En un d’aquells anys “prepandèmia”, quan encara podíem anar al gimnàs amb certa normalitat, em vaig veure amb el deure cívic de fer un pas endavant. Un gest necessari i indispensable per poder transitar, amb una certa dignitat, entre les màquines de peses i la sala de spinning. Vaig haver d’abandonar a pas decidit la sala de fitness i dirigir-me als responsables de la recepció:
–Podríeu canviar la música?
La cara d’estranyesa de les dues persones darrere del taulell em va sorprendre.
–Vol que trèiem la música?
— No, no. Vull deixar de patir reggaeton a les 7h del matí.
–A les noies els hi agrada! – Em va deixar anar la més jove.
–Doncs dec ser molt vell! – Vaig respondre amb un somriure i exhibint les arrugues. I vaig afegir – Només us demano música normal de set a vuit. – Això de “normal” entenc que pot ser ofensiu, però inevitablement, el concepte normal sempre és subjectiu.
I així tres dies seguits, fins que la música va passar del tum-catatum-tum-tum del reggaeton a pop anglosaxó. Un altre món, una altra dimensió i sobretot, un altre ritme.
La llàstima és que vaig poder assaborir poc la meva victòria, ja que l’adveniment de la pandèmia em va impedir tornar a trepitjar el gimnàs. Ara estic amatent dels canvis de normativa Covid-19 per poder veure quan podré tornar a desembarcar-hi. Reconec que em fa molta mandra suar i esbufegar amb mascareta. Si ja et costa respirar en plena activitat, imagina’t amb mascareta! Però també em fa mandra haver de començar de nou la guerra per la música. Estic convençut que durant la meva absència, el reggaeton ha tornat a campar lliurement i a tota hora pels altaveus del meu estimat gimnàs.
Em fa mandra haver de començar de nou la guerra per la música al gimnàs
No crec que l’auge i hegemonia del reggaeton i les seves variants sigui generacional. És a dir que sigui fruit d’un canvi de tendència estètic ni tampoc fruit de la consolidació del mestissatge com interpretació d’una cultura global. És més aviat que el públic adolescent és més procliu al subproducte. Als anys setanta i vuitanta, una majoria del públic adolescent de l’estat espanyol preferia els Pecos o Leif Garrett (si per casualitat algun jove llegeix això es preguntarà: “Qui són aquests?”) a Peter Gabriel, Madness o Ovidi Montllor. Avui passa igual amb el Reggaeton, el rap i d’altes espècies similars. I és cert que dins d’aquests gèneres hi ha algunes obres d’art, cosa normal amb tanta producció, però la majoria moriran sense pena ni glòria. I no entraré a parlar del contingut de les lletres, ja que algunes (moltes) són de jutjat de guàrdia.
Conclusió: Ens fem vells. I aquest mes se’ns ha mort Franco Battiato. Com va dir aquell, va ser el primer Franco celebrat per a molts catalans i espanyols. Ens ha deixat un dels grans i tot que la premsa se n’ha fet ressò, aquí la notícia ha passat bastant desapercebuda. Vaig poder gaudir de la seva darrera actuació a Catalunya al Festival Castell de Peralada el juliol del 2017. Eclèctic, romàntic, profund com sempre Battiato deixa un llegat i una trajectòria únics. Espero que Itàlia, el seu país, institucionalitzi el seu record com cal.
Cada generació sol tenir els seus referents i després hi ha els clàssics. Jo sempre havia cregut que tota la tropa de solistes italians com els Adriano Celentano, Franco Battiato, Paolo Conte o Domenico Modugno eren ja clàssics i que Itàlia sempre romandria com un referent cultural. I la sensació era aquesta quan veies que Nek, Eros Ramazzotti o la Laura Pausini seguien sent referent de les següents generacions tot i la baixada de nivell. Per no parlar de la música francesa. Però no. Els vents tropicals s’han endut per davant els nostres referents. Allò que consideràvem un clàssic. Ja no hi ha cap Joan Capdevila que vulgui esdevenir Sergio Dalma. El cànon estètic també està canviant a tota màquina. I ens neguem a acceptar com art allò que les noves generacions han fet seu.
Cada generació sol tenir els seus referents i després hi ha els clàssics
Però tot i assumir que l’edat no perdona, que qualsevol temps passat va ser millor, i que tornarem a escoltar una i una altra vegada La stagione dell’amore, Prospettiva Nevski, La canzone dell amore perduto o que cercarem definitivament un Centro de gravità permanente. I em pregunto que quedarà després del reaggeton, el rap o el trap. Fins i tot el heavy metal i el punk més transgressors han passat a formar part dels clàssics. Haurem de veure què queda de tot plegat d’aquí a vint anys.
