Tot i que assegurava menjar molt poc, a Pierre Cardin li va encantar el pa amb tomàquet i pernil de pota negra (“està molt bo”) que li van servir abans de donar una classe magistral a alumnes d’escoles de moda a la Plaça del Rei. Va ser l’únic caprici que el gran mestre francès va demanar a l’organització de la 080 Barcelona Fashion Week, els responsables de portar-lo a la ciutat aquell gener de 2012, que tornarien a comptar amb ell 5 anys després perquè presentés una peça teatral que produïa i vestia.
Al febrer de 2017, Cardin —que no va provar el pernil, però durant el sopar va beure molt vi blanc com a bon “fill de les vinyes italianes”— es va mostrar igual de lúcid i vitalista com la vegada anterior. Pèl blanquíssim, cos d’aparença fràgil i força en la mirada. Tenia ja 94 anys i se sentia a gust en la seva pell: “Sóc el que sóc; no em fa por. He trobat la felicitat en l’equilibri de la meva vida i de la meva edat“, ens deia a un grup de periodistes el que va ser pioner del prêt-à-porter, de les llicències de moda i de l’estil unisex, que acaba de morir als 98 anys a París. Ha traspassat a la ciutat on va crear el seu imperi, on va fundar la seva primera casa de moda fa 70 anys, i ho ha fet sense arribar a jubilar-se.
Mitges per a homes i dones
“Acadèmic, costurer, home de teatre, de la restauració. He passat la meva vida treballant i ho seguiré fent fins a la mort“, explicava aquest gran de la moda nascut a San Biagio di Callalta (Veneto) com Pietro Cardini en una família nombrosa d’agricultors, que es va refugiar a França el 1924 fugint de el feixisme. Cardin, un home fet a si mateix, mai es va avergonyir d’haver crescut en suburbis. Potser en l’essència d’aquest noi de carrer va estar el germen creatiu d’aquella roba avantguardista que va trencar clixés en els seixanta.
“Volia donar a les dones l’oportunitat de posar-se vestits que eren per treballar, seure, agafar el cotxe i conduir”, explicava el 2010 a París quan va presentar el recopilatori de la seva obra, Pierre Cardin Seixanta anys d’innovació, que dos anys després també mostraria al públic barceloní de la passarel·la 080. Els seus dissenys de forma quadrada que alliberaven el cos amb talls, cèrcols i mànigues satèl·lit, al costat de casquets, minifaldilles i mitjanes de colors es van unir als de Courrèges i Paco Rabanne per a expressar una nova cultura juvenil lligada a l’era espacial. La seva col·lecció Cosmos, amb mitges per a homes i dones, va obrir les portes a l’estil unisex el 1964.
“Aquest vestit no és de diari ni de ball, per a què serveix?”
“A la moda s’ha de buscar la simplicitat, que és el més difícil d’aconseguir“, els deia als alumnes de moda en aquella masterclass de 2012, mentre desmuntava amb paraules les seves creacions, sense tallar-se gens ni mica: “Aquest vestit no és de diari ni de ball, per a què serveix? Aquest altre té moltes capes inútils”, els deia un a un. “La crítica és l’única cosa que t’ajuda a avançar“. Curiosament, a ell també el van criticar els que no entenien que havia arribat una nova era ready to wear, però no els va fer ni cas. Cardin, que admirava Balenciaga, mai es va sentir a gust en l’ambient de l’alta moda dels anys cinquanta. Format en els tallers de Paquin, Schiaparelli i Christian Dior, va escandalitzar el món de la moda en presentar una línia prêt-à-porter el 1959 i el van fer fora de l’estricta Chambre Syndicale de l’Alta Costura.
“Quan vaig començar la gent deia que estava boig i ningú volia posar-se la meva roba“, comentava sabedor que el seu icònic estil segueix sent reinterpretat avui dia. Fins a la seva pròpia signatura seguia bevent de les seves fonts en aquest any 2012 en què, a més de donar-nos classe, ens va mostrar els seus últims dissenys al Saló del Tinell, amb cèrcols circulars galàctics futuristes i minifaldilles coloristes. S’inspirava en el futur, “sempre imprevisible”.
