Quatre pel·lícules que ens traslladen a Burundi, Nova York, l’Iran i el Japó

El Festival Internacional de Cinema de Barcelona ha completat el seu primer cap de setmana amb una gran animació, entre altres coses, per la presència de Johnny Depp, d’Isabelle Huppert i de Carmen i Dolores Chaplin, nétes de Charles Chaplin, que van venir a presentar el documental sobre el seu avi. Ara el festival canvia els grans noms, però no l’animació. Fernando Trueba, Fernando Colomo i Karra Elejalde vénen a presentar les seves pel·lícules i a donar-li velocitat en la seva recta cap al final.

Isabelle Huppert i Mamá María, la sorprenent i divertida pel·lícula amb la qual ha vingut acompanyada del director, Jean-Paul Salomé, han aprofitat amb estil i bona cara els seus dies a la ciutat. La pel·lícula, per la seva espontaneïtat i el seu punt d’amoralitat en el tracte d’una història sobre policies i traficants d’estupefaents, i l’actriu, per la seva curiositat cultural per Barcelona, ja que ha dedicat el seu temps lliure a visitar llocs com el Palau Güell i el MNAC. Johnny Depp, amb fama d’esprémer la seva presència allà on sigui, i no precisament en els aspectes culturals, no s’ha trobat una ciutat a l’altura de les seves enormes capacitats per a la diversió, però sí que deixa la sospita que, si la ciutat hagués tingut l’atmosfera i animació d’altres èpoques menys “correctes”, Depp potser s’haguera empadronat aquí.

Mentre s’instal·len ja al festival El olvido que seremos i Poliamor para principiantes, els títols de Trueba i Colomo, la Secció Oficial del Festival ha ofert diverses pel·lícules de notable interès, com la francobelga Pequeño País, d’Eric Barbier; Sueños de una escritora en Nueva York, de Philippe Falardeau; Yalda, la noche del perdón, de l’iranià Massoud Bakhisi, o La mujer del espía, del japonès Kiyoshi Kurosawa. Sense ànim de donar la llauna al lector sobre “el fet fílmic”, oferim a continuació un petit mostrari de les virtuts de cadascuna d’aquestes pel·lícules tan allunyades entre si (una a Burundi, una altra a Nova York, una altra a l’Iran i una altra a Kobe, Japó), però ara tan properes, ja que les tenim aquí, als Cinemes Verdi.

Pequeño País narra la història d’una família belga (la mare és ruandesa) durant les matances entre hutus i tutsis a principi dels noranta. El relat és terrible, encara que temperat en la seva cruesa en tenir gran protagonisme la mirada del fill de deu anys de la família. Tot i que els successos, les causes i el genocidi són de difícil comprensió i digestió, la pel·lícula revela algunes claus racials i socials. No només és interessant, sinó també impressionant.

Sueños de una escritora en Nueva York canvia completament de to i lloc; és una comèdia dramàtica sobre una jove escriptora que entra a treballar en una agència literària, però no en una qualsevol, sinó en la que porta els drets d’aquest unicorn literari anomenat J. D. Salinger. És fresca, desinhibida, melodramàtica i compon una relació forta entre la severa Sigourney Weaver, una mena de buldog propietària de l’agència, i la jove actriu Margaret Qualley, amb un físic molt a l’estil d’Andie MacDoweel (la seva mare) i un paper molt suau que serviria per embolicar una dotzena de pastissets de nata.

Yalda, la noche del perdón té la virtut i l’interès de transportar-nos a l’Iran actual, on una jove condemnada a mort per matar el seu vell marit s’enfronta, en un programa de televisió (una mica a l’estil de l’antic Tomate d’aquí) a la dona que pot concedir-li el perdó, la filla de la víctima. Tant l’exposició dels fets com la posada en escena són fascinants, ja que es barreja la serietat dels successos amb la trivialitat del programa televisiu: els teleespectadors voten a favor o no del perdó de la pena de mort!… En fi, a més d’una pel·lícula insòlita, és una invitació a reflexionar sobre la moral, la diversitat cultural i social, i la idea que el telecinquisme també necessita d’una vacuna global.

La mujer del espía és literalment una meravella, dirigida pel veterà Kiyoshi Kurosawa (res a veure amb el cineasta clàssic), i narra una història als albors de la Segona Guerra Mundial amb enorme precisió estètica, amb gran intriga prebèl·lica i emocional, i amb uns personatges clàssics i que supuren nostàlgia i estil. Hi ha molta intenció política i vocació de thriller en els plecs de l’argument, i la seva parella protagonista, Yû Aoi i Issei Takahashi, són i estan esplèndids, especialment ella (Yû Aoi), amb uns canvis de temperatura, to i direcció en el seu personatge que manté a l’espectador tan despistat i perplex com a Johnny Depp entre els tocs de queda barcelonins.