Què és la Copa de l’Amèrica?

Com la majoria de barcelonins —i de ciutadans del món en general— servidor no té ni folla de què és la Copa de l’Amèrica. De fet, qui sap si com la majoria de barcelonins —i de ciutadans del món en general— vaig descobrir aquesta megacompetició velera tot fent submarinisme ronsa per Netflix i gaudint com un pèsol del documental Untold: The Race of the Century, un meravellós film de Chapman Way sobre la històrica usurpació d’aquest trofeu (ancestralment dipositat a les cambres del New York Yacht Club) per obra i gràcia de la tripulació de l’Australia II. Com la majoria de barcelonins —i de ciutadans del món en general— he sabut que això de la Copa de l’Amèrica és un esdeveniment la mar d’important (i perdonin la broma fàcil), d’aquell tipus de fastos esportius que fan realitat el concepte “el món ens mira” i que, al seu torn, s’han d’aplaudir fervorosament, car comporten la tira i mitja de pernoctacions hoteleres i de visitants disposats a gastar molts calerons.

Com la majoria de conveïns de la meva ciutat —i en especial, dels barris més afectats per la cursa, com ara la Barceloneta— he tingut la gosadia de pensar que això de la Copa de l’Amèrica no és res més que una agrupació de multimilionaris pijos fotent el mec amb uns velers igual de tecnificats que un bòlid de Fórmula 1. La temptació és forta si hom es fixa només en l’entourage d’aquest esdeveniment, curulla de gent amb polseretes africanes al canell i una dosi d’influencers (inclinació de malucs, morritus en posició de besada, freshness and super energy in the city) inaudita per metre quadrat. Però tots aquests prejudicis els he sentit anomenar quan hom parla de l’esport que practico de fa quasi trenta anys (el nobilíssim art de l’esgrima) i, per tant, tendeixo a malfiar de les desqualificacions que fan massa tuf a ressentiment social, més encara si la penya se les guarda quan parla d’esports com el futbol, que mouen moltes més tones de pasta.

Els meus amics de la cosa velera —en tinc uns quants i de tota quanta condició social— em content que acollir un esdeveniment així resulta magnífic pels fanàtics de l’esport i que també té un efecte important a l’hora de generar nous practicants. En aquest sentit, la majoria de clubs catalans de vela (no són pocs ni esportivament irrellevants) viuen encantats amb l’aterratge de la Copa de l’Amèrica a la ciutat; de fet, si cal fer alguna esmena, als fans de la veleria en general els pesa que l’Ajuntament n’hagi fet una promoció molt més turístico-econòmica que no pas estrictament esportiva. És normal que molts conciutadans critiquin les incomoditats que pot generar un espectacle com aquest (diria, no obstant, que els veïns de la Barceloneta protesten molt més per com està el barri que no pas pel fast en sí mateix..), però també cal dir que les molèsties ocasionades semblen prou minses i que hi ha massa gent amb que ha convertit el greuge en professió.

Per altra banda, també resulta indiscutible palesar que la ciutat ha entrat en una política d’events internacionals que —més enllà de deixar un pòsit a Barcelona i pels barcelonins— ens acosten a models com ara el valencià. Massa sovint, abracem la Copa de l’Amèrica o un Gran Premi de Fórmula 1 amb la cançoneta d’allò que “deixa a Barcelona” mentre que oblidem (sí, invocaré la nostàlgia olímpica!) què és allò que Barcelona i només Barcelona pot oferir al món. Jo entenc a la perfecció que una ciutat necessiti automercantilitzar-se a l’hora d’ésser global, però el procés per fer-se avinent al món exigeix fortificar la pròpia identitat. En aquest sentit i insisteixo, diria que l’enuig dels veïns no brolla de la Copa de l’Amèrica, sinó del xoc que es produeix en veure una ciutat que es ven al món com un bombó però que cada dia és més incòmoda, agressiva i cara pels seus indígenes. Aquest enuig no em sembla artificiós i diria que l’administració no se l’escolta com cal.

Dit això, per molt avorrida que ens sembli aquesta tabarra de la vela, baixarem a la Barceloneta per veure al lluny aquells trossos de vaixells que semblen aranyes d’un còmic, i diria que —quan arribi l’octubre— continuarem sense saber realment de què coi va la Copa de l’Amèrica. Els habitants dels barris contigus resarem, si més no, perquè l’afició velera del planeta sigui un pèl més educada (i poc sorollosa) que la futbolera i l’esportiva en general.