Quan Maragall podia venir a dormir a casa

El catalanisme polític de la meva generació, i fins i tot diria que la idea sobre què és un servidor públic, es funda en dues històries pretesament basades en fets reals que, a còpia de repetir-se en dinars i sopars, van acabar en l’àmbit de la llegenda. La primera era la del Molt Honorable Jordi Pujol obligant a aterrar l’helicòpter dels Mossos que el traslladava en una de les seves compulsives travessies pel país amb el simple objectiu d’esbroncar un pagès que cremava temeràriament una pila de fullaraca prop del bosc. La segona era el rumor que l’alcalde Maragall, l’artífex dels Jocs, de tant en tant es presentava a casa d’una família barcelonina per a dormir-hi i interessar-se pel seu dia a dia i els problemes del barri. La primera història determinava el caràcter d’un president amenaçador (perquè les males notícies, les bombes i la ira corrosiva dels déus acostumen a caure del cel) i que sempre estava disposat a esbroncar-te si havies pecat; la segona conformava l’imaginari d’un alcalde seductorament transformador, poc disciplinat i anàrquic, amb prou idees de bomber per acabar dormint a la teva llitera i pispar-te mig esmorzar.

La democràcia catalana de finals de segle XX es funda en l’imaginari que conformen aquests dos titans llegendaris, o més aviat en la tensió entre dues formes d’entendre la política que irrompen a la plaça pública contrastant la figura de l’avi que et renya per les malifetes que encara no has pogut ni imaginar i el tiet simpàtic que te les perdona perquè comparteix el teu esperit naïve i té més necessitat d’estimar-te que no pas l’obligació d’educar-te. Aquesta és la idea que fila el documental Maragall i la lluna, un repàs a la trajectòria política de l’alcalde olímpic i el president de l’Estatut protagonitzat per l’actriu Lluna Pindado, una de les barcelonines a qui el 1992, quan només tenia vuit anys, va tocar la loteria de l’alcalde que podia venir a dormir a casa. El fet que el documental hagi estat coproduït per la Fundació Catalunya Europa, d’inspiració pasqualista, determina que ens trobem davant d’un producte indissimuladament apologètic que relliga l’heroisme d’algú que capgirà el destí de Barcelona amb el visionari destronat per l’aparell del seu partit que va dedicar el seu últim alè a lluitar contra l’Alzheimer.

No passa el mateix amb la direcció de la pel·lícula per les ànimes Benecé Produccions (els directors Josep M. Mañé, Francesca Català i el productor executiu Xavier Atance) que firmen una peça d’una antigor exasperant i d’una evident mala factura en la tècnica televisiva més elemental. Hi ajuda poc que la bona idea fundacional de la pel·lícula, la Lluna acostant-se tafanera al personatge llegendari que li havia okupat el llit de menuda, compti amb una protagonista que no està a l’alçada històrica d’un personatge que se li fa massa gran i al qual s’acosta amb un esperit didàctic exasperantment infantil. Sigui com sigui, pels que vam experimentar els Jocs Olímpics com un somni real d’infantesa és important veure Maragall i la Lluna, no només per rememorar algun dels tòpics sobre el personatge, sinó sobretot perquè les obres d’art i periodístiques sempre es llegeixen des del present i resulta interessant contrastar la caracterologia tòpica-mitològica del maragallisme (l’obertura al mar de la ciutat, el polític imprevisible, i etc.) amb un present liderat per diputats i consellers d’una inaudita mediocritat.

Resulta interessant contrastar la caracterologia tòpica-mitològica del maragallisme amb un present liderat per diputats i consellers d’una inaudita mediocritat

En un dels trams del documental, l’antic alcalde de Girona Quim Nadal recorda amb la pell de gallina com, tot just acabada la cerimònia d’inauguració dels Jocs i quan l’equip organitzador ja respirava tranquil amb l’èxit de tot plegat, Maragall va dur-lo a ell i uns amics a sopar a Els Pescadors (el grandíssim restaurant d’en Pep Maulini i la Toia Duran, on el peix al forn és obra d’art) i en arribar a la Plaça Prim tots els veïns i els comensals presents van aixecar-se per aplaudir. Aquesta Barcelona olímpica, que és la Barcelona on com diu Joan Manel Serrat la gent somreia pel carrer sense saber per què, és el nucli existencial del maragallisme, una filosofia que emparenta l’idealisme de la Catalunya-ciutat noucentista amb dues coses que Pasqual aprèn de Nova York quan estudia a la meva universitat, la New School for Social Research; primer, que una ciutat de pretensions globals sempre ha d’actuar com la capital d’un estat i, segon, que per a ser progressista, muscular cultura i teixir una urbs amb suficients serveis socials la gent, a poder ser, ha de tenir la cartera plena de pasta. No ho contrasteu amb l’esquerra actual…

