El Festival Internacional de Cinema de Barcelona ha completat el seu primer cap de setmana amb una gran animació, entre altres coses, per la presència de Johnny Depp, d’Isabelle Huppert i de Carmen i Dolores Chaplin, nétes de Charles Chaplin, que van venir a presentar el documental sobre el seu avi. Ara el festival canvia els grans noms, però no l’animació. Fernando Trueba, Fernando Colomo i Karra Elejalde vénen a presentar les seves pel·lícules i a donar-li velocitat en la seva recta cap al final.
Isabelle Huppert i Mamá María, la sorprenent i divertida pel·lícula amb la qual ha vingut acompanyada del director, Jean-Paul Salomé, han aprofitat amb estil i bona cara els seus dies a la ciutat. La pel·lícula, per la seva espontaneïtat i el seu punt d’amoralitat en el tracte d’una història sobre policies i traficants d’estupefaents, i l’actriu, per la seva curiositat cultural per Barcelona, ja que ha dedicat el seu temps lliure a visitar llocs com el Palau Güell i el MNAC. Johnny Depp, amb fama d’esprémer la seva presència allà on sigui, i no precisament en els aspectes culturals, no s’ha trobat una ciutat a l’altura de les seves enormes capacitats per a la diversió, però sí que deixa la sospita que, si la ciutat hagués tingut l’atmosfera i animació d’altres èpoques menys “correctes”, Depp potser s’haguera empadronat aquí.
Mentre s’instal·len ja al festival El olvido que seremos i Poliamor para principiantes, els títols de Trueba i Colomo, la Secció Oficial del Festival ha ofert diverses pel·lícules de notable interès, com la francobelga Pequeño País, d’Eric Barbier; Sueños de una escritora en Nueva York, de Philippe Falardeau; Yalda, la noche del perdón, de l’iranià Massoud Bakhisi, o La mujer del espía, del japonès Kiyoshi Kurosawa. Sense ànim de donar la llauna al lector sobre “el fet fílmic”, oferim a continuació un petit mostrari de les virtuts de cadascuna d’aquestes pel·lícules tan allunyades entre si (una a Burundi, una altra a Nova York, una altra a l’Iran i una altra a Kobe, Japó), però ara tan properes, ja que les tenim aquí, als Cinemes Verdi.
Pequeño País narra la història d’una família belga (la mare és ruandesa) durant les matances entre hutus i tutsis a principi dels noranta. El relat és terrible, encara que temperat en la seva cruesa en tenir gran protagonisme la mirada del fill de deu anys de la família. Tot i que els successos, les causes i el genocidi són de difícil comprensió i digestió, la pel·lícula revela algunes claus racials i socials. No només és interessant, sinó també impressionant.
Sueños de una escritora en Nueva York canvia completament de to i lloc; és una comèdia dramàtica sobre una jove escriptora que entra a treballar en una agència literària, però no en una qualsevol, sinó en la que porta els drets d’aquest unicorn literari anomenat J. D. Salinger. És fresca, desinhibida, melodramàtica i compon una relació forta entre la severa Sigourney Weaver, una mena de buldog propietària de l’agència, i la jove actriu Margaret Qualley, amb un físic molt a l’estil d’Andie MacDoweel (la seva mare) i un paper molt suau que serviria per embolicar una dotzena de pastissets de nata.
Yalda, la noche del perdón té la virtut i l’interès de transportar-nos a l’Iran actual, on una jove condemnada a mort per matar el seu vell marit s’enfronta, en un programa de televisió (una mica a l’estil de l’antic Tomate d’aquí) a la dona que pot concedir-li el perdó, la filla de la víctima. Tant l’exposició dels fets com la posada en escena són fascinants, ja que es barreja la serietat dels successos amb la trivialitat del programa televisiu: els teleespectadors voten a favor o no del perdó de la pena de mort!… En fi, a més d’una pel·lícula insòlita, és una invitació a reflexionar sobre la moral, la diversitat cultural i social, i la idea que el telecinquisme també necessita d’una vacuna global.
La mujer del espía és literalment una meravella, dirigida pel veterà Kiyoshi Kurosawa (res a veure amb el cineasta clàssic), i narra una història als albors de la Segona Guerra Mundial amb enorme precisió estètica, amb gran intriga prebèl·lica i emocional, i amb uns personatges clàssics i que supuren nostàlgia i estil. Hi ha molta intenció política i vocació de thriller en els plecs de l’argument, i la seva parella protagonista, Yû Aoi i Issei Takahashi, són i estan esplèndids, especialment ella (Yû Aoi), amb uns canvis de temperatura, to i direcció en el seu personatge que manté a l’espectador tan despistat i perplex com a Johnny Depp entre els tocs de queda barcelonins.
