Hi havia una vegada, un club de futbol (perdoneu, un més-que-un-club de futbol) que l’any 2010 firmà un acord amb l’empresa Qatar Sports Investments per estampar el nom d’aquest minúscul país de l’Orient Mitjà a la samarreta del seu primer equip. La ganga implicava un lustre de patrocini –a saber, uns 150 milions de pepinos– i fou celebrat per la seva Junta Directiva (d’infausta memòria) pel simple fet que millorava la pasterada obtinguda per la samarreta rivalíssima (i blanca) en un cas d’sponsorship prou similar. Per aquelles cosis de la vida, aquest més-que-un-club havia publicitat anteriorment l’agència internacional de major importància planetària pel desenvolupament humanitari dels infants, anomenada UNICEF, entitat que (després d’una compensació econòmica) acabà estampada al braç dels jugadors i encantada de la vida de compartir teixit amb Qatar.
Dispenseu la retòrica (i l’excés de parèntesi); tothom recorda que l’equip del que parlo és el Barça. També que part de l’univers periodístic ja posà en qüestió que l’entitat culera entrés al joc del sportwashing lluint a la pitrera dels jugadors el nom d’un país on no només s’hi acolliria tot un Mundial de futbol sense que la regió tingués cap mena de patrimoni, tradició o massa d’aficionats a la bimba, sinó que suspenia en el capítol de drets humans, especialment pel cantó de dones, gais i obrers. Tot això es discutí a mansalva i el rebombori s’enterrà quan els socis del Barça aprovaren la decisió de la Junta i Qatar començà a sovintejar com a marca esportiva en molts clubs europeus. En tot aquest procés relatiu al Barça, i en la compra d’equips pel capital qatarià, no sentirem ni un, i quan dic ni un vull dir ni un, jugador de futbol qüestionant la manca ètica d’aquesta nova normalitat.
Sobta, per tant, que a la majoria de jugadors del món els hagi agafat una sobtada fal·lera pels drets humans en aquest controvertit Mundial de Qatar. Resulta, si més no, sospitós que cap jugador espanyol, anglès o alemany no hagi considerat oportú reivindicar els drets dels homosexuals en un City-United o els dels explotadíssims obrers qatarians en qualsevol match del PSG. A mi un règim il·liberal com el de Qatar em desperta una simpatia equivalent a una descàrrega elèctrica a la pebrotera, però encara em resulta més espantós el paperot d’uns jugadors que sempre han tocat de perfil les qüestions polítiques i humanitàries quan els hi anava el sou, mentre ara aprofiten l’avinentesa per fer-se’n els ambaixadors. Amb la majoria de vestidors d’Occident curulls d’homosexuals que ni somnien sortir de l’armari, diria que encara ens queda feina a casa com per regalar lliçons arreu.
A mi un règim il·liberal com el de Qatar em desperta una simpatia equivalent a una descàrrega elèctrica a la pebrotera, però encara em resulta més espantós el paperot d’uns jugadors que sempre han tocat de perfil les qüestions polítiques i humanitàries quan els hi anava el sou
Jo puc entendre que els jugadors de futbol no siguin responsables del passat colonial dels seus respectius països i, en aquest sentit, encara puc aguantar la pamema de veure francesos, alemanys o estrelles del Regne Unit repartint lliçons de moral. Però d’un entorn homòfob com el dels jugadors de futbol, que han passat olímpicament de la sectorial femenina dels seus respectius equips fins fa tres dies i que encara mantenen el tabú de l’homosexualitat com un afer inconfessable, no accepto ni una salmòdia. Quan vegi un d’aquests herois enfrontar-se a Nasser bin Ghanim Al-Khelali o el Roman Abramovich de torn, començarem a parlar d’ètica. Fins llavors, que juguin a futbol i ens estalviïn posturetes de falsa solidaritat. La responsabilitat dels acords entre un club com el Barça o Qatar no és dels jugadors, només faltaria; però el seu silenci els inhabilita per exportar lliçons.
Qatar ha comprat un Mundial a través d’una FIFA corrupta per accelerar la pertinença de Doha i del seu país a l’economia global. Això no ho discuteix ningú; però aquesta és una operació que comença d’antuvi, en relacions comercials com l’esmentada entre Barcelona i Qatar, i en aquest camí conjunt la majoria de responsables esportius del món, jugadors inclosos, hi han participat d’alguna o d’altra forma. I si encara existeix algun ciutadà espanyol que tingui fal·lera per la llibertat d’expressió, bastaria amb recordar-li com, encara avui, als estadis es requisen banderes i pancartes de ciutadans que tenen aquesta curiosa dèria d’expressar-hi el seu pensament polític. Que ningú regali lliçons i, si no els sap greu, tinguem tots plegats una miqueta de vergonya per la part que ens toca.
