En aquesta crònica el repertori, que és variable, té com a protagonista (la jove japonesa Cio-Cio-San) la soprano Saioa Hernández, que ja avanço que manté el tour de force a un bon nivell durant tota la representació i que esdevé d’una versemblança interpretativa molt destacable. Ja ho saben vostès: un sàtrapa oficial de l’armada nordamericana engalipa una jove (il·legalment jove) japonesa tot casant-s’hi i prometent-li prosperitat i estabilitat, i tota la resta de l’obra és l’espera d’ella mentre ell marxa prometent que tornarà. Ella fins i tot es converteix al cristianisme, confiant que als Estats Units el divorci (pobreta) es castiga, mentre ell s’aprofita de la laxitud legal nipona en termes matrimonials. És a dir: per ell, un aventura. Per a ella, l’amor etern.
Aquest argument es desenvolupa, en la versió Liceu 2024, en un escenari de típics panells japonesos (shoji) que s’alcen i davallen com persianes, i rere els quals passa tant el paisatge com l’arribada i anada dels personatges, i evidentment, al lluny i només com a idea en la nostra imaginació, un vaixell que mai no arriba i que un dia (molt tard, al cap de més de dos anys) acaba arribant. Escenografia austera, directa, sense espectacularitats: ni una simple cadira. Tota l’atenció recau en l’actuació dels intèrprets i en l’execució de les melodies, que al principi ofereixen, com marcava el llibret de Puccini, un parell de picades d’ullet a l’himne americà. Els tints orientals es noten menys, però es fan un espai entre la pulsió belcantista del compositor, i el vestuari hi acompanya amb una exactitud històrica rigorosa. Pel que fa al sàtrapa, el tenor Fabio Sartori també esdevé d’una versemblança sorprenent i fins i tot en algun moment ens acaba caient simpàtic. Ell i la jove japonesa s’acabaran enfilant, al final del primer acte, en un Volgatemi bene que fa oblidar tot l’engany o que confereix una extraordinària bellesa a l’engany. Puccini aconsegueix això: sabem que és tot mentida, però aprenem com se sublima una mentida en forma d’amor. De música.
Uns moments de pausa per a destacar la instal·lació d’Antoni Tàpies que el Liceu ha dispensat als bevedors de cava del Saló dels Miralls, en aquest any de commemoració dels cent anys del seu naixement. Que no se’ns escapi, sembla dir-nos el director artístic Víctor García de Gomar. Bé: i tampoc no se’ns escapen, enganxades als miralls, les papallones. Tot plegat com a preludi de l’esperada ària de lluïment de tota l’obra, Un bel dí vedremo, cantada després de dos anys d’espera mentre la criada Suzuki (destacable Teresa Iervolino) la intenta convèncer que no s’ha de fer il·lusions. És admirable la capacitat de Puccini per allargar el tema de la il·lusió, de la fe, de l’espera, en una mena d’homenatge als qui no perden l’esperança que eleva Cio-Cio-San, la gran il·lusa, en la vencedora absoluta d’un argument on de fet ho perd absolutament tot.
Tot el públic marxa del teatre preguntant-se si feia falta, si feia realment falta que el fill de Cio-Cio-San i del sàtrapa Pinkerton, sàdicament batejat amb el nom de Dolore, romangués amb els ulls embenats i agitant una bandereta americana mentre la seva mare es lleva la vida amb un ganivet. Arruïnada, enganyada, substituïda per una altra dona (sí, el covard Pinkerton apareix amb complement), humiliada i havent renegat de la seva pròpia cultura i creences… però com dèiem, al capdavall, vencedora absoluta. La bellesa de creure en alguna cosa, de confiar en alguna cosa. Et claven l’agulla perquè ells mai tindran les teves ales.
