Han reobert l’oci nocturn i la ciutat és plena de gent (jo també sóc la gent) que vagareja pels carrers. A les set del vespre, anant cap al teatre Poliorama travesso els carrers del Raval. Dos nois duen cucurutxos de paper, com els de les castanyeres, plens de patates fregides amb quètxup. Se les van menjant amb unes forquilletes de plàstic. Molta gent menja i beu pel carrer. Suposo que en altres ciutats del món (Nova York, Ciutat de Mèxic, Tòquio…) hi havia aquest costum des de feia temps. Jo no hi estic acostumada i potser no m’hi acostumaré mai. M’agraden les taules i les vaixelles.
Al carrer Joaquim Costa, passo per davant d’una cocteleria de la qual parla tothom: Two Schmucks. Resulta que en aquesta llista dels millors cinquanta bars del món ocupa el número 26. A la porta, una noia em pregunta si vull entrar. “Hi ha lloc?”, demano. I em diu que sí, però al fons. Cap al fons que me’n vaig. Fan tota mena de còctels clàssics (margarita, negroni, pisco sour…) però també creacions modernes o reinvencions. La cocteleria moderna va cap aquí. Per exemple, a la Paradiso (al carrer Rere Palau) et fan una reinvenció del duríssim Long Island Iced tea. És un còctel amb els quatre destil·lats blancs (tequila, rom, ginebra i vodka) i una mica de Coca-Cola. Es diu així, perquè prové de l’època de la prohibició, i hom dissimulava i feia veure que era un te gelat.
La carta del Two Schmucks és prometedora. El còctel que demano, un aperitiu que conté Campari, ve amb un petit bol de formatge. La cambrera m’explica que haig d’anar combinant xarrupades amb mossegades. He sentit que li explicava a un client que “clarifiquen” alguns còctels i, de fet, el meu, té un color finíssim. És molt bo. I em costa nou euros.
Pel carrer Tallers arribo al Boadas. Allà, tots els còctels clàssics. L’experiència de veure com els cambrers barregen els còctels amb dos gots mescladors, com qui tira sidra, amb la gràcia que tenia, sempre, la Dolors Boadas (en una foto, ara, a la paret del local). D’aquesta cocteleria en guardo, com un tresor, les fotocòpies del llibre de còctels que van publicar i que em va deixar l’estimat cambrer del desaparegut Harry’s, que ara és el Solange, al davant del Dry Martini, i no gens lluny del Tàndem i de l’Ideal. Es deia Quim i tots els que anàvem a aquell local el recordarem sempre.
Al Poliorama, cua meravellosa de gent que va al teatre. El Viena, i em sap molt de greu, està tancat.
