Els tres principals diaris de Barcelona són optimistes de cara al futur tot i la crisi que Internet i els nous hàbits de lectura han sumit des de fa ja alguns anys a la premsa en paper. Així ho van manifestar dimarts passat els directors de La Vanguardia, Jordi Juan; d’El Periódico, Albert Sáez, i de l’Ara, Esther Vera, en un acte coorganitzat per la Fundació La Caixa, el Col·legi de Periodistes, l’agència de comunicació Intermedia i l’organització Dircom. Tots van coincidir que hi ha expectatives de creixement gràcies a les subscripcions digitals i les oportunitats que generen els nous models de negoci.
La premsa escrita fa anys que busca, no sempre amb encert, nous camins per un negoci on la irrupció d’Internet ha impactat en les seves vies tradicionals d’ingressos: la publicitat i la venda d’exemplars. Tancaments i reduccions dràstiques de plantilles són una constant des de fa un parell de dècades en el sector a tot el món. També la pràctica del periodisme en els diaris s’ha vist profundament afectada. Il·lustrativa és la frase pronunciada abans de morir pel mite del periodisme Ben Bradlee, que va ser director de The Washington Post en els temps del Watergate: “La meva vida periodística va acabar abans d’Internet. Menys mal!
Aquesta crisi global dels mitjans —alguns l’han qualificat com a tempesta perfecta— ha minat també la seva credibilitat, en bona part pel fenomen de les fake news amplificat a través de les xarxes socials. Altres amenaces sobre la professió del periodisme s’entreveuen ja en l’horitzó per mitjà de la robotització en la redacció de notícies.
Juan, Saez i Vera es van conjurar al Palau Macaya per advertir que els seus diaris no només no tiren la tovallola, sinó que estan començant a revertir la major crisi en la història dels diaris. Els tres ja han implantat les seves subscripcions digitals. L’accés gratuït a la informació és ara molt reduït i estan convençuts que els lectors estan disposats a pagar a canvi d’informació de qualitat. A poc a poc, aquest procés avança.
El director de La Vanguardia va insistir que ara les possibilitats de créixer “són reals” i que en el seu rotatiu la publicitat en línia supera ja la del paper. El d’El Periódico va coincidir i va afegir que els diaris han de continuar fent periodisme. “Quan ho fem, funciona”, va dir. La directora de l’Ara va destacar que avui, els diaris, s’assemblen a una cadena de televisió de 24 hores i que s’han d’adaptar a una tecnologia que els ha “atropellat”.
Il·lustrativa és la frase pronunciada abans de morir pel mite del periodisme Ben Bradlee, que va ser director de The Washington Post en els temps del Watergate: “La meva vida periodística va acabar abans d’Internet. Menys mal!
El negoci de la premsa s’enfronta en efecte a unes paradoxes que han mostrat els seus peus de fang. Una és que mai s’havien llegit tant diaris com en l’actualitat, però les vendes han caigut en picat. Abans d’Internet, es cobraven tarifes milionàries als anunciants. La publicitat en línia ha acabat amb aquest model. “Abans veníem la publicitat a l’engròs, i ara, al detall”, va il·lustrar Saez. I no es pot renunciar a el paper, perquè el diari imprès és encara el puntal de la marca, el que li dona credibilitat. Això obliga les empreses editores a suportar el pesat llast d’unes despeses estructurals com són les plantes d’impressió, la compra de paper i els canals de distribució.
Com era previsible, la presència d’Antonio Franco, exdirector d’El Periódico mort fa uns dies, va ser constant. Franco va ser un director que va revolucionar la premsa d’aquest país a la fi dels anys 70, quan va fundar el diari del Grup Zeta i va impulsar un model en el qual el disseny de les notícies amb fotos i titulars a major grandària del que s’estilava cobrava gran protagonisme. Era un model que utilitzava la llavors anomenada premsa sensacionalista i que El Periódico va emprar sense renunciar a la rigorositat de la informació. Amb el temps, tots els diaris van acabar adoptant aquest model.
Franco mai va deixar d’innovar en els seus anys —en dues etapes— al front del rotatiu. Va impulsar l’edició en català del diari i quan va arribar Internet no es va posar de perfil. Va afrontar el repte i va liderar l’adaptació d’El Periódico a les noves tecnologies, però lamentablement aquella revolució ja no era la seva. Vaig tenir la fortuna de treballar molts anys sota la seva direcció i aprendre de la seva professionalitat i exigència pel bon periodisme. La redacció d’El Periódico en els anys 90 va ser en molts aspectes una mena de dream team de la premsa escrita.
Internet s’ho va endur com altres tantes coses. Ara, a la nova generació de directors, com Jordi Joan, Albert Saez i Esther Vera, els toca recollir el testimoni dels seus antecessors i de l’esperit del bon periodisme que encarnava Antonio Franco, canviar la història de la premsa i, al contrari que Bradlee, congratular-se que la seva carrera va començar amb internet.
