Després de l’assaig general, el divendres 18 de maig al matí, Héctor Parra atén la premsa amb una generositat encomiable i un somriure que evidencia satisfacció pel treball realitzat. Sembla anticipar el que l’endemà serà un èxit, com poques vegades s’ha pogut experimentar en ocasió de l’estrena d’una obra, a la sala gran de l’Auditori. El creador de Inscape, encàrrec que l’OBC estrena al costat de solistes del cèlebre Ensemble Intercontemporain—orquestra que va fundar Pierre Boulez, com a tal especialista en música experimental—s’expressa amb una soltesa captivadora, molt pedagògica.

Nascut a Barcelona el 1976, fill de físic, el compositor transmet amb passió les idees que estructuren la seva obra, per fer-la més accessible a la major part d’oients. Una obligació que pesa en molts creadors contemporanis -no sempre els artistes van haver d’emplenar tal exigència- però que, si s’escau es viu, per contra, com una ocasió òptima per fomentar l’apreciació del seu treball. Si bé Inscape defuig el caràcter programàtic del poema simfònic, la veritat és que narra un periple còsmic. Un transport a través de l’experiència acústica, que aproximarà l’oient als límits d’allò audible.

MÉS ENLLÀ DELS CONFINS DE LA REALITAT SENSIBLE

L’astrofísic francès Jean-Pierre Luminet, que va acompanyar a Hèctor Parra a la concepció del projecte, es mostra igualment accessible a la seva xerrada amb la premsa. Aporta imatges, exemples visuals o reminiscències de savieses antigues (Tales, Heràclit, Pitàgores …) per tal d’il·lustrar la noció d’ordre que caracteritza el cosmos, fins als límits del que ès racionalment cognoscible. La realitat de l’antimatèria, la possibilitat de que els forats negres connectin diversos universos, o el mateix so—inaudible—de l’univers són qüestions que el comú dels mortals difícilment aconsegueix desenvolupar. El desafiament de Parra és majúscul, en aquest sentit. Però en el seu esforç per materialitzar l’immaterial—verbalitzar l’inaudible i aconseguir la propagació d’ones sonores que suggereixen aquesta altra realitat de la física—el que l’oient descobreix és una obra portentosa, des d’una perspectiva enterament musical.

La complicitat del director Kazushi Ono, que en diverses interrupcions de l’assaig escolta amb atenció les indicacions de Parra, partitura en mà, és fonamental per a la integració dels esforços particulars dels músics del planter, notablement exigit. La manera d’extreure sons poc habituals dels instruments clàssics—els inicis d’aquesta praxi cal trobar-los en Mahler, de qui es programa precisament una simfonia a la segona part del concert—resulta fascinant en la seva interacció amb la tecnologia digital, que aprofita la revolució electroacústica de Stockhausen, i li permet transportar a l’oient més enllà dels confins de la realitat sensible, que creu conèixer.

«A l’esforç per materialitzar l’immaterial—verbalitzar l’inaudible i aconseguir la propagació d’ones sonores que suggereixen aquesta altra realitat de la física—el que l’oient descobreix és una obra portentosa, des d’una perspectiva enterament musical»

Els cinèfils potser tindran present la insòlita lucidesa d’un Stanley Kubrick, en gran mesura responsable de la banda sonora de la seva 2001: una odissea de l’espai, a la gesta d’aconseguir que el Danubi blau pogués il·lustrar fefaentment la rotació de l’estació espacial, s’ha afegir l’efectiu ús que va fer de les Atmosphères de Ligeti, peces en què s’endevina el so impossible—inaudible, en principi—en el buit. La possibilitat de la propagació d’ones [sonores] és la realitat davant la qual s’abisma també Parra, amb una ambiciosa proposta orquestral, que en part deslocalitza el focus de sentit.

