Què diu la música de la teva vida i del teu temps?

Escric aquesta Punyalada poques hores abans que L’Audiori inauguri una nova temporada amb el primer concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, amb l’escenari del Palau de la Música escalfant motors a l’espera de la majoria dels seus cicles més importants a l’octubre, i a pocs dies que el Gran Teatre del Liceu alci el teló amb Ariadne auf Naxos, de Richard Strauss. Els tres principals motors de la clàssica a Barcelona comencen així la seva primera temporada post-covid (si el bitxet tossut de Wuhan i els seus derivats ho permeten) i el primer que cal dir és que els seus respectius equips de gestió artística amb Robert Brufau, Joan Oller i Mercedes Conde Pons, i Víctor Garcia de Gomar i Valentí Oviedo, respectivament, mereixen aplaudiment previ a qualsevol levare per liderar i posar la cara dels seus respectius espais en uns temps d’una complexitat inaudita.

Qualsevol season opening, i més encara si parlem d’una institució pública, resulta tota una declaració de principis. Aquest cap de setmana, l’Auditori presenta un programa poc coherent a nivell musical però interessant pel que fa les intencions, amb una obra d’encàrrec a un dels seus dos autors residents d’enguany (U, de Bernat Vivancos), la presència destacada d’una de les rising stars del món clàssic, el violoncel·lista centennial i amenitzador de noces reials Sheku Kanneh-Mason, i la presència al programa d’una obra totèmica del repertori simfònic com és Romeu i Julieta de Prokófiev. L’Auditori emparenta així el treball d’un compositor de casa a l’estrellat d’un nou instrumentista de moda i, al seu torn, retorna als faristols de l’OBC una obra d’inicis del XX però d’esperit romàntic que és, al capdavall, el centre de gravitació habitual del repertori consuetudinari de la majoria d’orquestres.

Robert Brufau ha fet santament en continuar agrupant la temporada en un eix temàtic (en aquest cas, el binomi emocional AMOR/ODI), tot i que si se’m permet l’exercici de perepunyetes diria que si alguna cosa li sobra a aquesta tribu són emocions i potser ens hauríem de començar a centrar un pèl més en la racionalitat i en el tocar de peus a terra. Esmenes a banda, agrupar les temporades en idees-força ajuda a cultivar la noció segons la qual, més enllà del gaudi o l’entreteniment mercantil, la música és un art que expressa una filosofia, que ha de generar pensament i que aquest relliga la data de creació d’una peça musical al nostre present intransferible. I aquesta és la gran tasca pendent de tots els nostres equipaments musicals que, de moment i mal que pesi, han fracassat en una cosa tan bàsica com explicar com la tradició musical, i especialment aquella ordida a Catalunya, ens pot ajudar a entendre millor el passat i aquest temps escàpol.

Això que us escric no és un exercici de metafísica d’estar per casa. En els últims anys al TNC, Xavier Albertí ha demostrat que es poden assolir alts índexs d’ocupació en un equipament posant en valor la tradició dramatúrgica catalana i emparentant-la amb obres de l’actualitat internacional. Una temporada més, i en van desenes, el Gran Teatre del Liceu negligeix el patrimoni operístic català (que existeix i havia format part habitual de la programació del teatre) i sí, és cert, compta amb la presència de cantants de casa, però un mínim anàlisi dels diferents casts de la programació d’enguany demostra que les veus del país encara se situen en segons i tercers repertoris (o encara pitjor, se’ls destinen papers que fins i tot un sord sap que no s’hi adeqüen vocalment). Que l’any 2021 el nostre repertori encara descansi empolsegat a biblioteques i arxius ens hauria de fer envermellir.

Com va demostrar la recentíssim gala d’obertura del Met a Nova York, si existeix alguna forma d’art que relligui la música a les preocupacions socials i polítiques del present, aquesta és l’òpera. El Liceu ha de programar Strauss, Mozart, Debussy i etcètera, però la seva feina primordial com a equipament públic és la de crear un públic desvetllat que trobi les respostes que li imposa el seu temps en el gènere. Tots els opereros xalem amb les grans veus, i tots tenim moltíssimes ganes de veure com Goerne broda el Wozzeck i com Minkowski imprimeix trempera a la trilogia Mozart-Da Ponte. Però, insisteixo, la tasca d’un equipament públic és la d’ajudar a connectar música i ciutadania i això, pesi a qui pesi, es fa mitjançant programacions on brilli el contingut i la teca, no pas organitzant podcasts on els influencers nostrats intentin entxitxar els joves amb quatre tòpics ressuats.

La tasca d’un equipament públic és la d’ajudar a connectar música i ciutadania

Entenc que tan L’Auditori o el Liceu tinguin més dificultats de remuntar en aquesta tasca, atès la nefastíssima herència que els van deixar els directors artístics precedents. En aquest sentit, resulta lògic que el Palau de la Música sigui, ara per ara, l’escenari on s’esdevenen els concerts més atractius de la ciutat. Mercedes Conde Pons fou molt hàbil en aprofitar la pandèmia per ampliar notòriament la contractació de músics del país emfasitzant el poder del KM0 (potser seria oportú acabar de rematar-ho amb un programa més ambiciós de residències artístiques) i el Palau obraria intel·ligentment aprofitant la deixadesa de la cosa pública per integrar els nostres solistes als grans programes de la casa (ahir mateix, la pianista i matemàtica Laura Farré Rozada va demostrar com un instrumentista del país podria posar-se al costat de les millors orquestres del planeta a dreta llei).

Malgrat tenir pressupostos importants i amplis equips de gestió, els equipaments musicals del país encara no han excel·lit en la tasca de superar la cultura de l’entreteniment per tal de respondre als melòmans catalans què diu la música (i en concret la música del seu país) sobre la seva vida i el seu temps. A banda de pensar en allò que programem a l’escenari, hauríem de dedicar un parell de neurones a barrinar quin és el públic que ens interessa fomentar.

Hauríem de dedicar un parell de neurones a barrinar quin és el públic que ens interessa fomentar

Barcelona no és Viena ni Berlín, però la seva tradició musical, especialment la d’inicis del segle XX, pot tornar a convertir-la en un referent de la música europea. La covid i el conseqüent temps de confinament ens ha ensenyat que, sovint, per tal d’entendre el present cal recloure’s i pensar una estona. Directors artístics, poseu-vos-hi, car de no fer-ho em temo que aviat la música serà un pur objecte de consum… i més aviat reduït.