“Havia d’aconseguir que la meva marca fóra comercial”
“Cap de vosaltres havia nascut quan jo ja veia clar que havia d’aconseguir que la meva marca fóra comercial”, ens explicava a la capella de Santa Àgata el 2012 aquest geni de gran visió emprenedora que va ser pioner portant els seus dissenys al desolat Japó de la postguerra, i en els anys 70 a una Xina encara per desenvolupar. També passarà a la Història per ser el rei de les llicències. Perfums, vaixelles, cinturons, despertadors, mobles, llençols… Fins a 800 productes. Deia que la seva marca valia 1.000 milions d’euros i que havia d’aprofitar el seu nom, encara que la gran expansió va fer que hi baixés l’interès.
La moda és inútil, però necessària, nu no ets res, la roba t’identifica, crea indústria, és meravellosa
Va començar amb les corbates (“el dia que el ministre francès se la va treure, es va reduir dràsticament la producció”, explicava el 2012), i va arribar a construir un imperi que va incloure també els productes derivats de l’icònic restaurant parisenc Maxim’s, que va comprar l’any 1981. Hi van passar totes les estrelles, des de Audrey Hepburn a Marlene Dietrich, a qui va qualificar de “persona desagradable que tractava a la gent amb menyspreu” en una conferència que va donar a la Universitat de Barcelona abans que es constituís una càtedra amb el seu nom en la seva visita de 2012. La càtedra, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, volia apropar als estudiants personatges rellevants de la cultura. Sempre ben relacionat, també va comentar que Renata Tebaldi tenia una veu més bella que Maria Callas “però no era tan esvelta”.
Vestint el cinema i produint teatre
En aquesta cita, es realçava la figura com a promotor cultural de Cardin, que assegurava ser feliç creant espectacles a l’Espace Pierre Cardin de París (5.000 metres quadrats a la Plaça Concòrdia) i al castell Lacoste Vaucluse, l’antiga propietat del marquès de Sade a la Provença. Va ser més tard, en la visita de 2017 a la passarel·la 080, quan es va poder veure al Teatre Nacional de Catalunya una sola vegada una obra produïda i vestida pel creador: Dorian Gay: la bellesa no té pietat.
El modista explicava que, tot i que estava vinculat als escenaris des de feia 55 anys, sense el suport econòmic de la moda mai hagués pogut fer teatre. Va recordar els temps en què va realitzar dissenys per al cinema. El de La belle et la bête (1946) de Jean Cocteau i el 1968 a Histoire Immortelle, d’Orson Welles, va vestir a Jeanne Moreau, la dona a la qual va estimar i amb la qual potser hauria pogut arribar a ser pare si “l’orgull ridícul “de pensar que podien ser el senyor Moreau o la senyora Cardin no ho hagués impedit.
No va tenir fills, però confiava plenament en el seu nebot i mà dreta, el pianista i arquitecte Rodrigo Basilicati, que exercia de guionista i director artístic de l’obra musical i el va acompanyar en tot moment durant la seva estada a Barcelona. Al seu costat va idear també el Palau de la Llum, un gratacel de vidre de 255 metres d’altura, amb forma de vestit Cardin que pretenia ser una autèntica ciutat sostenible en una zona degradada de Venècia. Ens va parlar d’aquest edifici amb entusiasme el 2012, però uns anys després, el projecte, criticat pel seu difícil encaix visual en una ciutat patrimoni, va ser desestimat.
Trobant a faltar a Jackie Kennedy
L’any 2017, Cardin, que es va allotjar a l’Hotel Omm com a la vegada anterior, va confessar que li hauria agradat ser actor i va lloar la passarel·la 080 (“un lloc ple d’esperança”) i la roba dels creadors davant l’augment de còpies i falsificacions en un moment que considerava era de “desordre i confusió”, en què triomfava “la moda estil pobre, amb estrips als genolls”.
El modista es mostrava allunyat d’aquesta estètica grunge i es lamentava per l’augment de l’atur en el sector de la moda. “Els rics causen els problemes i són els pobres els que perden”, deia aquest home que encapçalava un imperi de llicències i trobava a faltar icones del passat com Jackie Kennedy, a qui va conèixer a Capri quan JFK encara no era president. “Va ser una abanderada de la moda, feia treballar a les fàbriques, donava feina a les cosidores… Com dic sempre, la moda és inútil, però necessària, nu no ets res, la roba t’identifica, crea indústria, és meravellosa”.
Elegant, enfundat en vestit i corbata (“abans era excèntric, però ara no vull semblar ridícul vestint com un jove”) aquest home que la seva família defineix com algú “de talents múltiples i energia inesgotable”, ens va repetir la seva fórmula per sentir-se jove una vegada més, abans d’acomiadar-se. Treballar. “Treballo perquè estic tan content d’estar viu que vull aprofitar-ho. M’encanta sentir-me útil“.
