Després de gairebé 15 anys des de la seva publicació, La Campana reedita el fonamental La Sisena Flota a Barcelona de l’escriptor i cronista Xavier Theros. Un llibre essencial que explora amb meticulositat les gairebé quatre dècades en què els carrers del Barri Xino (i limítrofs) es van veure plens de gom a gom de mariners americans. A través de múltiples entrevistes, hemeroteca i un necessari toc de memòria sentimental, el text plasma —amb tots els seus colors i olors— la petjada que el pas d’aquells xavals fornits va tenir a uns carrers que van mutar, des del tercer món d’una postguerra que funcionava amb cartilla de racionament, fins a l’enlairament d’una ciutat a punt de deixar de ser pre-olímpica, a mig camí entre la il·lusió per estar en el mapa i el neguit per tot el que allò suposaria.
Una bomba, pocs mesos després del referèndum de l’OTAN, va posar fi a aquell idil·li que s’havia iniciat el 1951 amb l’arribada del primer portaavions americà al port i, amb aquest, l’entrada a la nostra ciutat del tabac americà, del rock & roll i el rhythm & blues, de la Coca-Cola i, sobretot, de dòlars que podien comprar allò més impensable. A partir de 1987, els mariners ianquis van desaparèixer dels nostres carrers. El seu lloc el van prendre hordes de turistes, entre els quals alguns que havien visitat la ciutat amb anterioritat enfundats en uniformes de la US Navy. Però aquesta llarga permanència de la Sisena Flota a Barcelona havia deixat la seva petjada i res quedaria igual.
— Mirnant enrere, com va sorgir la idea d’escriure sobre la Sisena Flota a Barcelona?
— Va començar com una petita crònica per al diari El País, que després es va convertir en reportatge, i finalment en llibre. Va partir d’una epifania, una nit de copes al bar Kentucky de l’Arc del Teatre, un lloc que encara conservava alguns records del pas dels nord-americans per la ciutat. La meva sorpresa va ser que no s’hagués publicat res sobre aquest tema, llavors encara era un tema menyspreat per la crònica local. Allò va coincidir amb la crisi de 2008, que un any més tard es va emportar per davant a la premsa d’aquest país. Jo vaig ser un dels afectats, així que vaig proposar a La Campana escriure el llibre a canvi d’un avançament, i a això em vaig dedicar en exclusiva durant els següents mesos. Va ser una experiència apassionant i alhora extenuant, que no tornaria a repetir.
— El llibre inclou una extraordinària quantitat d’informació extreta de llibres i de l’hemeroteca, amb una enormitat d’entrevistes que inclouen a cambrers de l’època, prostitutes, mariners americans i diferents personatges del Barri Xino. Quant temps vas necessitar per completar l’obra?
— Una mica més d’un any de dedicació completa. Vaig començar amb els primers personatges que havia entrevistat ja per a El País, sobretot amb Manolo Pellicer, el propietari del Kentucky, que va ser qui em va iniciar en el tema, i amb el periodista Eladio Gutiérrez, que em va posar en contacte amb alguns dels millors testimoniatges del llibre. Alhora, vaig posar un anunci a totes les webs d’associacions de mariners de la Sisena Flota dels Estats Units, sol·licitant records, impressions i comentaris del seu pas per Barcelona. La resposta va ser entusiasta, vaig rebre gairebé dos-cents comentaris de totes les èpoques, des de la primera visita el 1951, fins a les últimes a finals dels vuitanta, on parlaven de menjar, de beguda, de música, d’amors i diversió.
— Fent balanç: Què diries que va portar de bo la Sisena Flota amb la seva arribada a Barcelona?
— Els mariners van portar diners, molts diners. I modernitat, molta modernitat. En una ciutat on encara funcionava la cartilla de racionament, semblaven arribar directament de Hollywood. Amb ells es va introduir el sistema de vida americà, la Coca-Cola, els dònuts, els plats combinats, el formatge Cheddar i la llet en pols, el jazz modern, el rock & roll i la salsa, els pantalons texans, el tallaungles, els encenedors Zippo, fins i tot els calçotets de tipus slip. Els llocs que ells freqüentaven es van convertir en la Meca per als esperits més inquiets de la ciutat, locals on podia escoltar-se una música que no sonava a les ràdios nacionals.
