A casa vam certificar que la temporada turística havia començat quan sentírem una conciutadana del món cridant “¡mi móvil!” mentre corria esperitada pel carrer de Sant Sever (l’escena es repeteix sovint i acostuma a continuar amb una cridòria general, un munt de turistes amagant el seu mòbil –o la respectiva bossa de viatge– com si abracessin una relíquia de Jesucrist, i una batussa que s’acaba amb un altre conciutadà del món acusant de racistes els seus capturadors, siguin els propis turistes o algun il·lustre membre de la policia secreta). L’Ajuntament també ha degut notar un excés de xancletes al barri i ha regalat un necessari propòsit de regulació de les masses de visitants a Ciutat Vella, pactant amb les dues associacions de guies professionals de la ciutat (AGUICAT i APIT) un límit de 15 turistes al barri i una limitació de grups on hi ha més densitat de visitants.
El document (provisional) té alguns encerts indubtables que els veïns agrairem com aigua de maig; per exemple, l’aniquilació dels espantosos megàfons que ens contaminen els timpans o la prohibició de captar els turistes al carrer (per així fomentar les visites regulades amb cita prèvia, la compra anticipada d’entrades i etcètera). També resulta oportú que s’especifiqui el control dels indrets on hi ha més congestió; per posar els exemples que més ens afecten a casa, a la Plaça de Sant Felip Neri, al carrer de Salomó ben Adret i a la placeta de Manuel Ribé només hi podran coexistir dos grups. Que la mesura encara esperi una forma definitiva (els nostres estimats regidors han tingut només dos anys de pandèmia per anticipar-se a la tornada dels turistes i consensuar un text; deu ser poc temps) certifica, no obstant, que la política viu en un permanent adagio sostenuto.
En els indrets que he esmentat, servidor hi veu diàriament desenes de grups de turistes que s’amunteguen al carrer; el seu control, per tant, ajudarà a la mobilitat dels veïns i ens assegurarà una existència allunyada dels paràmetres del parc temàtic. Nogensmenys, i diria que parlo per la majoria dels meus companys de carrer, qualsevol text legal que impulsi l’Ajuntament esdevindrà paper mullat sense una mínima política de control. A banda de l’existència d’un nombre ingent de guies no professionalitzats i de free-tours que tenen molt fàcil tirar pel dret i saltar-se la norma, no cal ser un expert en gestió de masses per saber que mesures com aquestes hauran de comptar amb el respectiu seguiment. I si l’Ajuntament, permeteu-me una certa desconfiança mediterrània, és tan eficaç amb el control com amb la seguretat contra els robatoris, auguro molta poesia i poca eficàcia.
Si l’Ajuntament, permeteu-me una certa desconfiança mediterrània, és tan eficaç amb el control com amb la seguretat contra els robatoris, auguro molta poesia i poca eficàcia
Sense una legislació omniabarcadora, que afecti tots els guies turístics de la ciutat, aquest document de bones intencions només provocarà frustració i, en el cas ben improbable d’acomplir-se, els embotiments a les places i carrers en qüestió només farà que augmentar, pel simple fet que els guies guardaran torn fent que la massa de turistes “en espera” es dispari fins a límits perillosos. Això, de fet, ja s’esdevé a la Plaça Sant Felip Neri quan aquesta tanca les seves portes perquè la quitxalla de l’escola que hi ha a l’indret l’empri com a zona d’esbarjo. Contràriament a molts dels meus veïns, servidora té una tolerància molt gran amb el turisme. Tots molestem la penya quan anem pel món i, fet i fet, resulta quasi impossible regular un espai com El Call quan la majoria de turistes volen entrar-hi.
Valoro la bona intenció de l’Ajuntament en, si més no, pal·liar el que resulta inevitable a tots els indrets similars del món. Però, insisteixo, aquesta tradició d’aprovar marcs legals provisionals i sense cap mena de pista sobre com es controlarà la seva aplicació… és una de les nostres tradicions més frustrants i execrables.
