una manera d’assenyalar i, per tant, també de crear opressió i poder, de construir víctimes i botxins. M’interessava explorar aquesta vessant, no només com una qüestió lingüística en un sentit cultural, sinó en un sentit generacional —també en un sentit de codis entre iguals—, perquè hi ha una pugna de llengües present al llarg el text: la que parla la gent gran contra la que parla la gent jove, o la que parla el protagonista amb el seu amant. Hi ha molts codis, molts registres, moltes maneres de no entendre’s, de dissentir, i d’oprimir a través de codis lingüístics. Volia encetar una exploració sobre totes aquestes maneres d’entendre què és una llengua.
“Com seguir vivint enmig de la batalla entre un món i un temps codificat, com ho és el nostre, regit per normes i regles a seguir, enfront de la vida, que no té codi, que és inesperada?”
— La fugida. A la sinopsi del llibre hi diu que “l’única alternativa és fugir d’aquesta terra erma”. I el lector es pregunta, en quin moment començarà aquesta fugida?
— Com el món es va reduint quan la llengua es va perdent. La despossessió de la llengua és la despossessió del món propi. Hi ha un moment clau en la novel·la —del que no volem fer spoiler— que desencadena aquesta fugida endavant que s’explica a la contraportada. Per això es fa tan necessari per als personatges recuperar el seu món, que sembla haver-se perdut.
— L’amor. Sento que aquesta és una novel·la plena d’amor, en el sentit més pur i incondicional. El protagonista es mou constantment per amor.
— Estimar és, per una banda, atenció i, per l’altra banda, dedicació. L’atenció es transforma en dedicació, i la dedicació ha de culminar en correspondència: així s’obre el curs de l’amor. El protagonista és un personatge que està constantment observant, però que no jutja. En aquesta desatenció, o en aquest desinterès, hi creixen coses molt potents, però també s’hi cova molta maldat. El protagonista, per a mi, és com una medusa, una ameba enmig del mar que va sent colpejada, moguda per les ones, que són els altres […]. Aquesta és la seva potència, la seva força, i alhora la seva condemna: el fet d’anar vivint coses sense viure-les, que vol dir viure les coses a mitges. Però, de fet, no sé si això és viure a mitges o viure del tot: viure despullat del prejudici.
“El protagonista és un personatge que està constantment observant, però que no jutja. En aquesta desatenció, o en aquest desinterès, hi creixen coses molt potents, però també s’hi cova molta maldat”
— L’animalitat. La presència animal en la novel·la té un caire simbòlic, pròxim al misticisme que s’estableix en algunes cultures animistes amb els animals de poder, però allunyada de la dicotomia clàssica humà-animal?
— Hi ha l’humà i hi ha l’animal no humà, però un pot aprendre de l’altre i a l’inrevés. No m’interessava explorar què hi ha d’humà en l’animal ni què hi ha d’animal en l’humà, perquè per mi aquesta diferència no existeix. Quan escrivia la novel·la, em preguntava quina diferència hi ha entre aquesta família que viu en una barriada perduda enmig del no-res i la bandada de llops que viu a la muntanya. Volia explorar la relació, la convivència, des de la complexitat de la vida en comú, tenint en compte que viure en comú és sempre desitjable, però alhora implica el conflicte. La trobada és poderosa perquè és conflictiva.
— La mort. Les morts de la novel·la, són com claus que obren portes que no s’havien obert abans?
— És la mort l’inici de la vida? Penso en Perejaume quan diu que “crear no dura”. Allò important en la novel·la no és el temps que estan vius, sinó tot el que ha passat abans i tot el que passarà després. Als personatges, sembla que no els hi ha passat res en la vida, ni tan sols al protagonista. Però, què és allò que els pesa? Què és allò que té significat en la vida, per a ells? La mare, el pare, l’avi, l’amant, la llengua… tots portats a l’extrem —a mi m’agrada portar les situacions al límit per fer surar coses que costen de veure quan estan normalitzades i les aigües són tranquil·les—. Les vides que viuen no són èpiques, no són heroiques, no són interessants i, des d’una perspectiva hegemònica i canònica, tampoc no són dignes de ser narrades. Aquestes vides pobres, tristes, on no passa res més que el sobreviure. I d’això tracta la novel·la, de la lluita dels personatges per convertir sobreviure en viure.
— L’herència. El pes de la paraula no dita és un dels eixos de la novel·la, que sembla que es passin els uns als altres. Sento que utilitzes la llengua per omplir els silencis arrelats dins els personatges, que busquen la via per poder parlar, per poder ser.
— M’interessava moltíssim la qüestió de l’herència, a l’hora d’escriure el llibre. I també volia fer conviure en un mateix relat diversos tipus d’herència: la càrrega simbòlica de totes les coses que han passat i que queden amagades en els silencis; el que corre per la sang; l’herència que et deixa una llengua o un espai destruït… Quines formes hi ha per subvertir l’herència i el lloc que un ocupa? La novel·la es pregunta si és possible trencar aquesta cadena de l’herència. Hi ha moments d’alliberament, en aquesta relació amb allò heretat, hi ha moments de trencament i, per tant, d’obertura, però també moments de relligament impossibles de desnuar. L’herència és un teixit que es va desfent i reconstruint constantment.
— El desig. Crec que és el veritable leitmotiv de la novel·la!
— En el desig hi ha una cosa molt interessant, perquè és una arma de doble fil. L’horitzó desitjable, l’espai volgut, la fita on es vol arribar, no és tan fàcil de definir. Però la pulsió desconeguda mou, activa i fa néixer coses inesperades. Els personatges es troben en la corda fluixa que és no saber què desitges, però tenir un anhel desordenat que fa moure coses. I el moviment sempre és bo, perquè és en l’estancament que les aigües es podreixen. En aquest moviment descontrolat, en aquest caos, hi ha molta pèrdua, molt de dolor, però també hi ha molta frescor. En la fugida fallida o traumàtica dels personatges, en l’escapada plena de dolor, hi ha sempre l’espurna d’alguna cosa nova.
“Vides pobres, tristes, on no passa res més que el sobreviure. I d’això tracta la novel·la, de la lluita dels personatges per convertir sobreviure en viure”
— La poesia. És diferent escriure prosa que poesia?
— No necessites ni inspiració ni creativitat, per crear, no necessites talent, l’únic que necessites és temps i disponibilitat. Sense el temps no hi ha emoció. Temps per poder canalitzar les emocions i els pensaments, per convertir-los en una idea, convertir-los en una paraula —això només es dóna si un té el temps material per asseure’s i dedicar-se a la creació—. Sense això, tan sols hi ha silenci, paraula no dita que s’acumula.
— Quins diries que són els teus referents?
— En Wajdi Mouawad és un autor fonamental per a mi: com diu les coses, els temes que tracta, la perspectiva des d’on els enfoca. El seu cant a la complexitat, la voluntat de no entendre els esdeveniments des del maniqueisme. La perspectiva que creu que en la destrucció hi ha vida nova. La cruesa de les paraules. És per això que hi torno sovint, a Mouawad.
— I ara com estàs? Quines expectatives tens?
— He començat a escriure després de molt de temps, tot i que encara no sé per on anirà el procés de creació. Per escriure, necessitava temps i silenci, allunyar-me del llibre, i és ara que he pogut començar a encaminar-me per aquí.
