Prohibit fumar a la platja

Un dels pocs avantatges d’arribar a la meitat del camí de la vida és la tèrbola barreja de plaer i dolor de palesar que vius en un món que tira per un camí que ja no és el teu. De la mateixa forma que, per molt que m’hi esforci, el meu cervell no s’adaptarà mai a l’univers TikTok i a les tones d’imatges en híperveloç successió que poblen els media (substituint una lletra cada vegada més marginal i escrita a correcuita), m’hauré d’anar avesant a què activitats tan diferents en dignitat com la lectura i els acudits heteropatriarcals vagin desfilant cap al cementiri. Així passarà amb un dels pocs hàbits que em fa la vida un pèl més feliç; fumar. Em posi com em posi, l’art de degustar tabac (en el meu cas, deu cigarrets Davidoff Gold al dia i dos puros Half Corona d’Upmann, havent dinat i sopat; tot això religiosament) resultarà ben aviat un anacronisme d’ancians o propi de flâneurs malpaïts.

Primer es prohibí fumar als bars, manllevant la boira del tabac en tant que element importantíssim del patrimoni immaterial de les barres i dels concerts de jazz; després els prohibicionistes atacaren les terrasses, obligant els soferts addictes als núvols que ens ixen dels llavis a refugiar-nos en cantonades pixaneres com senyores de pago (la comparança, ho sé, també resulta antiga i molt caduca). Ara, finalment, m’assabento que les autoritats municipals de Barcelona volen foragitar el tabac de les nostres platges i que tramen aprovar una ordenança (quantes paraules antigues a La Punyalada d’avui, mamma mia!) segons la qual ben aviat es multarà els fumadors reincidents vora el mar amb sancions lleus de 30 euricus. La prohibició, segons sembla, serà efectiva aquest juliol, o sia que, benvolguts consocis de vici, aprofiteu la primavera per xuclar la burilla abans que sia tard.

A casa, cal dir-ho sense embuts, això de fumar vora l’oceà entre la quitxalla i els castells de sorra sempre ens ha semblat una cosa pròpia de quinquis. De fet, a vora el mar només hi fumo de nit, quan m’atanso a la Barceloneta i aprofito la darrera becaina de la ciutat, nua i emmandrida, per fer el penúltim Davidoff. Per altra banda, detesto les platges i, en cas de passar-hi un matí, no em semblaria cap imposició feixista haver de viatjar de la sorra al marge de la Mar Bella perquè la quitxalla i els professionals de l’ofensa no s’empassin ni un bri del meu fum. Espero, nogensmenys, que la benemèrita Guàrdia Urbana de la meva ciutat no em robi (encara més) calers si m’atanso una mica a la sorra per cascar-me un Davidoff en plena nit, amb la sola companyia de les dunes cansades de la Vila Olímpica. Sóc un contribuent exemplar, passejador incansable, i diria que no és demanar el cel.

A casa, cal dir-ho sense embuts, això de fumar vora l’oceà entre la quitxalla i els castells de sorra sempre ens ha semblat una cosa pròpia de quinquis

Sóc ben conscient que, en uns quants lustres, això nostre de fumar acabarà en una espècie d’activitat anacrònica que només es podrà fer en clubs privats o mercès a baristes i restauradors que voregin la legalitat d’una forma creativa (per fortuna, a Barcelona encara en queden molts). Entenc la pulsió humana i administrativa d’allargar-nos la vida, i també comprenc que l’Ajuntament no compri la meva ètica de fumador segons la qual un dels molts luxes del tabac és anar-se suïcidant lentament i d’una faisó molt civilitzada. El meu vici serà una cosa d’abans, i quan els lectors del futur em llegeixin la prosa faran una ganyota desaprovadora titllant-me de carrincló. Per fortuna, accepto el pas del temps amb un estoïcisme militant i, sortosament, les meves columnes no cauen en la nostàlgia espantosa dels boomers de La Vanguardia. Les coses bones, com les ereccions, s’acaben i santes pasqües.

Els meus amics liberals escriuran textos ben irats contra l’administració comunistoide i el seu afany castrador-prohibitiu. Els compro la tesi de fons, només faltaria, però també cal dir que això d’infantilitzar els ciutadans i de tractar els fumadors com si fossin empestats no és una idea original d’Ada Colau i els seus propagandistes. De fa temps, Barcelona ha oblidat la seva condició mediterrània i els conciutadans, emboirats per una absurda pretensió de convertir-nos a tots en nòrdics exemplars, s’han tornat molt llepafils. Però totes les ciutats del planeta, ens agradi o no, segreguen els fumadors amb un afany de netedat propera al papisme. Cercant-hi el cantó positiu, el nou gulag dels tabaquers crearà noves solidaritats misterioses i, en veure un bípede xuclant un puro en una cantonada, els fumadors ben aviat ens hi abraçarem com si l’exemplar en qüestió fos Jesús ressuscitat.

Com a notari del passat, deixo simple constància del fet que vaig fumar a les platges de Barcelona, després de coits absurds d’adolescència, dinars encara més espantosos amb paietlles mal sofregides, i nits d’alcoholisme que el meu psiquiatre m’ha prohibit apel·lant al veredicte espantós de la salut. M’ho vaig passar molt bé. A partir d’ara, fumaré d’amagat… i espero que la policia no em pesqui. Total, només són trenta pavos.