—Pilar, quant fa que no vas físicament al cinema?
L’escriptora i periodista assegura que precisament el dia abans havia pensat d’anar-hi. Subratlla que amb el Robert, la seva parella, hi van molt al cinema, però acaba per respondre:
—Deu fer… Des d’abans del confinament, és clar.
—Màrius, ho recordes tu?
L’exdirector de La Vanguardia i escriptor fa memòria, i contesta:
—Més de sis mesos. Va ser després de l’estiu. Però no recordo la pel·lícula, només que tot era horrible: la mascareta, entrar a un lloc tancat…
En això darrer, la Pilar opina el mateix.
—Baños?
—Ui… Jo fa un parell d’anys ben bons –respon el periodista, escriptor i expolític de la CUP–, he perdut el costum d’anar-hi, la veritat.
Fan broma i diuen que el cinema encara era en blanc i negre quan en Baños hi va anar per darrera vegada.
—I tu, Alejandro?
—Abans del confinament –diu sense vacil·lar i, potser per no quedar com un empresari poc sensible amb la cultura, afegeix: Al teatre sí que hi he anat, eh?
—Tian?
El també periodista i escriptor no és una excepció:
—Un parell d’anys ben bé. No recordo l’última pel·lícula que he vist al cine. El cine té coses molt bones, però també d’espantoses, eh?
Com molts catalans, la Pilar sembla que s’ha fet un embolic amb les prohibicions del Procicat perquè pregunta càndidament:
—Però, s’hi pot anar?
La resta li contesta pràcticament a l’uníson:
—I tant que s’hi pot anar!
Un cop aclarit que qui no va al cinema és perquè no vol, el Tian recupera la seva argumentació i esmenta el fet que la gent hi mengi crispetes com una de les coses espantoses que té anar al cine. Ningú sembla interessat a agafar-s’hi.
El Basté n’ha tingut prou amb aquesta mini enquesta entre els seus tertulians per evidenciar que el cinema està en hores baixes. Abans de passar a un altre tema, anuncia que, a partir de les 11 h, pararan del futur del setè art amb el Toni Vall.
Això passava aquest dilluns al matí. A Los Àngeles, feia unes hores que s’havia celebrat la noranta-tresena edició de la nit dels Òscars. Mentre esmorzava, vaig repassar la llista de guardonats i els vestits que les estrelles de Hollywood havien lluït a la catifa vermella. Encara que no m’he quedat mai despert per veure en directe la cerimònia, m’agrada escoltar l’anàlisi que els crítics en fan després.
Per tant, vaig engegar la ràdio. Vaig posar el Basté, que just començava la tertúlia, però em va sorprendre que en lloc de preguntar als opinadors si ja havien vist Nomadland o alguna altra de les cintes premiades, demanés a Pilar Rahola, Màrius Carol, Antonio Baños, Alejandro López-Fonta i Tian Riba quan era la darrera vegada que havien anat al cine. Les respostes em van deixar glaçat. Que si un parell d’anys ben bons, que si com a mínim sis mesos…
El primer que vaig pensar és que si la Pilar, el Màrius, el Baños, l’Alejandro i el Tian havien deixat d’anar al cinema regularment, en molts casos ja abans de la pandèmia, la cosa estava molt pitjor del que m’havia imaginat. Principalment, perquè els tinc per persones cultes d’aquelles que per Sant Jordi segur que compren carretades de llibres, que també van a molts concerts i que no es perden cap de les grans exposicions de la temporada. Com és que moltes persones intel·lectualment inquietes com elles han deixat d’anar a les sales de cinema? Ja al davantal, el Basté sostenia que el coronavirus ha agreujat la situació, però que aquest fenomen ve de lluny. El mateix director i presentador d’El món a RAC1, cinèfil empedreït a qui fa anys m’encantava escoltar en els seus freqüents cameos al programa de l’Àlex Gorina de Catalunya Ràdio constatava que ja no parlem amb els amics de la darrera pel·lícula que hem anat a veure al cine sinó de les sèries, així en plural, que estem veient a Netflix, HBO, Amazon Prime, Movistar o Filmin.
Com és que persones intel·lectualment inquietes han deixat d’anar a les sales de cinema? Ja al davantal, el Basté sostenia que el coronavirus ha agreujat la situació, però que aquest fenomen ve de lluny
Ep, jo el primer, eh? He passat d’anar al cine un o dos cops per setmana a fer-ho molt més esporàdicament. Tot i això, per molt que tingui un pantallot de dimensions considerables presidint la sala d’estar, em segueix encantant tancar-me a una sala gran i fosca per veure una pel·lícula que no podré aturar per anar a fer pipí o beure aigua; que si tinc son m’hauré d’aguantar perquè no la podré acabar de veure l’endemà i que si a estones se’m fa pesada tampoc podré anar veient mentre repasso el Twitter o escric whatsapps. A les sales d’exhibició, des que es tanquen els llums i fins que surten els títols de crèdit és el cinema qui mana.
Sense anar més lluny, la setmana passada vaig anar al Phenomena a veure Otra ronda (Druk, en danès) de Thomas Vinterberg —Oscar a la millor pel·lícula internacional— i em va fer feliç veure l’enorme sala del carrer Sant Antoni Maria Claret força plena i que una llarga cua de gent esperava per entrar a la sessió de després. Hi segueix havent un públic cinèfil, però desenganyem-nos, el cinema ja no juga el paper fonamental d’abans a les nostres vides.
Hi segueix havent un públic cinèfil, però desenganyem-nos, el cinema ja no juga el paper fonamental d’abans a les nostres vides
Hi pensava fa uns dies, rellegint les memòries de Terenci Moix, per qui el cinema va ser una fantàstica escola de vida. Per bé o per mal, Hollywood ja no té el monopoli de la fabricació de somnis. Tot i això, seria una pena que Barcelona seguís perdent espectadors i, en conseqüència, sales de cinema al ritme que ho està fent els darrers anys. I, torno al començament, perquè això no passi, és important que persones com Basté, Rahola, Màrius, Baños, Alejandro i Tian no només tornin als cinemes, sinó que després en parlin a la ràdio. Hi ha molta gent que se’ls escolta.
