‘Poor things’, una Frankenstein empoderada

Hi ha cineastes que treballen a base de tenir una idea brillant, d’allargar-la durant dues hores amb tota la pompa visual hollywoodiana i reformulant un mite ancestral de la masculinitat a través d’una protagonista empoderada. Poor Things és potser la versió més reeixida –tot i que tediosa– d’aquesta tendència, amb l’afegit que Yorgos Lanthimos és un creador prou intel·ligent com per convertir la novel·la homònima d’Alasdair Gray en un producte visual que incomodi lo justet, però que serveixi per animar les discussions filosòfiques de la classe mitjana de Manhattan mentre fa el brunch. La premissa de tot plegat és prou atractiva; a saber, reescriure el mite de Frankenstein encarnat en una dona a qui encasten el cervell d’un infant i que es veu obligada a transitar el camí dolorós que va del bon salvatge rousseaunià a la fita d’esdevenir possibilista en un planeta masculinitzat.

La gràcia d’aquesta pel·lícula, com passa també amb la Barbie de Greta Gerwig, és que la falsa Bildungsroman de Bella Baxter (reescrita pel guionista Tony McNamara) es descriu en termes sòlidament masculins. Això passa per la relació de la protagonista amb una tríada prototípica d’homes que encarnen el pare creador-protector, el follador compulsiu i el dissortat calçasses. Per altra banda, el despertar existencial de la seva heroïna es basa en dos camins (filosòficament, de parvulari) com són, per una banda, la bondat més ingènua i l’acceptació tortuosa de la maldat d’un món dividit entre megarics i pobres cadavèrics i, per l’altra, la suposada emancipació que es deriva d’aprendre les estructures del llenguatge amb prou profunditat com per acabar equiparant el viure feliç amb poder passar un matí llegint tranquil·lament Kierkegaard mentre et cardes un bon Dry Martini. 

Lanthimos és prou murri com per veure que amb això no n’hi havia prou i, conscient que la publicitat del cinema es fa a les xarxes, incrusta una contradicció assequible al món de la seva deessa. En efecte, durant un tram prou espaiós del film i en una versió edulcorada de les Lulu de Wedekind, Baxter s’emancipa econòmicament i s’allibera del seu Don Juan mentre es prostitueix. Director i guionista s’avancen als piulaires que puguin titllar-los de misògins (amb certa raó, perquè es nota molt que on s’ho passen més bé és aprofitant-se escultòricament d’Emma Stone mentre folla amb mig París), relligant el procés de consciència del propi cos (i el plaer resultant) amb la revolució socialista i les relacions lèsbiques. En el fons, en això radica l’únic interès d’aquest film: al límit, en el fet que molts creadors d’enguany pareixen un producte anticipant-ne la crítica popular.

Finalment, el director se’n surt perquè Emma Stone assumeix d’una forma tan bella el procés d’emancipació feminista que l’espectador de la pel·lícula acaba oblidant que els creadors esmercen un metratge molt superior a retratar-la follant compulsivament que no pas racionalitzant el seu propi ésser en contacte amb dos filòsofs altament circumstancials en la trama general. Té gràcia que el feminisme ianqui s’hagi fet seva la pel·lícula quan allò que s’amaga en aquesta coming of age és que (contràriament als herois masculins dels noranta, que s’emancipaven a base de fer-se més forts; dit d’una forma més clara, Rocky Balboa havia de trencar-se la cara per enriquir-se i  Forrest Gump reinventar la seva tara mental per adaptar-la a la societat de l’espectacle), a Poor Things hom acaba pensant que la redefinició de la dona emancipada passa tard o d’hora per haver d’oferir el cony a desgrat. 

La cosa amaga certa ironia, car els creadors de Poor Things sempre podran dir (en un gest típicament ianqui, recordem-ho) que la seva pel·li no té vocació de documental ni de prescriptora política. Ho podran repetir tan com vulguin, però a risc de trepitjar algun spoiler, jo diria que al final de la seva versió de Frankenstein s’hi mostra una dona que acaba donant ordres a una criatura tan mentalment tolida com ho era ella mateixa. Si això no és masculinitzar la narrativitat de l’empoderament, ja em direu què ho és. Però bé, al capdavall Hollywood sempre guanya i ens ha obligat a escriure un article (i Stone acabarà enduent-se l’Oscar, sobretot perquè la majoria d’acadèmics són mascles). Per recuperar-vos d’aquesta tabarra, això sí, us recomano que torneu a veure Young Frankenstein de Mel Brooks; és més curta, fa més riure i, faltaria més, provoca molt més pensament.