Són les 6:30 del matí, em calço les vambes de córrer i surto. Sortim, més ben dit, jo i la por. Sí, nosaltres les noies, dones, nenes portem un equipatge de mà que es diu por. I no ho volem, us asseguro que no ho volem, però els fets, el masclisme, el patriarcat, la història i les dades, han constatat que a nosaltres ens agredeixen, ens violen i ens maten. Quan comento amb els meus col·legues d’entrenament que porto la por incorporada, que els carrers de nit o de matinada solitaris m’alteren el ritme cardíac, que em donen inseguretat i que visc amb això, perquè si no, no faríem res… intenten empatitzar amb mi, però em diuen que els costa. Ells, els homes, surten a entrenar i els seus sentits estan en aquest gaudir o patiment, però mai en la por.
I això m’ha fet ocupar i preocupar-me activament de com la por es viu molt més i amb més matisos des del cos de dona, des del sexe femení i des de l’experiència vital majoritàriament de les dones. Un 52% de dones que fem esport a l’aire lliure ens hem sentit agredides alguna vegada. Segons l’OMS, una de cada 3 dones al món ha patit violència física o sexual, el 60% de les dones a Espanya han experimentat assetjament sexual en algun moment de la seva vida. El 83% de les dones senten por caminant soles a la nit, i així podríem seguir omplint el full de dades que ens configuren una foto amb dones espantades, insegures i amb por caminant de nit i de matinada soles a grans ciutats i pobles remots. Saps de què et parlo, pots sentir aquesta sensació.
Com a estratega de comunicació i experta a construir marques amb mirada de gènere he volgut mirar la por de cara i no amagar-la sota la catifa. No m’agrada que quan surt la meva filla adolescent em fa estar en alerta fins que no torna i si surt el meu fill, menor que ella, no sento el perill tant a flor de pell. Odio sentir-ho i viure-ho així, però mentre eduquem els fills, homes i amics en aquestes noves masculinitats i en el fet que el cos de la dona és —només— d’ella, hem de procurar espais segurs i crear una comunitat de codis, gadgets i xarxes on ens sentim protegides.
I des de la comunicació podem fer molt. No utilitzem eufemismes per parlar de la por, de les agressions i de la inseguretat. Interpel·lem la societat, els governs, perquè les bones accions puguin més que les dolentes, invertim en espais públics amb més llum, més connectivitat i més cossos de seguretat. Repensem les ciutats i recuperem la figura del serè. Invertim en educació sobre feminisme i les relacions sexo afectives. Fomentem la denúncia activa que intimida les males intencions.
Interpel·lem la societat, els governs, perquè les bones accions puguin més que les dolentes, invertim en espais públics amb més llum, més connectivitat i més cossos de seguretat
Sí, la bona comunicació treballa amb bons valors, fa les coses de manera diferent i ens empodera amb el seu posicionament. Aquestes marques són les nostres aliades. Marques que patrocinin espais liles, que il·luminin els carrers i places fosques, que indiquin rutes d’esport a l’aire lliure amb vigilància explicita, que inverteixin en mapes de les zones negres de les ciutats i així reduir-les. Així podrem passar del #metoo en les agressions a l’espai públic al #seacabo la por.
