Queralt Albinyana: Amb esperit artísticament kamikaze

“M’he sentit enganxada a l’aplaudiment, al reconeixement del públic. I és molt tot el que em dona, i em sosté en molts moments. He arribat a pensar que, sense escenari, no soc res i que no sé fer res més que explicar o cantar històries. Amb els anys, m’adono que no ho puc sostenir tot només sobre una pota i que ser persona és quelcom més ampli, complex i ric que no pas els personatges que interpreto”. L’actriu i cantant Queralt Albinyana reflexiona a peu de barra, llesta “per a la cerveseta, un cop passat el migdia”, i acompanyant la conversa d’un silenci dictat per la impossibilitat de posar-se “a escoltar música sense més ni més, perquè quan treballes tant estudiant i aprenent cançons, analitzes compulsivament qualsevol cosa que soni. I això t’allunya  del plaer senzill i pur que pot tenir un afortunat-simple oient”.

Amb més de vint anys treballant sobre els escenaris i davant de les càmeres en infinitat de projectes com ara sèries, cinema, teatre, musicals o concerts, l’artista es defineix com a “inquieta i curiosa”, sense dies suficients per a fer tot allò que la fascina i un esperit “kamikaze” per a embarcar-se “en bogeries artístiques, obres, presentacions, concerts, dramatúrgies o direcció”. 

Als seus 43 anys, agraeix diàriament la família que l’acompanya i poder viure de la seva passió. “És realment una sort poder combinar assajos i obres de teatre amb concerts, classes i altres projectes. I que el meu marit m’aguanti i el meu fill m’estimi. Sona a acudit, però és veritat!”, riu.

La Queralt ha treballat a TV3 a Nit i Dia, La Riera o El cor de la ciutat; i a IB3 a Treufoc i Llàgrima de sang. El seu talent ha brillat en musicals com ara Los Miserables, Hair, Grease o Amants del Paco Mir, “obra per la qual el director em va fer preparar tres escenes i em va provar un dia de funció… amb públic! Encara sort que va sortir bé i em van donar el paper!”. Ha treballat amb en Carles Santos, amb Comediants, amb el Gran Teatre del Liceu i en una infinitat més de projectes. A aquests se suma la seva activitat com a cantant i divulgadora del blues que l’ha portat a enregistrar l’àlbum When I met the blues i a pujar a multitud d’escenaris. De vegades, amb llegendes vives del gènere com ara el mateix Willie Buck. “Quan aconsegueixo mantenir-ho tot en equilibri és quan em sento més orgullosa”, remata, desplegant un somriure ampli i vital que irradia molts watts de llum.

Sumar projectes per a vèncer el buit

“Els projectes marquen les meves rutines quotidianes i, en general, són curts”, explica l’actriu i cantant que parla d’aventures laborals molt intenses i efímeres, “que en uns mesos t’omplen d’esperances i acaben més o menys de cop i, amb aquestes, tots aquells costums que les acompanyaven i la relació amb la companyia, que durant aquells mesos de treball s’ha convertit en el teu cercle d’amistats. Això ho vaig aprendre el primer cop que vaig acabar la filmació d’una pel·lícula i em vaig trobar amb l’immens buit i la por que allò mai més es tornés a repetir”. 

—Però es va repetir molts cops, no has deixat d’embarcar-te en mil i un projectes!

—Sí, tot i que aquest buit continua apareixent cada vegada que tot acaba. Un moment clau de desesperació en el que cal deixar-se anar i confiar en el treball de formiga, d’anar fent, de ser i estar. Quan comences a relaxar-te, és quan reps una trucada o sorgeix alguna nova idea.

Potser, la necessitat d’exorcitzar aquests moments de buit expliqui l’enormitat de fronts en els quals la parroquiana es troba febrilment capficada. “Estic assajant una nova obra amb la companyia Dei Furbi sobre Brossa, el poeta. A l’abril estrenem a la Fundació Brossa. A més, continuo fent el meu cicle de xerrades-concert El blues de ellas, que és el meu homenatge a les dames del blues. Estic fent una obra sobre Aurora Bertrana. Actuacions d’una obra familiar que es diu HOP, historia de objetos perdidos. Al marge, estic arrencant projectes amb la meva companyia de teatre, La Trup, gravaré una sèrie enguany i, si tot va bé, abans de Nadal estrenaré una obra amb Rhum & Cia.”. 

—Gairebé no res, eh?

—I em deixo coses, no et pensis–, riu, fent gala del seu indubtable esperit artísticament “kamikaze”.

Una ciutat on mor la bohèmia

“Quan jo vaig arribar aquí al 98 per a estudiar, jo era una noia espavilada de Menorca de divuit anys, provinent d’una illa que em protegia i alhora m’asfixiava a parts iguals. Barcelona oferia totes les possibilitats i aquí em vaig fer persona. A l’Institut del Teatre, a les Rambles que ja recorria amb la bici, als seus parcs i platges, als seus teatres i, sobretot, als seus bars. Nits interminables de música en directe, sopars de matinada i balls a qualsevol cantonada. I, la veritat, això ja no existeix. I ho trobo a faltar”, explica l’artista que, malgrat no viure ja a la ciutat –“jo ja no puc pagar un lloguer aquí”– hi treballa i la recorre molt sovint. 

La seva mirada es torna nostàlgica, en repassar milers de racons amb les seves històries i moments associats, “el carrer Arc del Teatre em recorda converses filosòfiques i desenganys amorosos al Kentuky. No puc passejar per Nou de la Rambla sense passar per davant el London Bar i recordar el descobriment de la Tota Blues Band entre la fumera, o Sant Pere més baix i recordar quan vaig entrar a l’Institut del Teatre per a les proves d’accés. Tardes al Parc de la Ciutadella, al carrer dels petons, l’orxateria La Valenciana, on vaig treballar; el teatre Villarroel, on vaig fer el meu primer càsting per a un musical…”. Potser són aquests records els que accentuen la seva tristesa per la fi d’alguns racons urbans. “Porto molt malament que tanquin sales de concerts, teatres i altres establiments històrics. Es mor la bohèmia, i aquí els habitants són turistes”. 

Però hi ha aspectes que continuen omplint a la parroquiana d’un cert orgull barceloní: “el cosmopolitisme d’aquesta ciutat, la seva voluntat ecològica, la seva arquitectura. La veritat és que, passejant per Barcelona, no deixo de sorprendre’m amb nous descobriments, i de sentir-me a casa”. 

—On ets a casa teva és en aquest Bar. I potser, després de la cerveseta, et pot venir de gust menjar alguna cosa. Tenim de tot: menú, carta, plats combinats, tapes… Tu tria!

Queralt Albinyana prorromp en una profunda riallada i, després de pensar-s’ho pocs segons, ho deixa molt clar:

—En qualsevol ordre tot em sembla bé! Gaudeixo menjant!

I aprofita al màxim la seva cervesa, sense perdre l’alegria vital que se li desprèn en cada gest.