Per tot arreu reverberen sons, el volum de l’auditori es troba colonitzat d’ones, si més no per a declamar en murmuris pròxims al silenci. A més de la nodrida orquestra, encapçalada pels solistes de l’Ensemble Intercontemporain, el compositor opta per distribuir a les llotges de l’amfiteatre diversos conjunts de percussió i vents, que produeixen un so envoltant en moments concrets, donant peu a una experiència completament nova però que es viu amb una estranya naturalitat. Es gaudeix amb una barreja de sorpresa i familiaritat, pel caràcter orgànic i aclaparador d’una creació que delinea la realitat física del silenci i també tortura molt joiosament els timpans, en el que sembla una celebració de l’ordre oposat al cosmos, que al mateix temps constitueix: el caos.

LA NATURALESA INCOMPRENSIBLE

La sensació d’estar sotmès a l’influx rítmic i no obstant això imprevisible, és difícil de referir amb paraules en el curs de l’audició de Inscape. Amb tot, dóna a entendre d’una manera inequívoca, a través d’una riquesa tímbrica molt cridanera—mitjançant la confluència i contraposició d’instruments de famílies dispars—la realitat de la fusis que altres cèlebres havien ja assajat. Impossible no pensar en la Consagració de la primavera per l’eventual protagonisme del fagot i la manera com percussió i metalls imprimeixen ritmes agònics, de clara inspiració dionisíaca. Però fins i tot si creiem detectar alguna cita—a Ligeti i Stravinsky, potser podíem afegir Takemitsu—la creació de Parra és absolutament original. Es recolza en el nombre, com no podia ser d’una altra manera en tractar una qüestió còsmica, però es troba oberta a la influència de l’imprevist, sent aquesta dialèctica—absolutament musical—el que genera addicció, i la converteix en una obra enorme.

La realitat del buit és misteriosa, incomprensible, però no més que la realitat de l’ésser, i la propagació d’ones que ens porten a experimentar positivament el que hi ha. Que «a la fusis—va expressar Heràclit, referint-se a la realitat més immediata i òbvia, que no pot no ser—li agrada ocultar-se». No és que la realitat veritable resideixi en l’ocult, o es mostri superior al sensible, com el platonisme filosòfic i religiós s’ha entestat a recalcar. Molt més suggeridor és la possibilitat—inquietant per a alguns, plausible per a altres—que la diferència entre física i metafísica, entre realitat material i immaterial sigui només una diferència de grau.

«La realitat del buit és misteriosa, incomprensible, però no més que la realitat de l’ésser, i la propagació d’ones que ens porten a experimentar positivament el que hi ha»

Algunes concepcions mítiques, en els orígens d’aquelles primeres formes de saviesa que Jean-Pierre Luminet al·ludia, en esmentar a Heràclit per exemple, insinuen d’una manera no discursiva la co-pertinença de ser i no-ser, compresos ja no en termes d’exclusió, sinó com a mútua condició de possibilitat. El viatge d’Héctor Parra, vertiginós i subtil segons la regió per la qual transcorre, suposa una brutal actualització de l’excursió que va protagonitzar un segle abans Gustav Mahler amb la seva Quarta simfonia, l’obra programada a la segona part del concert. Des d’una mirada implacable—comuna en ambdós compositors—trobem, però, la real contemplació de la naturalesa, tant de la bellesa sense perquè, com de la seva potència eixordadora, que semblaria que no té sentit—la destrucció tendeix a semblar menys comprensible per als interessos humans.

Inscape, obra que properament s’interpretarà a París, Lille i Colònia, s’imposa com una inspirada sublimació de l’anhel de transcendència que confirma, amb tot, que estem sumits en el flux d’una realitat—fusis—canviant, visible i invisible, compresa d’una manera infructuosa i sempre provisional. El paper d’alguns instruments solistes, concretament la flauta, plasmen aquest intent. Però no és l’única veu que construeix el teixit i s’enfronta al buit més radical. Són moltes les temptatives de colonització, i el que és meritori de l’obra de Parra és l’esforç global, ambiciós i sensible, de tornar audible l’ordre del cosmos, fins i tot en les proximitats del que ha estat anomenat forat negre, realitat màximament densa que engoleix d’una manera impenitent qualsevol feix de matèria.