— I què va portar de dolent?
— La prolongació del franquisme, aquest ens esgotat i aïllat després de la Segona Guerra Mundial, que gràcies a l’amic americà va sobreviure tres dècades més. Els Estats Units van enviar la Sisena Flota com a avançada diplomàtica per a afermar els Pactes de Madrid de 1953. A canvi d’instal·lar bases militars i atreure a la dictadura a l’òrbita capitalista, li van donar cobertura al Règim, que molt aviat va ingressar en organismes internacionals com l’ONU, al mateix temps que rebia els beneficis del creixement europeu en forma de comerç i turisme.
— Per a qui no hagi llegit encara el llibre (i va tard): de totes les anècdotes que reculls aquí, quines són les teves preferides?
— Anècdotes n’hi ha moltes. Els mariners eren adolescents, moltes vegades reclutats a canvi de rebre beques universitàries, que arribaven a la ciutat amb diversos sous íntegres a la butxaca, després de llargues travessies en vaixells on no hi havia ni dones ni alcohol. Des del mariner que es va quedar tancat en els lavabos del bar Califòrnia, i que va ser l’únic supervivent de l’accident que es va emportar la vida de 49 americans, al gener de 1977, fins a la dels marins borratxos que van interrompre la circulació del metro el 1972, corrent pels túnels; des de la nena del col·legi Collasso i Gil del Barri Xino, a qui els tripulants del petrolier USS Marías van apadrinar, fins al senyor Fernández que feia classes d’anglès a les prostitutes barcelonines, a la terrassa del bar Cosmos, perquè aquestes es poguessin entendre amb els seus nous clients.
— En el seu moment, el llibre va tenir molt d’èxit, convertint-se de seguida en un fenomen de culte. És cert que sobre la base d’aquest es va plantejar fer un documental amb el difunt Francesc Betriu?
— El Nadal de 2010, l’escriptor Juan Marsé va adquirir uns quants exemplars del meu llibre i els va regalar als seus amics. Un d’ells va ser Francesc Betriu, amb qui em vaig estar reunint durant dos anys fent el guió d’un documental que no va trobar finançament. Era el moment més baix de la crisi i ningú deixava anar un duro, ni per a un director amb el seu prestigi. Betriu era un home sensacional, ens reuníem en el desaparegut Can Pitarra i després fèiem llarguíssimes sobretaules. Fins i tot vam arribar a fantasiar amb fer un documental sobre el terrible Conde de España, un boig que va ser governador militar de Barcelona durant el regnat de Ferran VII. Desgraciadament no vam aconseguir realitzar aquells projectes, però preservo un gran record de la meva amistat amb ell.
— Al marge de la teva labor com a cronista, t’has llançat al món narratiu amb les aventures del capità Llampades, amb La fada negra i el més recent Tothom ha de morir. Quan veurem la tercera part?
— De moment, aquest octubre presento una nova novel·la: Aquí no dorm ningú, també per a La Campana. Un relat ambientat en el Barri Xino de 1933 que conta les peripècies d’un detectiu encarregat de localitzar a un adolescent alemany de bona família en una ciutat que mai tanca, entre venedors de cocaïna, locals de transvestits, carreres clandestines d’automòbils, bandes d’atracadors, gent que fuig del nazisme i nazis. “Una trepidant història d’amor i bales, en una ciutat on no dorm ningú”. La meva idea és que aquesta sigui la primera d’una trilogia dedicada al Cinquè Districte, amb una segona part situada als anys cinquanta i una tercera als anys vuitanta. Pel que fa a les aventures del capità Llampades, com molt bé dius, estic escrivint la tercera part, que transcorre en la localitat fabril de Sants durant l’hivern de 1849 a 1850. Quan l’acabi, ja avisaré. Tampoc en puc dir massa, encara ens estem coneixent.
— Ostres, tot això sona molt bé. Hi ha res més que vulguis afegir?
— D’aquí a uns dies, el 21 de setembre, ofereixo una ruta de la Sisena Flota pels seus escenaris naturals, que partirà i acabarà davant de Drassanes, dins de la Setmana del Llibre en Català. I recordar que a l’octubre sortirà a les llibreries Aquí no dorm ningú. A veure què us sembla!