Pel seu caràcter reivindicatiu, insisteixo, no podem avaluar Maragall i la Lluna com una relectura seriosa del maragallisme. Això ja ho han fet alguns autors de casa com l’Edgar Illas (llegiu Barcelona: Ideologies d’una ciutat global), que ha estudiat amb molta precisió com el maragallisme olímpic també va ser una forma amb què a Catalunya es va soterrar la pax amb el post-franquisme d’en Samaranch i com la construcció d’una ciutat cosmopolita també tenia la voluntat perversa d’amagar el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Tot això ja ens ho sabem, certament, però des del present actual sobta molt veure algunes de les escenes d’aquesta pel·lícula on l’alcalde puja a una màquina d’obres per supervisar personalment com un operari fot a terra tota una fàbrica o com Pasqual va pel món amb molta dignitat venent Barcelona com la ciutat més bonica del món. Es pot criticar tant com es vulgui l’imaginari d’en Maragall, i també el cinisme corrupte de Jordi Pujol, però la crítica envers aquests polítics només es pot fer des de l’admiració. Eren homes de poder, amb idees al cap, i una força sobrehumana.

Es pot criticar tant com es vulgui l’imaginari d’en Maragall, i també el cinisme corrupte de Jordi Pujol, però la crítica envers aquests polítics només es pot fer des de l’admiració

Mentre veia Maragall i la Lluna pensava molt més en la societat de la Lluna que no pas en la Barcelona d’en Pasqual, en aquesta nostra Catalunya que s’acosta al 14-F amb la població absolutament desencantada davant d’uns candidats que fan una campanya sense ni una sola idea que no superi la inframentaliat i amb un gust estètic en cartells i lemes que no passaria ni el primer curs d’una escola de disseny. Servidor és un enemic militant de la nostàlgia, però renoi, costa moltíssim no caure-hi davant la narració d’una vida política determinada per l’enginy i una idea de ciutat per la qual molts ciutadans no tenien més remei que abandonar uns segons el pagre al forn que degustaven per posar-se a aplaudir. Vist amb perspectiva, que algú gosi relligar el maragallisme amb el moviment colauista (per molt que alguns dels seus agents impulsors com Jordi Borja s’hi hagin acostat) és un insult a la intel·ligència, perquè Colau representa justament l’esperit gasiu dels veïns que protestaven contra l’obertura al mar de Barcelona escudant-se que les guinguetes de la platja tenien molta història, quan tots sabem que pudien a merda.

Contemplant Maragall saltant d’alegria vora les fonts de Montjuïc a la mítica imatge de la gavardina negra només pots plorar aquest present d’una grisor funesta. Els anys noranta van tenir molts excessos que ara paguem, i el model olímpic de ciutat era una pauta que, com va demostrar el Fòrum, no podia perpetrar-se en imitacions barates. Sí i recontrasí. Però en aquells temps tu si més no podies somniar amb què l’alcalde vindria a dormir o amb què el president del país et foteria una bronca si feies maleses. Ara l’escarment els hi cardaries tu a cada un d’ells i d’elles i si un polític t’amenacés amb venir a casa tremolaries de por i amagaries la cristalleria per por que te la fotin. Maragall és tot el contrari que el nostre temps, on el llistó s’abaixa per sistema i l’esquerra trafica amb la pobresa dels seus electors amb una moral prostibulària. L’important d’aquell 92, estimada Lluna, no era que l’alcalde va venir a dormir a casa teva, sinó que tots vàrem arribar a pensar que un dia es presentaria a casa nostra.

*El documental Maragall i la Lluna, una producció de Benecé Produccions i la Fundació Catalunya Europa, es va estrenar al festival BCN Film Fest el mes de juny de 2020 i  va arribar als cines el passat 29 de gener. A Barcelona, es pot veure als Cinemes Verdi, Renoir Floridablanca, Cinemes Girona i Balmes Multicines.